DESPRÉS DE VEURE EL FINAL DE "LOST"

Vet aquí un Locke, vet aquí un Jack, i aquest conte s’ha acabat.

Aquest ha estat el final. Sefini. The end. Sanseacabó. El dia que tots desitjàvem impacientment que arribés, el dia que tots temíem que esdevingués, ja ha passat a la història. I confesso que no sé gairebé què escriure sobre tot plegat, estic una mica confús i em sento desorientat, però me’n moro de ganes. És una estranya sensació. Em dona la impressió de que ara ens haurem de desintoxicar, suportar el mono i superar la síndrome d’abstinència, com bonament puguem. A uns els hi haurà encantat el final, a d’altres no. Així és aquesta sèrie, no suporta mitges tintes. Així és l’illa. Així és, en definitiva, la vida. El final sembla que és concloent, i això és un motiu d’alegria, no m’agradaria que es poguessin fer seqüeles de baixa intensitat que, ens agradi o no, ja mai no serien el mateix. Personalment, crec que no cal. Lost ha tingut el seu moment, i aquest ja ha passat.

En quant a la resolució, aquest és un final que s’ha d’assimilar com una bona teca que hem anat degustant, amb golafreria, més enllà de la sacietat de la gana, fins a quedar ben tips. Ara toca la digestió, la migdiadeta, i una passejada que ens ajudi a pair.

Al final, molts dels enigmes que ens havien excitat i incitat a seguir mirant capítol rera capítol, no han quedat aclarits del tot. Però ens han donat un bon grapat de respostes (cosa que, sincerament, dubtava), i les altres queden per a la fantasia, hem d’assumir certs misteris com ho fem amb els de l’actuació d’un mag, en la que la seva màgia, si ens expliquen el truc, s’esvaeix. Això és el que passa també en els llibres de Murakami o de García Márquez. I a l’Antic Testament. O, si se m’apura, als llibres de ciència: cada resposta provoca, com a mínim, una nova pregunta. El que ens queda és el camí, una sèrie de històries personals i comunes que ens han atrapat, i que han portat a un seguit de persones a ser millors del que eren. La gran paràbola de l’illa és la de la vida mateixa: al principi, tots som uns desconeguts, desconfiem entre nosaltres i fem prejudicis en base a l’aspecte de la gent. Després, poc a poc, ens anem coneixent, com som realment quan ens desprenem de les màscares que ens autoimposem, quin és el nostre passat, les nostres reaccions, les nostres creences... simultàniament, absorbim coses dels altres, i el nostre entorn humà i físic ens modela i ens converteix en éssers diferents: així neix l’amistat i l’amor, però també l’odi i l’animadversió.

Alguns pensaran que després de tot, la història es redueix a l’enfrontament del bé i el mal, el bo i el dolent, però, no és així en totes les grans històries èpiques? I no parlo només dels clàssics o de les novel·les de cavalleries: podríem parlar dels Westerns o de La guerra de les galàxies, de Matrix o de Ventdelplà... potser una mica si, però hi ha més, molt més: és la lluita de la voluntat contra el destí, de la fe contra la ciència, i en aquestes lluites mai no hi ha un vencedor i un vençut.

M’ha encantat, per treure-li transcendència a la cosa, el petit moment en que l’Hugo, reproduint l’escena del traspàs de poders, beu una mica d’aigua bruta en una ampolla vella de plàstic... i exclama si només és això i ja està. En el fons, no deixa de ser una petita broma dels guionistes davant les possibles reaccions de l’audiència davant el darrer capítol. Tot allò que sembla tan transcendent, al cap i a la fi no deixa de ser simbòlic, senyors, això és entreteniment, és una aposta lúdica, i no pretenem explicar els grans misteris de la vida. Genial.

En fi, tot i que hem arribat al final, no em dona la sensació que realment tot això s’hagi acabat. Potser en algun lloc existeix una illa on hi viu algú que la protegeix per tal que la seva llum segueixi brillant fins a la fi dels temps...

ABANS DE VEURE EL FINAL DE "LOST"

Aquesta matinada s’ha emès el darrer dels capítols de Lost, l’últim fenomen global en quant a telesèries. I ho ha fet com es mereixia, a lo grande, amb programació especial (“La noche perdida”, al canal Cuatro), després dels inicis vacil·lants que va tenir el tractament de la sèrie perpetrades en mans de TVE. Lost (o Perdidos en versió castissa) indubtablement, passarà a la història de la televisió per diverses raons: un format amb un llenguatge més cinematogràfic que televisiu (fins i tot la prestigiosa revista de cinema Dirigido por... li va dedicar, la portada del mes d’abril, fent una excepció a la seva línia habitual), una estructura amb salts en el temps endarrera, endavant i en paral·lel, uns guions cuidadosament dissenyats i uns secrets argumentals perfectament guardats i sense cap filtració en cap mitjà, fins el punt de gravar-se diferents versions dels finals de temporada per tal de que els mateixos actors i operaris d’estudi no sapiguèssin ben bé quin era el bo i per on seguiria la trama original.

Però no només per això, sinó també per ser la primera gran sèrie que s’ha vist més a la xarxa que en la pròpia televisió que, en principi, era el seu mitjà natural, fenomen que es pot explicar en clau local, per la pèssima gestió que se n’ha fet de la seva emissió, però sobretot i a nivell més global, per l’ansietat provocada als seus seguidors, incapaços d’esperar per visualitzar el següent capítol si aquest ja havia estat emès als Estats Units. I no parlo només de les descàrregues de capítols, també parlo de la generalització de blocs, xats, articles, opinions, i material gràfic i en vídeo divers que ha corregut com la pólvora a través de la xarxa: paròdies, complements, resums, teories, imatges, estudis socials dels seguidors, estudis sobre les possibilitats científiques dels arguments... tot es pot trobar a internet. La bogeria és tan gran que fins i tot a Barcelona existeix un bar temàtic dedicat a la sèrie, el Bharma, al c. Pere IV, 93 (més informació a http://www.bharma.com/).

Les mateixes grans cadenes nord-americanes han quedat descol·locades davant l’èxit de la sèrie, arruïnant algunes de les produccions amb format més o menys clàssic: l’ABC (cadena que, precisament, emetia Lost) ha cancel·lat la sèrie Flashforward destinada a captar el públic de Lost, ja que no ha aconseguit el seu propòsit (i personalment no m’estranya, ja que no es pot viure d’una sola idea, per molt bona que sigui, i anar retardant contínuament qualsevol dada al respecte mirant d’entretenir al telespectador amb trames col·laterals i banals). Però no ha estat la única sèrie cancel·lada: la CBS ho ha fet amb sèries com Caso abierto, Numb3rs o Entre fantasmas; la NBC ho ha fet amb Herois (tot i que sembla que en prepara un especial) o la veterana Ley y Orden (vint temporades en antena).

Queda clar que l’ombra de Lost és allargada i arriba fins a límits insospitats. Ara caldrà veure com aguanta des d’una perspectiva històrica i si, en breu, hi ha d’haver sèries a la seva alçada a tots els nivells, o ens haurem de resignar amb les temàtiques i formats típiques que sempre funcionen: les d’advocats, les de policies, les familiars, les de metges, les comèdies de situació, les d’acció...

Sort en tenim a casa nostra de tenir un serial apassionant, amb tots aquests ingredients i que contínuament dona girs argumentals i afegeix noves trames desquiciants i inesperades, ocupant tertúlies radiofòniques, blocs, fòrums, premsa escrita, vista, parlada i digital, així com paròdies diverses. Estic parlant, és clar, del recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut davant el Tribunal Constitucional. Potser algun dia també caldrà fer-ne una sèrie... de ciència ficció.

TAULETA DE NIT: Invisible, de Paul Auster

Fa molts dies que aquest llibre reposa sobre la meva taula, produint-me una sensació de malestar per no saber massa bé com encarar-ne un comentari. Finalment, enceto aquestes línies amb la confessió honesta del desorientat i l’avantatge de tenir la seva lectura a certa distància temporal, cosa que sempre ajuda a veure si la història ha estat prou impactant com per recordar-ne els detalls, o si pràcticament ja està oblidada. En el cas d’Invisible el resultat és mixt, però amb tendències a no recordar-ne gaire detalls.

Aquest és un llibre d’estructura complexa, tot i que molt ben portada i perfectament entenedora. En aquest sentit, es nota la mestria de Paul Auster a l’hora de dominar la construcció narrativa del text. La part fosca és que sembla més un exercici fet en una classe pràctica de literatura per poder comentar les diverses maneres d’encarar una història, que la manera òptima per a desenvolupar-la. Així, la narració comença relatant en primera persona les peripècies d’en Adam Walker i com va conèixer el seu antagonista, en Rudolph Born, i la seva xicota, la Margot, i el fet que marcarà la resta de les seves vides: la mort d’un adolescent que els atraca amenaçant-los amb una pistola. Després, descobrim que tot això són anotacions del propi Adam per tal de relatar la seva vida, anotacions adreçades a un antic company de la universitat, amb qui seguiran intercanviant impressions. Passat aquest breu interludi, on es creuen cartes i converses telefòniques, amb l’excusa d’estar preparant un llibre de memòries, la narració passa a tercera persona. Finalment, i novament després d’uns diàlegs d’intercanvi amb la vídua de l’Adam i amb la Cécile, el llibre acaba en primera persona a través de les anotacions en un diari, molts anys després, d’aquesta darrera.

La història té un desenvolupament irregular, i sovint en molts estadis de la història la redacció i el llenguatge deixen bastant a desitjar (tot i l’excusa de l’Adam d’estar malalt terminal mentre redacta algunes notes). No sé si la maduresa de l’autor o la seva precipitació per tal de tenir sovint una novetat al mercat afecten el resultat final de l’obra. De totes maneres és un fet que sovint s’ha comentat en determinats fòrums que el fet de que en Auster tingui més èxit fora del seu domini lingüístic que a casa seva és gràcies a la feina dels traductors, que, sempre segons aquests comentaris, enriqueixen la seva escriptura. El que no se li pot negar, però, fora de l’àmbit pròpiament estilístic, és que és un gran creador d’històries, des de obres genials, passant per relats interessants, relliscades intranscendents o experiments per a amants de les rareses austerianes. En quant al contingut, la història és prou sincera i creïble, i cal arribar al final per sentir les hipotètiques confessions d’en Born,

En fi, sembla que haurem d’esperar (tot i que donada la seva prolificitat, potser no gaire) per tornar a llegir una novetat on torni el gran Auster. Mentrestant, ens podem conformar rellegint la seva gran Trilogia de Nova York o El Palau de la Lluna. De totes maneres, si en aquest món tenim tendència a dividir les coses en blanques o negres, en bones i dolentes, en dolces i salades o en masculines i femenines, jo em decantaria, davant la dicotomia de ser o no austerista, per ser-ne un i dels bons.

UN PAÍS "NORMAL"

El Tribunal Constitucional volia que tinguéssim una relació més normal, i que visquéssim en un país normal, amb una regió normal.

El Tribunal Constitucional insistia en què busquéssim un Estatut més normal, amb uns articles normals, amb institucions normals, i amb un President normal.

Volia que parléssim una llengua normal.

Volia que escoltéssim música flamenca normal.

Volia que veiéssim pel·lícules doblades normals.

Volia que llegíssim llibres traduïts normals, que tinguéssim uns partits polítics normals, que votéssim normal.

Es moria per unes consultes populars normals, que parlessin de coses normals, que féssim coses normals, en un ambient polític normal.

Volia que celebréssim corridas de toros normals, que tinguéssim una Feria de Abril normal.

Des de Catalunya no entenem què va passar.

Des del primer dia ho vam deixar tot molt clar.

La pròxima vegada, en lloc d’Estatut, haurem de buscar un camí... més normal.

Per si algú no sap de què va, o s'ho mira des de fora de Catalunya, aquí teniu l'anunci original (una mica de publicitat a canvi de la idea):

UNA D'INDIS

Fa moltes i moltes llunes, Cuervo Ingenuo ja ens avisava, parlant del Gran President, de que “home blanc parlar amb llengua de serp”. I avui, encara que aquest sigui un altre, no deixa de tenir l’essència sibil·lina d’aquell altre Gran President: “tu mucho partido pero, ¿es socialista, es obrero? ¿o es español solamente?” cantava per boca de Javier Krahe. I es que ara resulta que la gran crisi internacional, amb l’aportació local de l’esclat de la bombolla immobiliària, l’han de solucionar les grans economies del país: els jubilats, els funcionaris, les persones dependents i els nasciturus.

A algunes jornades a cavall, hi ha una altra tribu d’indis, que té alguna retirada amb el poble català. La tribu està inquieta a l’espera de la decisió d’esborrar-los del mapa que s’està prenent a Fort Constitucional. Els senyals de fum avisen de que la llista de retallades cada cop és més gran, mentre els apatxes de torn d’aquesta història van abaixant el cap, doncs sabem segons la història que aquesta tribu (pobrets!) quan es rifen garrotades ells tenen tots els bitllets.

El Gran President Llengua de Serp no se n’adona de que els pensionistes estan esgotats, especialment en el cas de Catalunya on el seu poder adquisitiu està molt per sota del d’altres comunitats (on es aquí la tan defensada solidaritat?). I se n’oblida també que els funcionaris, a part dels de “vuelva usted mañana”, que n’hi ha i en dono fe, també són els educadors dels nostres fills, de la societat de demà, són els bombers que perden la vida mirant d’apagar focs, són els policies que vetllen per l’ordre... i no tots estan massa ben pagats, també en dono fe.

Fa alguns hiverns, per asserenar els ànims d’aquell poble d’indis tan tossut, es firmà un Tractat de Pau que li diuen Estatut. El Gran President Llengua de Serp es va afanyar a manifestar que recolzaria l’Estatut que aprovés el Consell d’Ancians de Catalunya. Però com sempre passa al cine, a l’hora de la veritat, els tractats amb rostres pàl·lids sempre són paper mullat.

Cal dir que els apatxes funcionaris són una espècie que va a treballar cada dia a canvi d’un sou, però que no especula amb propietats immobiliàries ni crea falses empreses per blanquejar diners, no es fa ric imposant clàusules abusives en contractes signats sota la pressió continuada de spams telefònics, no condueix cavalls de ferro de luxe pagats amb factures falses, ni treballa per a entitats de crèdit que, pobretes elles, sempre necessiten ajudes milionàries però sempre acaben declarant beneficis marejants. Sempre.

Ara, a la gent que ens queda un bri d’esperança que recorre la pradera com un búfal assedegat, només ens queda desenterrar la destral de guerra i oblidar-nos, en vista que el tabac es perjudicial per la salut, de fumar la pipa de la pau amb ningú. Els timbals de guerra ja retronen en la llunyania, doncs no volen que fem l’indi i amenacen cada dia que si no estem d’acord amb la previsible sentència, vindrà el setè de caballeria. Però és clar que hem de plantar cara: Cuervo Ingenuo no fumar la pipa de la paz con tu... ¡Por manitú!

Som i serem gent apatxe, tant si es vol com si no es vol!!

(amb la col·laboració pasiva de Javier Krahe i La Trinca)

TAULETA DE NIT: La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano

A jutjar per la foto de la pestanya del llibre (cosa que reconec que no s’hauria de fer en parlar d’aquest, però no em puc reprimir, i suposo que tots ho fem en certa mesura) l’autor és un individu jove, guapo, elegant, llicenciat en Física teòrica (això ja no ho he deduït de la foto, que consti) que treballa a la Universitat, tot i que no s’especifica en quina. Un paio que, al contrari que al seu personatge, sembla que li va bé. Un triomfador.

El llibre parteix d’uns fets més o menys tètrics que marquen la vida dels dos protagonistes ja de ben petits: sobre la base d’una estructura temporal saltejada (1983, 1984, 1991, 1995, 1998, 2003 i 2007, algun número primer bessó?), se’ns presenta la vida d’un noi i una noia que no són reconeguts socialment i que per a les seves respectives famílies són poc més que uns estranys. En un moment donat, les seves vides es creuen, però després es tornen a separar per gairebé sempre. I així la història podria continuar i continuar, sempre observant unes vides en paral·lel amb certa tendència al fracàs, tot i haver complert les expectatives vitals (una carrera d’èxit ell, un matrimoni quasi feliç ella amb tot un metge). El problema de la narració és que es freda, distant, allunyada. Mai no sabem massa bé quins són els pensaments o els sentiments d’ell, que es limita a existir teoritzant sobre hipòtesis matemàtiques, i els d’ella no acaben de ser el dramàtics que indica l’escena de torn. L’arrencada del llibre, s’ha de reconèixer, és espectacular, fins i tot brillant i altament prometedora, però defrauda després en caure en una simple enumeració de fets més o menys interessants, sense ritme ni passió, mancats de color, sense “chispa”. El mateix final, amb un fantasma amenaçant de ressuscitar i així remoure les seves vides, com a oportunitat per recuperar alguna sensació de suspens o de misteri, de voler saber que ha passat tots aquests anys, s’esvaeix com el fum d’una llar en la immensitat del cel, en Paolo Giordano ho liquida (amb ofici, tot sigui dit) com qui s’espolsa les engrunes de la pitrera després d’un àpat, amb la fredor desapassionada que culmina al llarg de tota la història.

En fi, un llibre correcte, que es pot llegir i després oblidar.