EL CONVIDAT DE NADAL

Feinejava per la casa, sense altra tasca que anar fent passar el temps. Era la tarda del 24 de desembre però, com ja feia uns anys, no s’albirava en el seu piset de vidu cap mostra de que el Nadal s’hagués instal·lat entre les seves quatre parets. Va treure un bol de caldo del congelador i remenà pels armaris de la cuina per veure si li quedava algun paquet d’estrelles o de lletres per fer la sopa, quan van trucar al timbre. Malhumorat, va sortir al passadís, pensant-se que seria algun veí que necessitava quelcom, o un venedor d’aquests que ataquen amb mercantilitat despietada als jubilats o, inclús, un encorbatat d’aquells que el volien ficar en una secta des de feia temps.

- Hola, sóc l’Albert Om i he vingut a passar el cap de setmana per fer “El convidat”.

Se’l mirà de dalt a baix. Li va dir que no s’assemblava gens a l’Albert Om. L’Albert li contestà que es que a la tele la gent canvia molt, i a algunes persones les transforma més que a d’altres, i que en ell, precisament, els focus i les ones hertzianes el desfiguraven especialment. Feu un primer gest d’entrar a casa seva, arrossegant una maleteta amb rodes, però l’aturà: tampoc no era ni havia estat mai un famós, com per que es presentés així a casa seva. Havia treballat gairebé cinquanta anys en el món de les assegurances, havia tingut una filla amb la que no es parlava des de feia gairebé deu anys, i la seva dona, que en pau reposi, s’havia dedicat a les tasques domèstiques de la casa. Així, doncs, res en la seva vida li donava rellevància pública. L’Albert li explicà que, en la nova temporada del programa havien fet un gir argumental i que ara visitaven precisament les cases de gent anònima per donar un contrast a la vida dels famosos d’edicions anteriors. Novament va fer el gest d’entrar, i novament el va deturar: i les càmeres, i els equips de so i tota la parafernàlia que comporta un programa de televisió, on són? - li va preguntar. L’Albert, amb el gest de que s’estava inquietant, li digué que amb les noves micro tecnologies tot allò s’havia simplificat molt, i que per donar-li més realisme a la cosa, s’havien instal·lat càmeres ocultes al pis. Mentre parlava, va anar entrant al pis i tancant la porta darrera seu. Astorat, el vell no va poder evitar de mirar el sostre i els racons, dissimuladament, com buscant els objectius amagats. Quan els devien haver instal·lat? I com hi havia entrat, a casa seva? Encara tenia moltes preguntes i no acabava de veure-ho clar, tot allò, però només el fet de pensar que podien estar gravant-lo el va dissuadir de seguir fent el ridícul davant els telespectadors. A més, i si la seva filla el veia per la tele? Potser el trucaria...

L’Albert es va instal·lar al sofà – ja em disculparà, però jo, de cambra de convidats, no en disposo...- . Van buscar l’arbre de Nadal de plàstic i el van muntar plegats, amb ornaments i llumetes polsegosos. S’havia de fer lluir la casa. Van fer el pessebre i, fins i tot, el vell va localitzar un antic tió de quan la nena encara creia en la màgia d’aquestes coses. Després, van baixar plegats a La Sirena i, mentre l’Albert flirtejava amb la dependenta, va escollir alguns plats precuinats amb un cert to nadalenc: llagostins, calamars farcits, canelons, pollastre amb prunes... al vespre es van menjar els calamars i es van beure una de les ampolles de cava que li havien regalat quan lo de la jubilació, i, mig en broma, mig en serio, van fer cagar al tió cubates i moresc torrat. Van mirar al sofà la programació especial de televisió i després van anar a dormir.

Al llit estant, el vell plorava d’alegria, emocionat. Havia recuperat el Nadal. Va fer plans pel dia següent: anirien a missa, a aquella església petita de barri on cantaven nadales, i després, feien una representació del Naixement. Suposava que encara ho devien fer, tot allò. A la tarda, podien anar a veure els Pastorets de l’Orfeó, com quan era petit i li duia l’àvia i, després, visitar la fira de Nadal d’artesania de la Plaça de la Llibertat. I al vespre... bé, ja se’n pensaria alguna de bona, per al vespre.

