ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: tornem-hi amb l'Auster

"Hice una pausa durante un momento, mirando a Auggie mientras una sonrisa maliciosa se extendía por su rostro. No podría afirmarlo, pero la expresión de sus ojos en aquel momento era tan misteriosa, tan llena del destello de un regocijo interior, que de repente se me ocurrió pensar que se había inventado todo aquello. Estuve a punto de preguntarle si me había tomado el pelo, pero enseguida comprendí que nunca me lo diría. Había conseguido que lo creyera, y eso era lo único que importaba. Mientras haya una persona que se la crea, no hay ninguna historia que no sea verdadera.

- Eres un as, Auggie - dije -. Gracias por ayudarme.

- Siempre que quieras - contestó, mientras seguía mirándome con aquel fulgor maníaco en los ojos -. Después de todo, si no puedes compartir tus secretos con los amigos, ¿qué clase de amigo eres?

- Supongo que estoy en deuda contigo.

- No, no es cierto. Sencillamente escribe la historia como te la he contado, y no me deberás nada.

- Excepto la comida.

- Así es, excepto la comida."

El cuento de Auggie Wren

Paul Auster

CONTE (pervers) DE NADAL

Jo devia ser encara molt petit, doncs amb prou feines me’n recordo d’alguna cosa vagament. Els Nadals d’aquells anys d’infantesa els rememoro com una època màgica en la que es reunia tota la família a casa dels avis, una època on tot era possible condimentada amb llums de colors i dolços misteriosament cagats pel tió després de rebre una mà de cops de bastó, els llaços vermells penjant d’un avet imponent i aquella flaire apegalosa del torró de crocant que feia l’àvia a primera hora del matí al pati del galliner en una olla gegant, que jo sempre m’imaginava que era com les que feien servir les tribus més bàrbares de l’Àfrica negra per bullir els exploradors blancs que queien a les seves trampes en mig de la frondositat de la selva.

El cas és que aquell any, per les festes de Nadal, varem fer seure a taula, com era tradició catòlica, apostòlica i romana en aquella època, a un pobre recollit del carrer. La cosa no deixava de tenir el seu mèrit, perquè llavors no era com avui en dia, que surts al carrer i pots escollir el model d’indigent que millor et queda amb la composició del menjador o amb la decoració nadalenca que marquen les tendències de la temporada. En aquells temps ningú no era ni massa ric ni massa pobre i tothom anava fent, així que trobar un desventurat en condicions i com Déu mana costava un ronyó de la cara.

Així, els homes de la família, cosa que m’incloïa a mi i als cosinets, anàvem a patrullar pels barris baixos ben mudats, de manera que si convidàvem un pobre veiés a primer cop d’ull que érem de casa bona, seria i de possibles, mentre les fèmines del clan s’ocupaven de la intendència domèstica, és a dir, beure copetes de xerès i menjar ametlles garapinyades, mentre donaven ordres a les minyones sobre com parar la taula i quan servir l’aperitiu.

El vam trobar prop del Port. Era un bon exemplar i duia tots els complements que se li poden demanar a aquest tipus de gent: anava brut i apedaçat, tenia els cabells greixosos, llargs i despentinats, de color de gos quan fuig; fumava una mena de caliquenyo retorçat, calçava dues sabates diferents i feia una pudor entre vomitiva i nauseabunda. A més, com a extra, estava borratxo com una cuba, i en una de les seves orelles, duia una petita arracada, cosa força insòlita a l’època en un home, que representava una petita bola del món. En poques paraules, era el pobre perfecte. Quan ja gairebé el teníem, van aparèixer els Quintilla de Olivares, els fatxes del xalet amb piscina, al·legant que ells l’havien vist primer i dient-li a aquell desgraciat que fes el favor d’anar passant cap al xalet que havien d’acabar de rostir el gall. Ah, no, allò no es podia permetre i hi va intervenir el padrí, cap de família visible en aquell temps en que era necessari que hi hagués caps de família pels puestos, i va imposar la seva visió dels fets, declarant que potser sí que ells l’havien vist abans, tot i que ho dubtava, però que qui s’hi havia apropat i l’havia convidat malgrat la ferum ostensible que desprenia érem nosaltres, que qui no s’arrisca no pispa, i que no hi havia res més a dir; vam fer pujar aquell desnonat a l’auto sota la mirada de menyspreu dels del xalet amb piscina, i vam reprendre el camí cap a casa, mentre observàvem aquella desferra humana amb els cosinets des del seient de darrera, especialment aquella arracada intrigant en forma de bola del món, i ens tapàvem el nas amb els dits polze i índex per no sentir la seva pudor, tot cantant nadales amb veu nasal, contents com estàvem d’haver trobat aquell tros de rodamón.

Va pagar força la pena. Aquell any el pobre ens va sortir força bo: era prou educat, discret, un puntet cohibit per al meu gust, i, després de ventilar-lo una estona a la galeria, no feia excessiva pesta; ni tan sols va vomitar sobre la vaixella bona després d’emborratxar-se amb el xampany del brindis, que ara li diuen cava. Després de la preceptiva sobretaula de torrons, neules, poemes de Nadal i bingo, i amb la tarda més fosca que una gola de llop, ens va saber greu de fer-lo dormir fora al jardí, així que, per a no violentar-lo excessivament i que es trobés com en el seu propi carreró, llar dolça llar per a ell, li vàrem posar uns cartrons escampats pel rebedor i unes bosses d’escombraries plenes de les deixalles del pollastre i altres viandes orgàniques força fètides al voltant, i li varem donar una ampolla de Cabernet Sauvignon del 76, tot excusant-nos per no poder-li oferir un vi de taula en tetra-brik, que segurament seria més del seu gust; quan ens disposàvem amb els cosinets a encendre una foguera, perquè no patís les inclemències del rebedor, la mare s’hi va negar en rodó, tractant-nos de bojos i enviant-nos directament al llit.

