TAULETA DE NIT: Monsieur Binoix i altres contes, diversos autors

Ahir vaig rebre un estrany paquet a la bústia. Es tractava d’un sobre d’un cert volum que anava al meu nom. El primer que vaig pensar és com s’ho devia haver fet el senyor carter (o la senyora carteressa) per encabir-ho dins la bústia, doncs tots els càlculs a primera vista donaven com a resultat la impossibilitat de tan quotidiana missió, però gràcies a Déu, el (o la) professional a qui li deu tocar la nostra zona deu seu això, un (o una) gran professional, que no devia dubtar a ficar-hi tota la seva competència i experiència per introduir-ho netament. A més, cal observar que, en contra del que podria semblar, el paquetet estava intacte, sense ni una rascada ni res fora d’on li tocava estar.

La segona cosa que em va estranyar es que anés al meu nom. A casa meva, la majoria de correu ve a nom de l’Ester, i més els paquets i les cartes poc comuns, relacionades amb les seves tasques escultòric artístiques. Després, i només després, em vaig fixar en el remitent: ara estava tot clar. Entre nerviós i emocionat, vaig obrir-lo i em vaig trobar amb tres exemplars del llibre que us mostro: Monsieur Binoix i altres contes, de diversos autors, compilació del relat guanyador del 13è Premi de narrativa curta per internet Tinet dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2009, i de 15 relats més en categoria de finalistes del mateix, entre els quals tinc l’honor de figurar per partida doble, cosa que em fa pensar que malgrat no haver guanyat el premi, puc considerar el llibre com a més meu que de ningú altre. Ja ho diuen, que qui no es consola és per que no vol, ja que, òbviament, hagués preferit la menció –la qualitat- més que no pas la doble selecció i publicació –la quantitat -.

En fi, no sé què més us podria explicar del llibret: setze relats frescos i diversos, entre divertits i transcendents, quinze autors amb quinze maneres de fer diferents; uns textos totalment heterogenis, dels quals uns ens agradaran més que d’altres, i d’altres més que d’uns, tant hi fa. El que no faré serà caure en la supèrbia de fer una ressenya de textos propis, ni tan sols dels meus veïns de publicació. Tot i això, animo a que ho feu i em deixeu el vostre comentari simpàtic, critica despietada o indiferència subtil. Si teniu ganes de descobrir coses noves en petit format, no ho dubteu: busqueu el llibre verd de la barqueta.

MICRORELATS

Noticia d'última hora

Avui a les deu trenta hores ha quedat vist per a sentència el cas dels Tres Porquets, coneguts especuladors immobiliaris famosos per construir habitatges de baixa qualitat en zones rústiques i forestals; el fiscal s'ha mostrat satisfet per haver pogut demostrar que 2 de cada 3 cases de les que construeixen, s'ensorren davant una simple bufada de Llop.

La pedra

La pedra és l'únic mineral que es deixa ensopegar dues vegades pel mateix home

HOMENATGE A CORTÁZAR

Instruccions per baixar una escala

Per seguir aquestes instruccions és necessari disposar de dos elements: unes escales i dues extremitats inferiors anomenades vulgarment peus. En quant a aquestes, cal remarcar que, a més de tenir-ne dos, han d'estar plenament operatives, de manera que si el número de peus de què es disposa és inferior o no disposen d'un rendiment mínimament acceptable, no és recomanable seguir aquestes instruccions; ans al contrari, si el número de peus de què es disposa és superior a dos, possiblement s'ha detectat una anomalia física, psíquica o ambdues, que haurà de ser consultada amb el seu farmacèutic.

L'altre element és l'escala. Normalment, aquests elements disposen d'un disseny molt tècnic i precís, de tal manera que permeten, en una sola intervenció arquitectònica, un ús tant en sentit ascendent com descendent. És important tenir clars aquests conceptes per tal de saber si el nostre desplaçament es realitzarà cap amunt o cap avall. En el nostre cas, intentar un desplaçament descendent cap amunt, a part de dificultar l'assoliment del nostre objectiu, ens podria produir uns trastorns de difícil cura i amb possibles seqüeles que arrossegaríem la resta de la nostra vida, potser més i tot.

L'avantatge més gran amb què comptem per al sentit descendent és la concurrència amb la força de la gravetat, que contribuirà a reduir l'esforç físic al llarg de tot el procés de baixada. Ara bé, el desavantatge més gran és també la força de la gravetat, que ens empenyarà irremissiblement cap a l'atractiu del buit espacial com si es tractés d'un cant de sirenes, havent-nos-hi de resistir numantinament per tal de mantenir un cert equilibri.

Les varietats a l'hora de baixar són infinitament més amplies que a l'hora de pujar. Pensem en la possibilitat de baixar les escales rodolant, o lliscant per sobre del passamà de la barana, per posar dos breus exemples, cosa que es converteix en gairebé impossible en el cas de voler ascendir, tot i provar-ho a les mateixes escales i mantenint unes condicions idèntiques de temperatura, pressió atmosfèrica i humitat relativa.

Acceptades aquestes premisses, ja estem en disposició d'abordar la baixada de l'escala pròpiament dita. Una darrera advertència: es recomana començar amb escales de nivell principiant, d'una alçada no excessiva i de trams rectes i constants. Amb un breu entrenament, però, ens podrem atrevir amb tot tipus d'escales sense por a fracassar en l'intent.