Al matí, en llevar-se, el fals Albert Om ja no hi era. Ni les joies de la seva esposa. Els calaixos estaven remenats, i segurament la seva col·lecció de monedes històriques també devia haver omplert la panxa de la maleteta amb rodes. Primer es va enrabiar, per haver estat tan passerell. Ja ho deia, ell, que aquell cabronàs no s’assemblava gens al presentador! Després, s’enfonsà. No sabia si trucar a la policia. Però poc a poc, es va anar asserenant. Va comprendre que tot allò que li havien pres, era el preu per haver recuperat el Nadal. I, fet i fet, el cost havia resultat barat, doncs de totes aquelles galindaines ell no n’hagués fet res. Només li sabia greu aquella sensació de soledat. Així que va prendre una determinació: va engegar el forn, i va agafar el telèfon, mentre li tremolaven les mans i la voluntat. Havia arribat el moment de convidar a la seva filla, després de tots aquells anys, a menjar pollastre amb prunes. Si acceptava, després podrien anar plegats als Pastorets...

NADAL EN FAMÍLIA (V i prou)

Com que ja havíem ignorat el cos sense vida de la Cinta, varem fer el mateix amb el de la Jèssica, procedint a atacar sense contemplacions aquell conill tan ben rostit. Al cap i a la fi, de dinar de Nadal només n’hi ha un a l’any, i no és qüestió de deixar que s’espatlli per un parell d’incidents mortals irreversibles i sense importància.

Quan ja escurava aquella pota deliciosa, el nebot torracollons es posà a cridar amb una veu histriònica i entristida que què havíem fet amb la pobre Perla, tot assenyalant el que quedava de carn a la safata gran. Tots ens vam mirar, a mig mastegar, sospitant que la gateta persa desapareguda descansava en porcions perfectament masticades dins els nostres respectius sistemes digestius, com si d’una professora de matemàtiques qualsevol es tractés. Varem deixar els coberts sobre el plat, jo vaig escopir el que tenia a la boca, i algú va vomitar en un racó.

A tot això, les espurnes que encara saltaven amb una alegria nadalenca del cable de l’arbre decorat, que, per cert, aquest any havia quedat preciós, van prendre les cortines, i aquestes el bufet, i aviat el menjador quedà envoltat de flames, fum i dels crits histèrics de la sogra que provocaren que el seu marit es tornés a mullar els pantalons. El fum s’espessia per moments i tothom buscava la porta amb empentes, estirades de cabell i donant cops de puny. Fou una bonica estampa familiar de lluita per la supervivència, i els sis punts que em van haver de donar al llavi partit en poden donar constància.

De sobte, entre la densitat del fum, aparegué una enorme figura vestida d’un vermell llampant, i tots els nens la reberen al crit de “Papà Noel, és Papà Noel”, mentre la mare mirava de fer-lo fora a espentes i rodolons, dient-li amb la seva parla pastosa d’esperit de vi que ja havia donat l’aguinaldo i que no disposava de canvi. El bomber, doncs d’un bomber es tractava, feu un “Ho, ho, ho” a l’estil de Santa Claus, per tranquil·litzar els nens i la mare, tot i que sonà aflautat i una mica descafeïnat pel meu gust, agafà la mare i se l’endugué. Un exèrcit de bombers va aparèixer darrera seu, i ens tragueren a tots al carrer, sota les mirades encuriosides dels veïns que havien sortit als balcons mastegant torrons i amb una copa de cava a la mà, i, a falta de res millor a dir, ens desitjaven un bon nadal.