Al matí següent, la diada de Sant Esteve, ens vam llevar tard. De bon matí que sentíem força tràfec per la casa, especialment a la cuina. Ens arribaven les aromes gastronòmiques dels primers compassos del banquet del dia, però la tradicional guerra de coixins nadalenca amb els cosinets de la nit anterior s’havia allargat més de l’habitual, i els llençols ens abraçaven amb força impedint que ens aixequéssim, mantenint-nos aferrats als matalassos respectius. Quan, finalment, ens en vam poder desempallegar, vam decidir anar a veure el nostre indigent i la seva arracada terràqüia, que ens tenia ben encuriosits,  i lapidar-lo amb molles de pa sec i els taps de suro del xampany, que ara en diuen cava, del dia anterior, que prèviament havíem recol·lectat escrupolosament, tal i com li hauríem fet pel carrer, per allò de la cortesia i l’hospitalitat... Però quan vam arribar al rebedor, el nostre pobre que tan d'esforç ens havia costat de trobar, ja no hi era. Vam buscar per tota la casa i pel jardí, però no hi havia ni rastre. Els hi vam mirar d’explicar als grans, però seguien molt atabalats a la cuina i ningú no ens va fer cas, així que ens vam oblidar de l’home i vam estar jugant a altres coses fins l’hora de dinar.

M’encantaven els típics canalons del dia de Sant Esteve, i aquell any estaven millor que mai: la carn tendra i melosa, la pasta al dente, el formatge fos, lleugerament torrat en la superfície fins el punt que no perdia la seva textura, coberts amb aquella beixamel consistent que jugava a fer de contrapunt gustós al paladar... Fet i fet, en varem gaudir tant, que no hauria tornat a pensar en la desaparició del nostre pobre si no hagués estat per l’arracada en forma de bola del món que s’amagava dins el darrer dels canelons i que em va fer malbé un dels meus queixals primerencs.

L'HOME NORMAL

En Maurici era un tipus normal. La gent el mirava, de cua d’ull, en creuar-se’l al carrer i, un cop passat, es giraven a observar-lo.

-Has vist aquell paio?

-Si, ja m’hi he fixat. Era ben normal, oi?

-Ja ho pots ben dir!

En Maurici estimava la seva dona, anava a missa de vuit els diumenges i festius i li agradava la sopa de peix i el pa amb tomàquet. Els caps de setmana feia bricolatge i netejava el cotxe mentre escoltava el futbol per la ràdio. I si feia bo, se’n duia la família al pantà de Riudecanyes a fer un picnic de truita de patata i llom arrebossat sobre unes tovalles de quadres vermells i blancs.

A la feina era cordial i gens xafarder, i era dels que ajuden sempre a fer els deures al seu únic fill, rentava els plats havent sopat, i s’adormia al sofà veient la pel·lícula del vespre a la televisió. Feia l’amor amb la seva dona 1,5 cops de mitjana per setmana, i arribava als 2 cops quan estaven de vacances a l’apartament de Salou.

Tornava els llibres a la biblioteca abans de que s’exhaurís el termini del préstec, tenia una hipoteca elevada que amb prou feines el permetia arribar a fi de mes, i un pla de pensions per la jubilació. Sempre deia que el menjar era molt bo i no deixava ni una engruna al plat, tot i que mai no repetia, ni tan sols davant els precs de la sogra.

Tot i així, a ningú no li queia bé. Creava una mena de desconfiança en la gent, que l’evitava o fins i tot, li feia el buit. Aquell paio tenia alguna cosa amagada, de ben segur, deia la gent a la seva esquena. Ha de tenir per força una cara oculta que no vol que li vegin. I es que en Maurici era tan i tan normal, que la seva normalitat s’acabà transformant, paradoxalment, en una peculiaritat desagradable. I es que el que és normal es que la gent no sigui tan normal com sembla: tanta normalitat no pot ser, de cap de les maneres, normal.

EL GOL

Uns vailets jugaven a futbol, o a alguna cosa semblant, en el descampat proper a la terrasseta del cafè; suaven sota el sol radical del migdia d´un agost exagerat, emulant a les estrelles d’algun campionat endormiscat per la xafogor vacacional.

En l’única taula on es projectava quelcom de l’ombra ínfima de la figuera de l’esplanada de l’església, on hi havia hagut l’antic cementiri, el foraster es ventava amb els fulls escassos del dominical estiuenc del diari que compraven els del casino; es va demanar una altra copeta d´anís, amb un glaçó, mentre fruïa de l´espectacle pseudo-futbolístic que se li havia ofert espontàniament. “Dolç, res d´anís sec”, encara afegí.

S’acomplien ja uns mesos des que va baixar de l´autobús, en aquella mateixa plaça, amb el seu bagul enorme i un somriure franc, tan ample que li tallava la cara en dos, estrambòtic en la quotidianeitat  dels vilatans, i s´havia instal·lat a la fonda. Es remorejava que era un artista, potser descendent de la terra, on hi havia algun precedent d´indiano, i aquella sempre crida als seus fills pròdigs, i que estava buscant els seus orígens per a poder trobar-se a sí mateix.

-De ben segur que és aquí per una crisi existencial – havia comentat el Pau del Cafè als seus parroquians – Aquestes són coses que ja els hi acostumen a passar a la gent de la faràndula.