Ens situem, doncs, el més a prop possible de l'escala. Aixequem l'extremitat inferior dreta, vulgarment anomenada peu, i l'avancem en l'espai fins superar el límit del replà i situar-la a l'alçada del primer esglaó. El desafiament final està plantejat. Només ens cal prendre la decisió. Sentim la sensació de buit sota la nostra extremitat inferior dreta o peu, una sensació intensa i trepidant. Respirem profundament sense perdre la concentració. Esgotem les nostres reserves d'adrenalina, provoquem un lleu balanceig o efecte pèndol i desplacem breument el peu cap avall, fins que reposi en el citat primer esglaó. Missió complerta, acabem de viure una de les emocions més intenses que mai haguem viscut, una experiència salvatge que ens ha alliberat de tota la tensió del moment. Ara, només cal aixecar l'extremitat inferior esquerra o peu, i fer-la reposar sobre el mateix estrep. En sessions més avançades, inclús ens podrem atrevir a desplaçar-lo fins el següent graó, sense necessitat de dipositar les dues extremitats inferiors anomenades vulgarment peus en el mateix nivell de l'escala. Cal tenir en compte que aquesta operació també es pot realitzar a l'inrevés, invertint l'ordre dels peus. Finalment, anirem repetint l'operació fins haver superat la totalitat dels trams, de manera que ens trobem que la direcció descendent ha finalitzat i ens veiem obligats a desplaçar les extremitats inferiors, vulgarment anomenades peus, a nivell pla.

Un cop superada la situació, només és necessari remarcar que aquesta és una activitat molt estesa en diferents cultures i àrees geogràfiques, podent-se practicar tant en ambients rústics com en urbans, en sessions d'interior o a l'aire lliure, havent-hi inclús qui la practica diferents vegades cada dia sense que això comporti cap risc per a la seva salut ni per a la seva integritat física.

Sebastià Martori

LA LLEI I LA TRAMPA: Història d'un pastor analfabet

Demanen l’indult per a un pastor condemnat per analfabet

L’Alfonso C. G., el pastor d’Hoya Gonzalo (Albacete), mai no va aprendre a llegir ni a escriure. Als seus 48 anys aquest fet li ha costat una condemna de 10 mesos de presó que l’obliga a anar cada nit a dormir a la presó d’Albacete de La Torrecica. El motiu: no entendre ni una sola paraula dels escrits de condemna i advertència que arribaven a casa seva des d’un jutjat d’Albacete i des del Ministeri de Defensa en haver estat denunciat per l’Exèrcit per dur les seves ovelles a pasturar al camp de maniobres proper de Chinchilla de Montearagón (Albacete).

La ignorància de l’Alfonso ha acabat en una condemna per desobediència reiterada a l’autoritat. Ni ell ni els seus veïns comprenen aquesta situació per que, a més del seu analfabetisme, el camp de tir no es troba tancat i qualsevol pot entrar-hi. Per això, els seus veïns i els dels pobles del voltant han sortit al carrer per recollir més de 500 signatures per a que el Govern dicti l’indult per a l’Alfonso.

Diari de Tarragona

Dilluns, 30.07.2007

(traducció profana)

HIVERN CÍCLIC

Naixem i morim, i mentre aquestes coses succeeixen, neixen i moren altres persones, algunes les coneixem o les coneixerem, d’altres, la immensa majoria, no.

Avui fa exactament un mes s’esdevenia el Dia Internacional de la Ressaca, punt de decadència de les festes nadalenques; passats aquest trenta i pocs dies, semblen ja oblidats els torrons, les nadales i el caga tió. La rutina s’ha tornat a instal·lar a les nostres vides, les nenes tornen a anar regularment a escola (i a la consulta de la pediatra, per descomptat) i els carrers han perdut les garlandes amb llumetes de colors de baix consum. Les rebaixes es fusionen amb el final de la temuda cuesta de enero, el Fèlix Millet ha perdut protagonisme mediàtic a favor del cementiri nuclear d’Ascó i de la investigació de l’incendi d’Horta de Sant Joan, fets que aviat caducaran i donaran peu a noves noticies , igual de sorprenents i indignants, igual de negatives; els bons propòsits que ens havíem fet per a l’any nou ja descansen dins el bagul dels records criant pols; alguns, la majoria, esperant ser recuperats de cara al proper any.

Segueix fent fred, és clar, som al febrer, un febrer acabat d’estrenar, i ja se sap que “Sol matar més el febrer que el carnisser”, i després de l’hivern vindrà la primavera, a la que substituirà successivament l’estiu, la tardor i, novament, l’hivern.

I en aquesta reflexió sobre els cicles i l’hivern, en un trist dilluns en què els cinemes tanquen les portes al català, m’ha vingut al cap una cita de Atrapat en el temps (Groundhog Day) que naturalment els hi dedico als empresaris cagabandurries: “els hi donaré un pronòstic per a l’hivern: serà fred, fosc i durarà... la resta de la seva vida”.

Ens llevem al matí, esmorzem, dinem i sopem, i ens tornem a colgar al llit. Naixem i morim.