Vam acabar l’àpat nadalenc en un dels pavellons esportius municipals, embolicats amb aquelles mantes de paper de plata, i menjant-nos un frankfurt del Viena, cortesia de l’Ajuntament. A poc a poc, hi havia anat fent cap tota la família, fins i tot, oh sorpresa, la Perla, que havien rescatat a la branca d’un plàtan del carrer. La seva visió ens feu respirar alleugits. Era innegable que ens havíem menjat un gat, com cada any, però almenys no havia estat la Perla. L’única que no va venir fou l’àvia. Quan l’incendi fou extingit, varem trobar la cadira de rodes calcinada, però el seu cos, misteriosament, no va aparèixer mai, cosa que ha donat lloc, al llarg d’aquest any, a tot tipus de teories absurdes i hipòtesis maquiavèl·liques i malintencionades.

En fi, enguany farem el dinar a casa d’un dels oncles, i ja s’acosta el moment. Tinc ganes de tornar a veure la família, m’han arribat comentaris dels cosins que aquest any no serà el típic dinar de Nadal, i que hi haurà sorpreses. Només de pensar-hi ja tremolo, però que voleu que us digui, a cadascú li toca la família que li toca, això no es pot escollir, i qui tingui una família normal sense cap element que grinyoli, que llenci la primera pedra. O la primera rajola de torró d’Alacant, que pel cas, ve a ser el mateix.

The End

UN DIA TRIST

Ahir va ser un dia trist, que es va mig llevar mandrós i ploraner. La nit, una de les més llargues de l’any, semblava no voler recollir la foscor que havia estés per tapar-se, i s’amagava trapella darrera l’espessor del núvol llagrimer, gris i infinit, que va cobrir el cel durant tot el dia. Les passes ressonaven buides per l’empedrat moll d’una Plaça de la Font que semblava més gran que mai, sense més gent que siluetes encongides, folrades de gavardina i paraigües, i apressades sota una pluja d’hivern suau i insistent. La il·luminació nadalenca es multiplicava a través de les gotes d’aigua que s’anaven adherint als vidres de les ulleres fins que, sense previ avís, es van apagar totes de cop, i la penombra forçada de la matinal de desembre embeguda em produí una primera sensació de desconsol sobtada. La cantarella dels maleïts nens –i nenes- del sorteig de Nadal augmentava el desesper d’aquells que, com jo, tot i comprar algun número ocasional, mai no vam tenir una autèntica esperança de que la fortuna ens podria afavorir en aquella rifa aleatòria i capritxosa.

En creuar la portalada de l’Ajuntament i desitjar-li un bon dia al porter, com sempre orfe de resposta, em sobrevingué una primera fluixera de cames, en constatar que potser, probablement, aquella seria la darrera vegada rutinària en que ho faria. Després de fitxar, només restava obrir la porta del departament, agafar aire fort, molt fort, vestir la cara amb el millor dels somriures que guardava a la butxaca, i, després d’entonar el segon bon dia del matí, fer alguna broma suau. Com sempre. La representació del pallasso trist quan la funció ha de continuar.

Després, només un matí llarg per endavant, etern, de cops d’esquena i petons de bons desitjos, d’ordenar papers al ritme de la música ofegada de les nadales més compungides que mai no hagi sentit, de mirades franques als ulls, d’humitat exterior i interior, d’encaixades fortes de mans, de por pel futur incert.

I en mig de l’aïllament, de la foscor en solitud abandonada en el meu racó d’oficina, aquell a recer de la columna, s’encengué una flama, com un llumí que s’incinera per donar, a més d’una lànguida llum, una sensació d’escalfor, petita i domèstica, però tant acollidora i necessària... Aquells a qui, més que ex companys vull considerar amics, em volien demostrar alguna cosa. Un petit comiat que em trencà per dins, tothom havia volgut ser-hi, amb un present senzill, que són els més valuosos: un llibre d’edició vetusta, un Dickens de fantasmes nadalencs i records d’infantessa, ni més ni menys, de pàgines vastes i acigronades, que demostra que no era un regal qualsevol, que havia estat buscat per agradar amb el millor dels desitjos. Els tres fantasmes que visiten a Ebenezer Scrooge també m’havien estat visitant a mi durant tot el matí ennuvolat, i m’hi havia d’enfrontar un cop més; el passat, aquest present una mica coix, i el futur, fosc i tenebrós, però amb l’esperança que amb una mica d’esforç som a temps de millorar-lo. Fantàstica al·legoria. I el millor regal, l’afecte d’aquells amb qui hem compartit un fragment de vivències al llarg d’una pila de mesos. Només tindria paraules de gratitud si fos persona de paraula fàcil. Però, a més de no ser-ho, els pocs mots que volia pronunciar se’m van entortolligar en aquell nus de la gola que creixia progressivament sense que semblés que s’havia d’aturar mai; després, seguí plovent, però les gotes, en plegar, semblaven menys fredes i esmolades.