-Si, encara que potser es tracti d´una crisi més peluda – afegí l´Hipòlit l´apotecari – que on hi ha pèl, hi ha al·legria!!

-I aquesta gent sempre estan al dia en qüestions de faldilles!! – rematava en Tomàs de cal Pa Sec.

Entre el xivarri infinit de tota la mainada, hi hagué un instant etern de silenci, justament quan lliscà per la plaça la pubilla de Can Pixot, balandrejant les seves natges adolescents al ritme del cant llunyà de les cigales, cadència a la que s´acompassaren les ventades a cop de dominical del míster, que no es perdia ni un sol detall del vaivé d´aquella criatura mandrosa i virginal, insolent en la seva innocència, gronxant-se els seus cabells de seda i carbó en els lluminosos raigs de sol, inclements sobre un escot lleugerament desbocat, silenci que inesperadament esclatà en un crit col·lectiu de la xicalla -¡¡¡¡goooooooooooooooooollllllllll!!!!- que feu girar el cap al foraster mentre la silueta d´aquella musa del tanteig esportiu s´esmunyia per la cantonada ombrívola del carrer del Casino.

Algú de l´equip que perd ha badat pensà el mister en la seva llengua estrangera. Igualet igualet que jo mateix reconegué amb un somriure als llavis, i feu un glopet diminut a la seva copa, amb el gel ja fos.

EN LES DISTÀNCIES CURTES ÉS ON UNA COLÒNIA D'HOME SE LA JUGA

Potser es pensava que encara me l’estimava. Potser tenia raó. Però probablement no. Per això m’ignorava i em deia que no havia canviat. Per això em mirava amb aquells ulls transparents, o vidriosos, o plorosos, o encesos, o simplement interessants. I interessats. El Cafè callava a les meves orelles quan el travessava, els ulls fits a la paret del fons on llegia mil cops en dotze metres en divuit passes: Cafè Vuitcentista, mentre imaginava els seus ulls escorcollant el conjunt de pell, carn i ossos de la meva cara, i pensava que pensaria que formava un quadre atractiu. Remena els folis sobre la taula, Facultat de Filosofia i Lletres, nerviosa, amb un toc de tremolor al final de les seves extremitats anteriors. Els dits. M’agradaven aquells dits que sabien acariciar la meva epidermis, mentre el cambrer em recull la tassa de cafè amb llet, que em feien pessigolles tot buscant la meva mà, dos embolcalls de sucre fina, blanca, microgranulada, rebregats; un petó.

Però no ens capfiquem. Després de tot, què és una preocupació, físicament considerada? Mitjançant quin aparell és localitzable? Una preocupació, doncs, no és una qüestió científica.

De sobte, rodejat per una multitud d’homes amb ulleres de pasta i cabells llargs, amb bufandes de color vermell i de dones despentinades amb mocadors al coll, que fumen tabac de liar, aguantant la cigarreta amb dos dits i amb la punta encesa cap a dalt, aclucant els ulls per a que el fum no penetri en el seu misteri. Intel·lectuals. Et descuides per cavil·lar una mica i et rodegen i comencen a fer observacions recargolades sobre la presentació d’un llibre que no han llegit o a ballar sardanes a ritme de jazz, o qualsevol altra bestiesa que es pugui enquadrar  dins la secció inexistent de cultura d’un diari de províncies curiosament escrit en castellà. Bé, qualsevol cosa no, no m’imagino aquesta colla intentant aixecar un castell humà entre quatre tauletes de cafè on algunes iaies berenen pastes de crema i nata – sense cabell d’àngel, si us plau, li diuen al cambrer que, curiosament, es diu Àngel i és calb – acompanyades d’un suís, xocolata amb més nata, embafador com les seves mirades quan descobreixen que ens donem la mà per sota de la taula.

És ella o no és ella? Potser em caldria veure-la ruboritzar-se com l’altre dia per reconèixer-la. Cabell curt, jersei blavós de coll alt, texans gastats. Arracades fetes amb aquelles càpsules de cafè d’alumini esclafades. Tot concorda amb les dades emmagatzemades a l’arxiu d’un dels lòbuls cerebrals. Tot menys aquell nas. Em desconcerta. És massa gran i embruteix la resta del paisatge. Potser quan es ruboritza aquell nas, que ben mirat potser no trenca tant la seva faç, disminueix com un Pinotxo invers mentre les galtes s’encenen i agafa, tot el conjunt, aquell posat de timidesa en el qual les mans es creuen sota l’esquena i els peus van donant puntellons a aquell forat estrany de la rajola. Cafè Vuitcentista. Novament aquell impuls d’acostar-me i preguntar i explicar-li les meves ànsies i amnèsies i llavors ruboritzar-me jo. I que se m’encongeixi el nas o em passi cent anys dormint o vivint amb set nans i tres porquets en una caseta de xocolata. D’entrar dins el cercle i posar-me ulleres de pasta i deixar-me els cabells llargs i comprar-me una bufanda vermella, i que la gent xiuxiuegi quan passo al seu costat, o prengui notes quan s’asseuen en una altra taula del Cafè.

Potser es pensava que encara me l’estimava. Però jo ja no sé què pensar.

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: F. Beigbeder

“…la literatura es recorda del que hem oblidat. Escriure és llegir en un mateix. L’escriptura reanima el record, es pot escriure com si exhumesis un cadàver. Tot escriptor és un ghostbuster: un caçador de fantasmes...”

Una novel·la francesa

Frédéric Beigbeder

(Fragment sel·leccionat per Daniel Recasens)

EL CATALÀ ES MOR

- Escolti’m, vostè que ve de la capital, he sentit a dir a la ràdio que això del català s’acaba, que s’està morint irreversiblement...

- Bé, això diuen, jo no ho sé pas

- I com ens ho farem, llavors?

- No l’entenc. Com ens farem el què?

- És a dir, el que vull saber és si falta molt per que es mori, o si encara aguantarà una temporadeta.

- Home, no ho sé pas, això, jo. Fet i fet, no crec que ho sàpiga ningú.

- Miri, jo és que li venc els ous de les meves gallines al Valentí, el carnisser, que el coneix, potser? Ai, no, que vostè ha dit que venia de la capital. I és clar, fem els tractes en català, nosaltres, sap? És que si no jo no m’aclareixo. Però és evident que quan una cosa traspassa, es mor, i quan és morta ja no serveix per res, oi que m’entén? Només cal colgar-la i passar full. Així, doncs, quan el català es mori, com haurem de fer els tractes, amb en Valentí? Fent signes amb les mans? Jo és que no sóc massa llest, sap? I el Valentí tots sabem com és, bé, vostè no, que ve de la capital, però aquí si que ens coneixem tots, eh? i em fa por que no m’enredi, oi que m’entén?

-Bah, no n’hi haurà per tant...

-I de què s’està morint, el català, si es pot saber? La Coquina, la gallina més ponedora que hagi tingut mai, es va morir d’unes febres, sap? Que ja és estrany que una gallina es mori de febres... però el senyor Roc, el veterinari, que al cel sigui, li va diagnosticar les febres i ja no es va poder recuperar. Que el coneixia, vostè, al senyor Roc? Ah, no, que hem quedat que vostè venia de la capital. Era molt bon home... i tenia una mà per als animals!! Es que es veu que tenia estudis, sap?

-I també va morir de febres?

-El senyor Roc? I ca! Es va estimbar amb el cotxe pel barranc, una nit de pluja. Per això no va poder curar a la Coquina... això fou abans que arreglessin la carretera, que ara està molt bé, però llavors... vostè se’n recorda, de com estava la carretera abans? Bé, per ser sincers, jo tampoc... es que no tinc gaire memòria, jo, sap? Així, quina llengua em recomana parlar, vostè que ve de la capital, quan es mori el català? Perquè potser podria començar a practicar... tot i que vostè creu que ens posarem d’acord, els del poble, en escollir una llengua? Perquè mira que si a cadascú li dona per escollir una de diferent, això serà un galimaties. A veure si passarà com allò que predica el mossèn de la Bíblia, allò dels animals que pugen a una barca de Babel i comença a ploure, oi? Com era allò... no sé què d’en Moisés, em sembla. Potser si el senyor Roc fos viu sabria com curar-lo, el català, oi? Posant-li un cataplasma o una injecció d’aquelles de cavall... en fi, que hi farem, ja se’ns acudirà una cosa o una altra.

UNA DONA MISTERIOSA

Era un vespre d’un divendres avorrit de finals de novembre a l’oficina. El cap de setmana, prometedor, esperava a la cantonada, i aquelles hores feixugues costaven de passar. A fora feia fred i començava a caure una pluja fina i gelada. La llum dels fluorescents, bruta i artificial, guspirejava a estones fent encara més irreal l’oficina. En Ferrer tramitava tràmits diversos i en Fuster expedientava expedients concrets. Jo, repenjat a la cadira capcinejant, lluitava per no adormir-me del tot. En Pagès, amb la seva veu nasal, mantenia una monòtona conversa amb un proveïdor habitual. De sobte, s’obrí la porta, que es tancà amb un fort cop, i aparegué davant la nostra vista una dona misteriosa i meravellosa, abillada amb una gavardina i unes ulleres fosques que immediatament es tragué, molt maquillada però amb elegància i senzillesa: els llavis carnosos vestits de roig passió, les pestanyes infinites. La perfecció de les seves cames estava coberta per unes mitges de reixeta. Els seus cabells pèl-rojos ondulaven amb la seva respiració agitada, com ondulava el seu cos a través dels seus atributs de dona. Em vaig incorporar just a temps per no fotre’m una patacada. Era la dona perfecta per a un vespre de divendres avorrit de finals de novembre, una dona de pel·lícula materialitzada en la vida ordinària. Semblava espantada, alterada, però només ho semblava: la determinació de la seva mirada indicava que sabia a què venia.

A fora, la pluja s’havia anat engruixint i ara les gotes que queien semblaven kamikazes estavellant-se contra els vidres, donant la seva vida per tal de poder contemplar per uns instants aquella dona sorgida de les entranyes de la ciutat, del món exterior al nostre món entre gris i sèpia, propi de l’oficina.

En Basté s’aixecà. Es dirigí cap a la noia. Jo també vaig fer el gest, però en un moment de dubte, mentre mirava d’ordenar una frase coherent dins el meu cap per a dirigir-m’hi, se m’avançà. En Pagès va penjar el telèfon. Les mosques havien quedat suspeses a l’aire, a l’espera de que algú trenqués el silenci instaurat després de l’eco del cop de porta. En Fuster va esternudar, sempre ho feia quan obria algun dels expedients més antics, esgrogueïts i polsegosos. Va mirar la dona per sobre de les seves minúscules ulleres de llegir, que es gronxaven perillosament sobre l’extrem més punxegut del nas, i va tornar a les seves coses, indiferent. En algun rellotge llunyà sonaren sis campanades.

- El senyor Perdigó?

- No, no és aquí.

- Això no són les oficines de Transports Veciana-Pellicer?

- No, es dues portes a la dreta.

- Ah, disculpin.

La prometedora resta de la tarda se n’havia anat en orris. Només un suau rastre de perfum oscil·lava en l’ambient buscant una sortida, perseguit per les mosques de l’oficina.

A fora seguia plovent.

NO FALTA TANT. ELS 7 ANYS DE LA JÚLIA

     Madura, lenta, la fruita verda al sol

     quan el tot és poc menys que el no res

     amb el pas del temps junts hem après

     com ser pare i com ser filla. Del bressol

     d’abans d’ahir fins la nena d’avui dia

     solament ha passat un instant

     malgrat el que diguin, despistats,

     els fulls grocs del calendari, amb falsia,

     o les busques del rellotge mentideres.

     Ara ja has encetat el camí

     jugant a pintar-te de carmí

     els llavis, i a amagar penes i banderes.
     Així, de seda, vas teixint el capoll,
     revolts d’un corriol de papallona
     que jo caminaré amb tu una estona
     i després jo ja no, sense fer soroll,
     m’aturaré al marge mirant el meu cigne,
     preciós, volant pel cel de la vida,
     i l’enyorança farà ferida,
     perquè havíem après a ser pare i filla...

     i ja no falta tant per a tot això.

     No falta tant. Potser menys i tot.

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Sergi Pàmies

"Abans que els avions tornin a passar, deia, vull fixar-me en els ulls del sergent. Com si pogués acostar-m’hi i, des del privilegi d’un primer pla, captar tots els detalls d’una mirada que té la consciència de veure el món per última vegada. I sé que d’aquesta descripció en dependrà, en bona part, el sentit de la narració. I que, en acabat, hauré de triar, polir, retallar, canviar, envernissar cadascuna de les paraules que configuraran la descripció d’aquesta última imatge. I hauré d’escriure d’una manera que qualsevol la pugui llegir i, a més a més, entendre. Escriure-la perquè la pogués llegir el pare, per exemple (que no la llegirà), i, potser, sentir-se’n orgullós i entendre tot el que conté la visió del sergent."

Si menges una llimona sense fer ganyotes

La nostra guerra

Sergi Pàmies

TOMAQUS POMAE

Havia quedat en un cafè del barri, gairebé tan discret com ronyós. El confident ja l’esperava, nerviós, mirant a banda i banda, consultant el seu rellotge. El periodista, que necessitava una bona exclusiva per tal de donar-li un bon impuls a la seva carrera, va seure en un tamboret del taulell per tal d’observar-lo per uns instants. Defecte professional. Ell, en una d’aquelles taules de marbre, bevia alguna mena d’infusió. Li tremolaven les mans quan es portava la tassa als llavis, feia petits xarrups, tímids i inconstants. El periodista es demanà una cervesa. Una cervesa! Mentre el cambrer trastejava a la nevera industrial, se li apropà una jove amb una cigarreta entre els seus llavis intensament pintats de roig passió, demanant-li si tenia foc. El periodista, educadament i elegant, li indicà si desconeixia que ja no es pot fumar als bars.

- No pensava fumar, reiet. És dolent pels pulmons – contestà la jove mentre remarcava amb les mans el perímetre dels seus pits generosos. – I uns pulmons com aquests s’han de cuidar, no et sembla?

El periodista, que necessitava una bona exclusiva per tal de donar-li un bon impuls a la seva carrera, feu que sí amb el cap. Uns segons després, li preguntà que com era que demanava foc si no pensava fumar.

- Només és una operació de màrqueting, xato, per tal de que es fixin en el meu producte – i mentre deia això, s’inclinà endavant per que pogués apreciar el seu escot o, més concretament, el que s’intuïa a través del mateix.

- Veig que ofereix una bona mercaderia – ella rigué.

- Gènere de primera qualitat, nano. Satisfacció garantida.

- Ho sento, maca, però no m’interessa. Estic de servei, he vingut per feina...

- Com tothom, xato, com tothom... – s’allunyà dreta i orgullosa, movent exageradament els malucs dins el seu vestit cenyit. Ell, com no podia ser d’una altra manera, es va quedar mirant aquell balanceig sinuós. Sempre li havia interessat l’anatomia, especialment la femenina amb uns acabats de luxe com aquells.

Va tornar a mirar-se el confident. S’havia acabat l’infusió i es netejava la boca amb un tovalló de paper. Suava. Va agafar l’ampolla de cervesa i es va atansar a la seva taula.

- El senyor... “Zeta”? – va preguntar tot i saber que era ell, mentre pensava en com odiava aquests noms que els confidents s’inventaven per ocultar la seva identitat.

- Com diu? – li contestà sorprès – Ah! Sí, sí, jo mateix. Dispensi, es que tenia el cap a quarts de quinze.

Es va asseure davant seu. Va deixar l’ampolla sobre la taula. – Bé, senyor... “Zeta”, vostè dirà.

- Eh? Ah, si! Miri, es que no m’acostumo a això de “senyor Zeta”. Millor que em digui Tomàs.

- Tomàs... Zeta?

- No, no, Tomàs a seques...

- Bé, doncs, senyor Tomàs... A Seques...

- No, no, volia dir que... bé, tant se val. La qüestió és que vaig descobrir per accident, en circumstàncies que ara no venen al cas, un autèntic escàndol.

- Això ja m’ho va dir per telèfon.

- Una densa xarxa de tràfic il•legal. Quan li ensenyi el producte, no s’ho podrà creure.

- Bé, endavant. Sorprengui’m.

- Però abans m’ha de prometre que jo no em veure embolicat en l’escàndol. Comprengui’m, tinc família, sap? Tinc dona, sogres i dues filles precioses...

- Ho comprenc. Cap problema.

- Vol veure-les? – es remenà la butxaca interior de l’americana.

- No, no cal.

- Però si són dos angelets!

- Miri, senyor Tomàs... A Seques, anem per feina. Què hi ha del nostre assumpte?

- Ah, si, dispensi – agafà una bossa de plàstic de la cadira de la seva dreta i en tragué tres tomàquets. Res de metanfetamina. Res de plutoni enriquit. Res de kalashnikov AK-47. Tres putos tomàquets – Què li sembla?

- Apetitós – va dir amb cinisme – Però escolti’m...

- No, no... vostè què diria que és, això?

- Tres miserables tomàquets. Amb molt bona pinta, això sí.

- Ho veu? S’equivoca! Tothom s’equivoca!

- I doncs?

Se li apropà per sobre la taula, mirant-lo als ulls, mentre se li inflava una vena al bell mig del front, i digué dràsticament: són pomes!!

- Pomes? N’està segur?

- I tant! Són pomes alterades genèticament per a que semblin tomàquets.

Van mirar-se per uns segons. Després, el periodista, que necessitava una bona exclusiva per tal de donar-li un nou impuls a la seva carrera, observà aquells fruits sospitosos.

- Puc? – digué assenyalant les hortalisses. O les fruites, depèn com es miri.

- Endavant – li feu un gest amb la mà que significava que en podia disposar com i quan volgués.

El periodista va fer una mossegada; mastegà una mica, degustant amb professionalitat aquell fruit o hortalissa i, finalment, s’empassà el mos.

- Té gust de tomàquet... – analitzà – textura de tomàquet... llavors de tomàquet... color de tomàquet...

- Exacte!! – l’interrompé el confident.

- ... però són pomes, oi?

- Correcte!! És una obra d’enginyeria genètica impecable!

- Ja veig... – reflexionà un instant – I creixen en una pomera, oi?

- No, això és el més fabulós... creixen en una pomera alterada per tal de que sembli una simple tomaquera!

- Ja... O sigui: que tenen gust de tomàquet, color de tomàquet, textura de tomàquet i neixen d’una planta idèntica a una tomaquera...

- No és fascinant?

- Em reservo l’opinió... – resà entre dents el periodista, decebut, en veure com li volaven l’exclusiva i l’impuls a la seva carrera.

Apurà la cervesa. S’aixecà i, sense dir res, tornà cap al taulell. La noia d’abans, d’esquena a ell, mirava el carrer, esperant que entrés algun client. L’agafà suaument per la cintura i li xiuxiuejà a l’orella: com m’havies dit que et deies, reina?

- No t’ho havia dit pas... – digué sense girar-se.

- Ja he acabat la feina...

- Doncs jo encara no l’he començat...

- Què et sembla si anem a algun altre lloc?

Ella somrigué, coqueta, mentre girava el cap sense desfer-se de l’abraçada. Se’l mira de dalt a baix.

- I on t’agradaria anar, xato?

- Doncs... a un lloc on es pugui fumar, per exemple.

ELS DILLUNS BLAUS

Des de que treballo en aquesta oficina, i va ja cap als deu anys, els dilluns són blaus. No em pregunteu perquè, però és així. Els altres dies de la setmana? No, no tenen pas color, quina ximpleria. Com han de tenir color els dies de la setmana? És una tonteria. Però malgrat tot, hi insisteixo, des de que treballo aquí, els dilluns són blaus. Tenen una pàtina de blau que acoloreix de color fred totes les coses. N’hi ha que tenen uns tons més foscos, tendents al blau marí, i n’hi ha que s’assemblen més al color del cel. Però és clar, ni el mar ni el cel són sempre i uniformement del mateix to blau, sempre hi ha matisos. Però sempre predomina aquest blau blavós sobre totes les coses.

Vaig començar a treballar aquí un dilluns d’octubre. El to blavenc de l’oficina era l’únic element agradable d’aquell entorn tancat i humit. Una sola finestra que dona a un pati ple d’escombraries. Una bombeta despullada sobre el meu cap i aquella olor a resclosit que, d’entrada, tomba, però després es va deixant de sentir a mida que et vas convertint en part del mobiliari de l’oficina.

Assegut a la meva cadira davant la taula, escric números en papers, i els sumo i els hi faig tota mena d’operacions aritmètiques. Es pot dir que els torturo, i això provoca la seva metamorfosi en altres números. Els parteixo, els hi agrego parts d’altres fragmentacions: a més d’aritmètiques, les operacions esdevenen quirúrgiques. El resultat són nous números sobre els quals hi faig nous càlculs. Com un Doctor Frankenstein del càlcul creant monstres en numeració aràbiga. Això ho faig de 9 a 5. Dos números més.

La taula era de lapislàtzuli, les parets pintades en un agradable turquesa, la moqueta morada... era com estar al país dels barrufets.

El meu metge de capçalera, el doctor Maldonado, a qui li vaig comentar de passada lo dels dilluns blaus mentre em feia una revisió rutinària, va considerar interessant aquesta apreciació i ho relacionà amb una reacció fisiològica d’aversió cap a l’inici de la setmana laboral. Segons la seva teoria, alguna hormona trapella segrega no sé què que provoca una pressió sobre el nervi òptic, limitant l’entrada dels altres dos colors bàsics i accentuant el blau. Com quan jugues amb el contrast de color a la pantalla de la tele, em va explicar. Jo no he jugat mai amb això, li vaig dir, indiferent. Bé, tant se val.. només era un exemple. No li va agradar el meu comentari, el va posar nerviós i començà a escriure’m un parell de receptes, sense reiniciar el seu discurs. Només em va dir, vagament i acompanyant-me a la porta, que m'hauria de fer unes anàlisis.

Al dia següent, el meu segon dia laboral, la blavor va desaparèixer. Era un dimarts radiant, el carrer feia olor a pa i a croissant del forn de la cantonada i se sentia una nena practicant la seva lliçó de piano, Beethoven, pel finestró del pati, i aquelles novetats eren meravelloses. Fet i fet, no en tenia ni idea de si era una nena o Beethoven, però m’agrada pensar que era així. A l’entrar a l’oficina, però, res no era blau. Fou un xoc veure l’oficina en color. Tot havia canviat, tot i que tot era el mateix. Vaig tocar les parets amb una certa por, vaig passar la mà per sobre la taula i la cara per la moqueta; no vaig tenir cap sensació estranya, malgrat que cada moble, cada objecte, cada cosa, tenia un color diferent. I pràcticament no hi havia res blau (només el caputxó d’un boli Bic).

Li vaig comentar a un psicòleg argentí que acabava de conèixer en una festa avorridíssima. Jo ja anava pel tercer Martini i em va semblar adient fer-li el comentari, més que res per fer alguna cosa que ens tragués del tedi. És el que tenen l’avorriment i els Martinis, especialment el tercer. I els dilluns blaus. El doctor Rodolfo Vacío després de reflexionar-hi i de quatre gin tònics, em digué que creia que era una reacció traumàtica de la psique, de la zona occipital on es concentra no sé quina matèria neuronal, davant l’ansietat de la perspectiva del coneixement ambigu de la realitat parasimpàtica o alguna cosa així; bé, ja sé que no sóc gaire explícit, però mentre els meus tres Martinis m’espessien l’enteniment, al doctor Vacío els seus quatre gin tònics li embarbussaven la llengua; al final em va dir que hi havia la possibilitat de que el color fos una projecció de les meves sensacions cap a la feina, i que aquestes obsessivament s’havien concentrat en els dilluns. Després, se n’anà a vomitar.

El dimecres va ploure a estones. Quan no plovia, el cel estava espès com la xocolata espessa i semblava que s’havia de desplomar sobre els pecadors en qualsevol moment. Se sentien els crits de molts ocells foscos que començaven la seva emigració cap a països més càlids, i que havien de tornar per niar en el teu balcó. Però ni rastre del blau.

En una conversa d’ascensor, comentant-li a la senyora de Ridruejo, que venia de buscar a la canalla de l’escola, em digué que no digués més bajanades i que fes el favor, que hi havia nens al davant.

El dijous vaig fer tard. No tenia cap excusa: havia fet exactament el mateix que cada dia, però inexplicablement, havia arribat tard. Només uns minuts que pensava compensar abans de sortir, però per a mi la puntualitat és important. Vaig començar la jornada amb tres operacions aritmètiques i un parell de dotzenes de números de retràs. En anar atabalat, ja ni me’n recordava del blau, i pensava que n’havia fet un gra massa.

Com que ja em quedava molt lluny, vaig decidir no comentar-li a ningú el que m’havia passat aquell primer dilluns. I així ho vaig fer: li vaig dir al Manolo del bar, a la venedora de peix del mercat, al senyor que repartia fulletons d’un circ que s’havia instal·lat a la ciutat i a l’urbano que em va renyar per creuar el carrer amb el semàfor en vermell, que el dilluns no havia vist res blau. I em sembla que s’ho van creure tots. Com a mínim no m’ho van discutir.

El divendres van tornar el sol i la meva puntualitat. Feia un dia esplèndid, i em vaig alegrar que ja s’acabés la setmana laboral. Era un dia més de la primera primavera que de la tardor tardana. Blau? Quina ximpleria, allí mai no hi havia hagut res blau. Si, probablement, ni tan sols deu existir, el color blau. Deu ser una d’aquestes coses que s’inventen per vendre diaris...

El cap de setmana va durar des de primera hora del dissabte fins ben acabat el diumenge; i el dilluns... tot tornava a ser blavissím! Les portes opalines, els papers celeste, el telèfon violàci, l’ordinador atzur...

I així s’han anat repetint totes les setmanes. No vull dir que tots els dimarts el carrer fes olor de croissant o que tots els dimecres plogués. Només que tots els dilluns són blaus.

Ara ja no en faig cas, només els hi faig cas als nombres. Després de fer els meus càlculs durant uns 30 dies, m’ingressen uns diners, uns números que representen el que val la meva feina en diners, al meu compte. Al meu número de compte. I els dilluns segueixen sent blaus. I la resta de la setmana no. Al principi m’espantava, però ara ja m’hi he acostumat. Ara el que em fa por, després de gairebé deu anys, és arribar un dilluns i que aquest no sigui blau. No seria el normal, sinó una interferència en la rutina. I ni m'agradaria, ni sabria com interpretar-lo.

NOTA DE SUÏCIDI

Senyor jutge,

Com que aquesta vida no m’escau gens, he decidit tornar-la a fàbrica, a veure si en el futur me’n poden proporcionar una de millor o, si més no, més a la meva mida. Com podrà vostè comprovar, m’estreny força a l’alçada del pit oprimint-me el cor, especialment des que la Pili em va deixar per aquell Guàrdia Civil murcià, mentre que la part de la butxaca em va prou baldera, potser perquè no tinc ni cinc per omplir-la. La resta la tinc més o menys apanyada, la salut em va pengim-penjam però tot forat té el seu pedaç, i la família bé, gràcies per preguntar.

Així doncs, he decidit, aquí i ara, acabar amb la meva vida. El suïcidi serà subtil, amb la discreció que sempre m’ha caracteritzat: m’intoxicaré a base de menjar els plats de mongetes amb xoriço que, diumenge rere diumenge, m’ofereix en una carmanyola la meva ex sogra, amb la qual encara hi mantinc bona relació. Em beuré la ratafia que la tieta Dolors em va portar de la seva excursió programada per la Garrotxa i que li van regalar a ella, al seu torn, per la compra de dos pernils del país. Com que diu que no beu, me la va engegar un dia de Tots Sants; i dic que diu que no beu perquè me n’he assabentat que estan pensant de canviar-li el nom a l’Aigua del Carme pel d’Aigua de la tieta Dolors, en homenatge al volum de despesa etílica que en fa.

Degustaré els caramels d’herbes aromàtiques record d’on Cristo va perdre l’espardenya que em dugueren els Gutiérrez, els insofribles del cinquè tercera amb els que sempre coincideixo a l’ascensor, i la bosseta d’anissos de quan va néixer el Pol, el petit de la cosineta Victòria, la que li put l’alè, que me’ls empassaré sencers acompanyats d’un glop del patxaran casolà que elabora el Patxi, el xicot navarrès de la neboda d’Alforja, que en realitat és menorquí de Fornells, de cal Joanet, tot i que es pensa que jo no ho sé. Això constituirà el meu aliment i la meva penitència, i saciarà tota la meva gana i la meva set. Sabent això per endavant, els hi prego de no practicar-me l’autòpsia, que sempre he estat un xicot més aviat tímid i ningú no n’ha de fer res de les meves interioritats anatòmiques.

A més, per anar per feina i fer una mica de neteja, em fumaré tots els cigars suposadament havans que he anat acumulant en anys d’abstinència nicotínica i alquitranenca, dels que antigament repartien en bodes i batejos i que he anat emmagatzemant durant anys. Espero que aquest detall sigui el cop de gràcia definitiu.

I ja que estic posat en el tema, també vull remenar una mica el meu armari, per acabar d’aprofitar quatre andròmines que tinc per estrenar: aniré a treballar amb les samarretes de record de Quitalascabras de Enmedio, província de Badajoz, o potser Ciudad Real, no ho recordo, de l’estada de la iaia amb els de l’Imserso, i la del Riudoms Atlètic que em va tocar en una promoció radiofònica com a premi de consolació. Em calçaré les avarques que em dugueren de Menorca ja no sé ni qui, potser el mateix Patxi, i em posaré la bufanda del Barça de tres kilòmetres i mig de llarg per dos cinquanta metres d’amplada que em teixí la Tia Nemèsia, que en pau descansi, que en realitat no era ben bé tia, sinó més aviat tieta-àvia segona per part de pare. I per fi estrenaré el xandall de tonalitats fosforescents sobre fons gris marengo i fúcsia que em va cagar el tió aquell any que vaig cometre l’imprudència de deixar-me convidar el dia de Nadal pels tiets adoptius de la Pili. Els de Llofriu, no aquells tan de missa de Sant Feliu que només em saben regalar per l’aniversari biografies de mossens, missioners i sants pares. Serà la manera de retre’ls un darrer homenatge a tots ells i mostrar-los el meu agraïment per haver pensat sempre en mi.

Us deixo uns farcellets embolicats amb cel·lofana per repartir al meu velatori: són uns codolells i confits típics que van sobrar de la primera comunió del Federico, el fill gran del Guàrdia Civil murcià, que em va enviar la Pili amb tot el seu carinyo com a mostra de reconciliació i de que podem seguir sent amics malgrat no compartir llit ni hipoteca. Jo no puc amb ells, sóc tan sentimental!

En fi, ja no tinc res més a dir. Ah, si! Només una coseta: si quan trobeu el meu cos inert encara queda ratafia, aprofiteu-la per desembussar el vàter petit, que fa uns dies que va una mica lent i no tinc cap mena de dubte que hi anirà de primera.

Rebeu una cordial salutació, des de l’altre barri, d’aquest humil criador de malves.

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: M. Martí i Pol

Escric per viure.

O bé al revés, tal volta:

visc per escriure.

Haikús en temps de guerra

Miquel Martí i Pol

L'HORA DE LA VERITAT

Era una tarda d’aquelles a mig camí entre l’hora de dinar i la de sopar, en que no feia ni fred ni calor. En Johnny Apple caminava per la cinquena avinguda de Bonavista, quan fou hàbilment interceptat per l’Iban Banana que feia cara d’apurat.

-Johnny, sort que et trobo, m’has d’ajudar!

-Iban, quant de temps! – l’alegria d’en Johnny era sincera.

-Deixa’t de collonades, el temps és or.

-Si, però no és or tot el que llueix. Per tant, el temps no és tot el que llueix...

-Eh?

-Si, home; o a l’inrevés, no tot el que llueix és temps... – en Johnny es quedà pensatiu, repassant mentalment el paral·lelisme invers dels seus sil·logismes.

-Bé... si, suposo que si. – l’Iban s’havia quedat descol·locat - Escolta’m, que tens hora?.

-Oh, i tant! La guardo dins el rellotge.

-Ja... – l’Iban s’estava impacientant - I que em podries dir quina hora és?

-Oh, això ja no. Es que no sé llegir l’hora – s’excusà en Johnny.

-Però... com no has de saber llegir l’hora? –s’havia quedat ben sorprès.

-Bé, si que en sé. Però no en el rellotge que porto.

-A veure, ensenya’m el teu rellotge... – li ensenyà – pe... però, què és això? Aquest rellotge no funciona!!

-Si, si que funciona. