dimarts, 30 de novembre del 2010

RESSACA ELECTORAL



Fa uns dies, quan encara estàvem immersos en la inacabable campanya electoral, vaig avançar ràpidament una furgoneta blanca, d’aquelles tan grans, que estava parada en doble fila. En el moment de passar pel seu costat, vaig poder clissar que duia, enganxats amb celo als laterals, uns cartells que em van cridar força l’atenció: eren uns pòsters amb fotos en blanc i negre on un joveníssim Adolfo Suárez seduïa a la càmera mig somrient, mentre un eslògan mirava de penetrar en l’ànima de qui s’ho mirés amb un cert regust nostàlgic, que deia alguna cosa semblant a “te’n recordes de nosaltres?”.

Si, estaven fent campanya pel CDS, el Centro Democrático y Social, que el president Suárez es va treure de la màniga per mirar d’assaltar i conquerir de nou el Palacio de la Moncloa, poc abans de que la seva antiga UCD esclatés en mil bocins impossibles de reenganxar.

Cal contestar, ara que han passat les eleccions, que sí, jo me’n recordo, tot i que als seus anys daurats (1986: tercera força política al Congrés, amb 19 diputats electes) jo no era més que un adolescent, i tot i tenir-ne memòria, el que ignorava és que aquesta gent encara remenessin la cua.

Això em va dur a pensar en tota aquella gent anònima que, bé des de forces polítiques extraparlamentàries, bé des del voluntariat o forçats per imperatiu legal, arriben a moure unes eleccions. Els que lluiten donant el seu temps disponible per oferir uns ideals en els que creuen fermament, els que condueixen furgonetes i autobusos electorals, els que preparen els càterings i els que escombren el confeti quan els mítings ja s’han acabat. Els uns lluiten per uns ideals que, probablement, no arribaran a ningú; els altres, es guanyen la vida o fan negoci en paral·lel a la política, d’una manera lícita i honrada.

Després hi ha els funcionaris municipals, de jutjats, policies, de correus, que han de treballar el dia escollit per anar a votar; els voluntaris dels partits, els ciutadans escollits per a formar les meses, els que fan els sondejos a la porta del col·legi electoral, els periodistes... milers i milers de persones treballant conjuntament per a una causa comuna: la democràcia.

Avui tots els polítics, els de sempre, hauran sortit ullerosos i somrients en les fotos dels diaris. Uns somriuran d’alegria, els altres per obligació: vencedors i vençuts. Aquestes gents anònimes, però, s’hauran hagut de reenganxar a les seves obligacions laborals, esgotats, sense cap mena de reconeixement, però satisfets, amb la complaença que dona l’esforç i una feina ben feta; els membres de les petites formacions potser se sentiran, alhora, decebuts, amb el sistema que no deixa cap escletxa per a que s’escolti la seva veu. Uns pensaran que el món és injust, uns altres se sentiran incompresos...

Aquesta, doncs, no vol ser més que la foto escrita que reconegui l’esforç de tots aquells que avui no surten a la foto del diari; un homenatge als anònims, als que no apareixen als sondejos ni als recomptes.

Ignoro si el CDS ha obtingut algun resultat que els pugui satisfer, tot i que suposo que no. Com moltes altres formacions (se n’han presentat més de trenta) seguiran pul·lulant pels carrers amb pòsters enganxats amb celo i altaveus cridant consignes i eslògans per sobre de horribles músiques que, a més, sonaran distorsionades; insistentment, esperant la seva oportunitat per esdevenir grans, oportunitat que, probablement, no arribarà mai. A tots ells, felicitats: per la feina feta, per la il·lusió; per fer-me creure que, mentre hi hagi una sola idea per la qual lluitar, un ideal per defensar, sempre hi haurà un grup d’homes i dones, per petit que sigui, disposat a lluitar per defensar-lo.


dilluns, 29 de novembre del 2010

BARÇA 5 - MADRID 0

Avui el Cristiano Ronaldo dormirà tranquil i feliç: dels 8 gols que s'esperava, només n'ha encaixat cinc...

Mentrestant, a la Casa Blanca...

divendres, 26 de novembre del 2010

NADAL EN FAMÍLIA (I)



Els llums de colors fa dies que pengen dels principals carrers de la ciutat, grisos, deprimentment apagats. L’aire fred escombra les fulles dels plàtans de les voreres gastades, perseguides per la canalla que sembla no notar les baixes temperatures. Per tot arreu em persegueixen iaies enganxoses, amb la seva mirada dolça filtrada pels vidres de les ulleres progressives que em jutgen, em condemnen ves a saber per quina falta i després em perdonen compassivament a canvi de que els hi compri participacions de la loteria d’aquells talonaris escolars dels néts o de diferents agrupacions socials el nom de les quals no havia sentit en la vida, mal impresos i en colors horripilants, com horripilant és la cantarella dels nens repel·lents que surten de les ràdios dels bars i envaeixen l’ambient sonor dels carrers el dia del sorteig. Indefectiblement, puntual com sempre, potser fins i tot més que mai, s’acosta el Nadal, i amb ell aquella sensació desagradable de tenir els peus freds, les mans gelades i la cartera buida.

Aviat arribaran aquells àpats interminables, amb sobretaula jugant al bingo amb la sogra ludòpata, fent trampes i anant tota trompa, on la família ens espera amb els braços oberts mentre es nota en l’ambient de caldo agre, bullit durant hores, l’estrès amateur d’organitzar reunions gastronòmiques lluïdes i a gust de tothom. Encara recordo el dia de Nadal de l’any passat, amb tota la família reunida, inclús aquell cunyat, divorciat i torracollons que venia del poble, i no deixà de preguntar-te on podia “pillar catxo” aprofitant la seva estada a la ciutat. Els nebots i aquell nen subsaharaui adoptat per una cosina, xisclaven histèrics per tota la casa, corrent amunt i avall, mudats a l’estil del segle XIX i plens de taques amb restes del Cola-cao del matí i marques de petons amb pintallavis a les galtes, destrossant el mobiliari i guixant les parets de la casa, mentre la mare, amb un posat d’histerisme relaxat, nerviosa, no deixava d’omplir-se amb mans trèmules successius gots de vermut negre, fent drindrinejar alhora els glaçons a les parets de vidre del got i les polseres amb quincalla penjant dels seus canells, gaudint de l’alleugeriment del delirium.

(Continuarà)


dimecres, 24 de novembre del 2010

LA BÍBLIA EN VERS


Josep Maria Carulla i Estrada
Autor de la Bíblia en vers

Igualada 1839 – Granada 1919

Josep Maria Carulla i Estrada nasqué a Igualada el dia 1 d’octubre de 1839. L’obra que el va fer més popular va ser una adaptació de la Bíblia en vers, dels quals només es van publicar el Gènesi i l’Èxode, mentre que la resta roman inèdita. Els volums son a l’Abadia del Sacromonte de Granada, on va residir els darrers anys de la seva vida.  
L’esforç va ser considerable, 73 gruixuts volums en octosíl·labs castellans. Va enviar una còpia al Papa Lleó XIII que, en reconeixement a la tasca de traslladar el text de la Bíblia en forma de vers, li va concedir la distinció "Pro Ecclesia et Pontifice".
S’ha de dir, tot i això, que l’esforç que l’insigne igualadí va fer per passar la Bíblia a vers no va anar acompanyat per un talent poètic destacable, i el text va resultar tant espès que durant molt de temps va ser motiu de broma en molts cercles literaris i des de llavors, l’expressió “La Bíblia en vers” s’usa com equivalent de tot allò confús, excessiu o difícil de digerir. El fet es va accentuar perquè ell volia acabar el treball com fos, i tenia la intenció de publicar-lo sense corregir-lo.

Aquests són alguns dels versos de l’obra:

Con traje de tertulia

Salió Judith del pueblo de Betulia

Un altre exemple, referint-se a les llenties de Jacob, és:

Coció este preferido

un potaje, y habiendo luego hablado,

el hermano rendido,

le dijo con agrado:

-El manjar rojo dame que has guisado

El crític Antonio de Valbuena li va dedicar un capítol en el seu llibre “Ripios vulgares”.
Publicà també Roma en el centenario de San Pedro (1867), Homenaje filial a Su Santidad el Papa Pio IX (1875) i biografies de Pedro de la Hoz (1866) i de l’Arquebisbe de Sevilla, Joaquim Lluch i Garriga (1880).
Va morir el 1919 a Granada, ciutat on es conserva un retrat seu al Museu de Pintura del Palau de Carles V.



dissabte, 20 de novembre del 2010

EL QUIXOT EN VERS



ACABA “EL QUIXOT” EN VERS.- El dia 22 del passat mes de juliol, just a les tres i cinc de la tarda, Vicente Seva Villaplana donava per acabada la seva obra a Alacant. Va reunir la seva família, va obrir una ampolla de xampany i va immortalitzar l’esdeveniment amb una càmera de butxaca. Acabava d’enllestir el seu Quixot en vers: 2.000 folis, 100.000 versos i tres mil cinc centes hores de treball, repartides en 34 anys. La paciència d’un home polifacètic i “les muses de l’Albufereta”, van fer possible la culminació d’un projecte literari que va començar en la sobretaula d’un “almosaret”, en el berenador de “Paco el Churrero”. Fa ja molt de temps.

En un lugar de la Mancha/ cuyo nombre no quiero expresar/ por miedo a caer en plancha/ siendo tan grande el lugar/ no hace mucho tiempo que vivía/ un hidalgo de lanza en astillero/ adarga antigua, rocín que casi se tenía/ y galgo corredor, no muy ligero.

Són els vuit primers versos, escrits l’any 1951, quan en Vicente Seva tenia vint anys. És la primera pedra d’una muralla xinesa literària escrita per un alacantí, abduït per aquesta estranya bogeria del paper en blanc i la ploma.


Diario Ya
17 d’agost de 1985
Traducció profana.
(Els versos són els originals en castellà)

divendres, 12 de novembre del 2010

COMENÇA LA CAMPANYA ELECTORAL (...y yo con estos pelos!)



M’ha semblat sentir aquest matí a la ràdio, per que jo encara soc d’aquells diplodocus a extingir que se n’assabenten de les coses per la ràdio i no per la tele o internet, que aquesta matinada ha començat la campanya electoral. Quina ficada de pota -he pensat- segur que s’han equivocat. Per què, si ara comença la campanya electoral, què carai és tot el que hem hagut de patir fins ara? Aquests periodistes, he pensat, tenen el cap a quarts de quinze. Però a mig matí, tot fent un cafè i fullejant el diari, per que jo encara soc d’aquells neandertals que fullegen el diari tot fent un cafè en lloc de portar un ordinador portàtil o parlar pel mòbil, he vist la típica foto dels candidats enganxant cartells, com si d’una prova d’un concurs estiuenc de televisió es tractés, i on se’ls hi veia força poca traça, tot sigui dit (se’ls hi dona millor tallar cintes per inaugurar coses, que també és un treball manual força reeixit). Llavors me n’he adonat que qui havia badat era jo.

Així que ja m’imagino el que ens espera: embussats a l’autopista, les ràdios vomitaran blocs electorals a traïció, dels que no podrem escapar perquè totes les emissores els engeguen a l’hora; al girar les cantonades ens trobarem pancartes immenses on candidats desfigurats per l’ampliació desmesurada de les seves fotos ens somriuran sinistrament, provocant-nos més d’un malson; obrir la bústia esdevindrà una acció de risc, davant el perill d’allau de propaganda electoral embotida tant si com no, que ens podria arribar a ofegar sota el seu volum amb tràgiques conseqüències (no seria el primer cas); les teles oferiran mítings d’aspirants proferint insults a tort i a dret, fins i tot quan es despistin rebran els del seu propi partit i tot, i, quan estiguem a casa còmodament en pijama atenent les trucades dels tele operadors llatins que ens volen vendre productes de telefonia, torbaran la pau de les nostres llars (com deia aquell) amb l’excusa dels porta a porta. I tot plegat, desembocarà en la gran festa de la democràcia (que també és una frase força gastada), el dia de les eleccions, on no anirà a votar ningú i tots diran que han guanyat. Inclús pel dia següent, com si d’una costellada es tractés, sembla que han organitzat un partit de futbol d’aquells que anomenen “del segle” i que només es poden veure tres o quatre cops l’any.

El que sí que m’ha sorprès, per primer cop, són els eslògans dels partits: són d’una sinceritat encomiable. Suposo que alguna cosa hi deu tenir a veure el fracàs del “Yes, we can” d’Obama. De totes maneres, com que els hi he fet una ullada ràpida, potser és que no els he entès bé. Per exemple, en Montilla es postula com “La garantía de res”. Home, doncs hi estaríem bastant d’acord, en que no dona una imatge de solvència, precisament. En Mas anuncia “Una Catalunya que es mor”, que és com no dir res, és a dir, no hi ha missatge, o en tot cas, és un missatge passiu. Què no ha vist mai, aquest home, un capítol de House? Doncs si es mor, desfibril·lador, punció lumbar, o el que sigui, però reaccioni!!. Els d’Esquerra, anuncien que van lents... doncs, apa, una mica de garbo, que deia la meva àvia... I finalment, en el dels peperos no m’hi he fixat gaire, però sembla que estava en català (ooooh!) i ja han anunciat que es recorreran a sí mateixos davant el Tribunal Constitucional (aaaaah!), en un exercici de responsabilitat i coherència (com els hi agraden aquestes dues paraules, redéu!).

Així que arribats al famós dia 28, aniré a votar, per que soc una persona responsable i obedient, però em sembla que em votaré a mi mateix, un diplodocus neandertal, ja que sóc l’únic en qui puc confiar que totes les promeses electorals que em faci, miraré de complir-les honestament. I, en cas de no fer-ho, d’aquí quatre anys en parlarem...

dimecres, 10 de novembre del 2010

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: John Irving




"I encara hi havia una altra raó més mesquina, més egoista, per les llàgrimes de Ruth. I era que, precisament, llegir Yeats li havia tret les ganes fins i tot de provar d’escriure poesia; les seves eren les llàgrimes que plora un escriptor sempre que sent alguna cosa millor del que ell o ella podrà escriure mai."

Una dona difícil
John Irving

diumenge, 7 de novembre del 2010

XIRINGUITO II (Exercici seixanta)



A propòsit del text “Xiringuito”, l’amic i company Jordi em fa notar que té un cert aire al tema Exercici seixanta d’Els amics de les Arts. Sincerament, no els coneixia, però després d’haver escoltat la seva cançó, el seu rap, només puc dir-hi una cosa: m’encanta!
En quant a les similituds, cal comentar que mentre jo mirava de fer un text més aviat estètic basat en la dificultat de que tots els mots comencessin per una lletra no massa afavorida en la nostra llengua (com se’n deia, d’això? Un tautograma?), sembla ser que la seva recerca va encaminada més aviat a aconseguir un determinat efecte fonètic.

I és que en aquest món sembla ser que ja tot està inventat, oi?

En fi, espero que Els amics de les Arts hagin aconseguit tot el que es proposaven amb aquest rap (cotxes de luxe i noies fantàstiques, bàsicament, segons expliquen en algun vídeo impagable penjat a la xarxa). No és, però, el que penjo tot seguit. En aquest hi ha la seva actuació d'aquest Exercici seixanta, a veure si us agrada tant com a mi!!

Gràcies, Jordi!!

divendres, 5 de novembre del 2010

XIRINGUITO (Un text classificat "X")



Xinesos xicotets xarrupen xupitos xampanyeros. Xiquets xarlatans xumant Xibeques xino-xano. Xup-xup, xafogor xopa. Xefs xoriceros xuclant xacolí. Xurreros xalats xifren xicres xocolateres. Xou, xauxa! Xacals xaperos xerrant xenofòbies xovinistes. Xicots xatejant xarxes, xinxant, xivant xorrades xafarderes. Xitxarel·los xiulant xarangues xilenes. Xicalla xollada xiuxiueja, xiroia, xabacaneries xungues… xiscles… xivarri... xerinola!!!

dimarts, 2 de novembre del 2010

LA JÚLIA ALS 6 ANYS



Ulls de castanya de mirada avergonyida. Cor de panellet de costosos petons, d’abraçades eternes, d’instants infinits.
La Júlia és, als seus 6 anys, un laberint d’emocions del que no sempre troba sortida. Princesa en un món d’heroïnes alades, col·leccionista d’enuigs, especialista en guitzes, i tímids afectes que, un cop superat el primer rubor, creixen fins a esdevenir gratacels gegants de tendresa. De mirades baixes i somriures amagats, neix l'embrió d'una primera maduresa infantil.
La Júlia és badar amb tot allò que és mou. La Júlia és badar amb tot allò que s’està massa quiet. És riures encongits o desbocats, cors i fades, ballar danses inventades, cantar sons de sirena. Presumida, la seva vida és jugar, com no pot ser d'altra manera, estimar xafogosament, ser estimada obertament. Sumar amb els dits, picar paraules, cantar en alguna cosa semblant a l'anglès. Dibuixar regals, pintar vestits roses, tallar, enganxar, demanar celo, creativitat experimental. Escriure cursilades amb milions de faltes d'ortografia, algunes que ni sabies que podien existir; xiuxiuejar secrets, llegir llibres de lectura fent estranyes cantarelles avorrides, viure, sentir-se viva!
Tot això és la Júlia avui: un plançó que promet ser una alzina en un bosc de roures. Per molts anys.