Només em queda constatar que, passades aquestes hores, queda aquesta sensació tèbia de gratitud; les pampallugues reflectides als ulls quan, consumida la llum, tornà la foscor, encara ballen sobre les meves pupil·les miops. Aquestes guspires són, en definitiva, les que fan que no pugui veure l’obscuritat opaca, només la llum somrient al final d’un túnel que, segurament, no serà tant llarg com semblava aquests darrers dies.

A aquells que em facin l’honor de llegir aquestes línies, i que sabran que estic parlant d’ells, els hi voldria agrair aquest llumí encès. Gràcies al vostre gest, ahir, a mi també em va tocar la grossa de Nadal, amb l’avantatge de que la meva val per tots els diners del món.

AMIC INVISIBLE

Avui he decidit plagiar, directament, a l'amic i company Pau Roig; tant la imatge com el text són només mèrit seu, i fan referència a un clàssic d'aquestes dates: l'amic invisible. El text me'l va dedicar el passat dijous en un sopar literàri, la imatge li he robat, i ja que no li he demanat permís, permeteu-me que li faci una mica de publicitat, i permeteu-vos una passejada per la galeria virtual que té al Facebook:

http://www.facebook.com/profile.php?id=100001044615351#!/profile.php?id=1048613094

En fi, espero que després de veure això, no passi a ser un ex amic i ex company.

"Amélie.

  Irving.

  Tancat per vacances.

  Sempre plou sobre mullat senyor.

  Armando.

  Berlin.

  Escriure sobre el fet d'escriure.

  Sagrada Família.

Són etiquetes que afegeixen informació i accesos ràpids al teu blog i que, a falta de millor imaginació, completen el teu nom què no és invisible com l'amic, si es mira de baix a dalt."

Pau Roig

M'encanta.  

Gràcies, Pau.

NADAL EN FAMÍLIA (IV)

Mentre sèiem novament a taula, la (o el) Jèssica, serví les torradetes de foie gras (no n’havia salvat ni una, totes inequívocament trencades) i les de fals caviar. També d’altres amb una cosa viscosa i vermella que tenia gust de gasolina i unes d’un verd radioactiu, a la capsa de les quals hi posava en lletra discreta i no massa atrevida “Record d’Ascó” i que per raons òbvies, no només no vaig voler tastar, sinó ni tan sols que em plantessin la safata al davant. El cunyat torracollons, mirant-se les potents cuixes depilades de la (o el) Jèssica, em va tornar a demanar on podia pillar catxo, i un dels nebots que ja no sabia que destrossar va preguntar per la Perla, la gateta siamesa de l’àvia, per tal de poder-la torturar sàdicament. Turmentar a la gateta, és clar, que l’àvia armada amb aquell bastó de sota de bastos encara imposava bastant de respecte. Ningú no l’havia vist, i el nen es posa a plorar i xisclar dient que volia jugar amb la gateta, i tant pesat es posà mentre ja servien la sopa de galets, que l’Antoni, el cosinet, li etzibà tal bufetada que casi li fa saltar un ull (l’esquerre, concretament que tot sigui dit ja no ha tornat a ser mai més el mateix) sota la mirada benevolent del seu pare, el tiet Manolo, que pensava brandant el cap que el pobre noi des que va esbudellar, cuinar i degustar a la porca de la seva professora de matemàtiques, havia de conviure amb un trauma semi infantil que li estava espatllant el caràcter.

A tot això, quan encara no havia pogut ficar-li cullerada a la meva sopa de galets, que pudia a aiguardent, probablement per que a la mare, que havia perdut el sentit de l’equilibri feia una colla d’anys i d’hectolitres etílics, se li havia tornat a abocar el seu clàssic esmorzar de ginebra amb corn flakes dins l’olla del caldo, la sogra em retirà el plat. “Es que us encanteu amb qualsevol cosa, fills meus, i després no donarà temps de jugar al bingo”, em va dir amb la seva mirada lluent d’ex alcohòlica anònima i ludòpata reconeguda.

Quan tots els galets alcoholitzats havien estat retirats, aparegué la (o él) Jèssica de la cuina, mig plorant, seguida del tiet Gregori, que portava la bragueta baixada i feia una cara de pomes agres emmetzinades. La (o el) Jèssica portava la safata amb el menjar estrella del nostre Nadal familiar, el conill amb prunes, adaptació lliure del clàssic plat nadalenc a base de pollastre, tot i que de prunes ja no se n’albirava cap ni una, i també portava una trempera sota la seva faldilleta de minyona que donava tota la raó del món, vista la seva condició, a aquella dita de què Déu dona pà a qui no té dents. No sabíem què carai podia haver passat a la cuina, però a la (o el) pobre Jèssica se la veia desencaixada, tant, que abocà la salsera a sobre dels pantalons sobradament mullats del sogre en ensopegar amb aquell ditxós cable de l’arbre de Nadal que, en aquestes instal·lacions provisionals, sempre queda fent nosa pel terra, provocant la sonora caiguda de l’arbre dels pebrots i un munt d’espurnes i guspires que varen acabar amb la vida de la (o el) Jèssica al moment, electrocutada i totalment fregida (o fregit), quedant una estranya imatge de dona estesa a terra amb una petita tenda de campanya instal·lada en el seu baix ventre. L’àvia es despertà pel soroll i, amb el seu mal humor característic, en notar l’olor de carn cremada, va preguntar que quan se serviria el sopar.

(Continuarà?)

NADAL EN FAMÍLIA (III)

A tot això sonà el telèfon. Era l’avi, que explicà que l’havien deixat en llibertat amb càrrecs a canvi de presentar-se davant el jutge dos cops al mes, així que, va dir, ja podíem anar seient a taula, que ja quasi havia enllestit el pont a l’Audi de sa senyoria i que en quinze minuts seria a casa. La meva sogra va començar a donar crits per tal de que tothom anés cap el menjador, apressada per la ludopatia hormonal, i ansiosa per començar la partida de bingo a la sobretaula, cosa que la meva dona, que és psiquiatra amb deliris de grandesa, neurosis obsessiva i filla única per part de mare, només li permetia el dia de Nadal i pel seu aniversari, al març. El sogre, fruit de les tortures sexuals i de les altres a que el sotmetia la dona, en sentir-la xisclar per tota la casa i pensant-se que volia començar un dels seus jocs privats, es mullà els pantalons, fruit de la por, i, fent com si res, amb les mans tremoloses encara, mirava de dissimular la taca enorme amb el tovalló del joc d’estovalles de fil de seda, especial per a les grans ocasions, però com que tothom començàvem a tenir gana, vam dissimular mirant cap a una altra banda, com si res.

Quan l’avi ja es disposava a beneir els aliments que anàvem a ingerir, com a cap de família, cap de taula i cap de turc de l’operació “farlopa”, se sentí un crit esfereïdor que venia de la terrassa. Tothom s’aixecà i anà corrents cap allí, menys el sogre que no volia mostrar la seva taca d’orina i l’àvia que deia que amb aquell soroll infernal no ens assabentaríem de les campanades i que fessin el favor de portar ja els dotze grans de raïm. Quan varem arribar a la terrassa, vam veure el cos de la Cinta aixafat al pati del principal segona, el dels Peláez. Algú li preguntà a l’Estevet que què carai havia passat, i ell respongué, amb serenitat, que la Cinta anava tan passada de voltes que s’havia cregut que podia volar, així que havia saltat la barana i s’havia deixat anar. Després, va abaixar la mirada i va fer un somriure pervers i venjatiu. Valorada la situació, l’oncle Gregori va comentar que els Peláez havien marxat a passar les festes de Nadal al psiquiàtric de Sant Boi, com cada any, i com que tots estàvem molt afamats i la cosa ja no tenia remei, vam decidir que ja trucaríem a la policia després de dinar, així que li vam indicar a la Jèssica que ja podia anar servint la sopa de galets.

(Continuarà)

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Quim Monzó

"Els escriptors s’equivoquen quan desenvolupen els plantejaments inicials. No ho haurien de fer. Haurien de, sistemàticament, plantejar inicis i abandonar-los en el moment més suggerent. És en aquest moment de l’inici quan les històries són perfectes. ¿Potser no passa igual amb tot? I tant que sí! No sols en els llibres, sinó també en les pel·lícules o en les obres de teatre. I en la política. Si ets tan innocent com per creure-te’l, ¿no és mil vegades més interessant, positiu i engrescador el programa polític d’un partit que la seva execució un cop escollit per governar?"

Guadalajara
Els llibres

Quim Monzó

NADAL EN FAMÍLIA (II)

Mentre esperàvem que arribés l’avi, que havia anat al Jutjat de guàrdia a declarar com a imputat per un cas de tràfic de farlopa, ens varem anar dispersant per la casa, tot fent una copa. A la cuina, l’oncle Gregori, que és falangista per part de pare i ex-Guàrdia Civil expulsat del cos amb deshonra, li engegava a la Jèssica, la nova minyona equatoriana, un discurs sobre solidaritat xenòfoba amb els pobles llatinoamericans, mentre mirava de tocar-li el cul no massa dissimuladament, sense saber que la Jèssica, malgrat les hormones que consumia des de feia un parell d’anys, abans d’emigrar al país es deia Humberto Oswaldo; i aquesta, o aquest, o com sigui més correcte dir-ho, resignada tot i que amb un evident atac de nervis, es deixava fer per por a una denúncia que li podria provocar una expulsió de l’estat, i haver de tornar a exercir la prostitució als suburbis de Guayaquil, la seva ciutat natal. Quan l’oncle Gregori afluixava una mica, es consolava menjant compulsivament les prunes del rostit que s’empassava amb glops força generosos de les ampolles de licor de préssec de la nevera, que després reomplia a l’aixeta. Al menjador, l’àvia, que ostenta el rècord de malalties acumulades del centre d’assistència del barri, cridava des de la cadira de rodes que engeguéssim la tele, brandant amenaçadorament el seu bastó, que volia veure les campanades de la Puerta del Sol, i l’Antoni, el cosinet, li explicava per enèsima vegada, amb paciència de guant blanc, que érem el dia de Nadal i no el de Cap d’any, mentre li ficava mà a la bossa per cisar-li els diners de la cartera, sota la mirada comprensiva del seu pare, el tiet Manolo, que pensava brandant el cap que el pobre noi des que va degollar i esquarterar a la bacona de la seva xicota, no havia tornat a ser el mateix.

A la terrassa, on la Cinta havia sortit a fumar-se un porro, l’Estevet la cossia a preguntes sobre la seva futura maternintat, mentre ella notava que la maria i els tres gintònics ja l’estaven posant a to. Quan l’Estevet li preguntà si li podia tocar la panxa, per veure si notava les patadetes del fruit de la violació que va patir a l’ascensor de casa seva en mans del seu veí del sisè tercera, ja no va poder estar-se’n més i va esclatar a riure, amb aquelles riallades exagerades i nervioses que provoca l’alcohol, mentre l’Estevet, ofès, somicava que era terrible ser un nena de 15 anys atrapada en el cos d’un noi adolescent que mai no podria experimentar una cosa tan meravellosa com la maternitat, provocant encara més riotes i xufles de la Cinta.

(Continuarà)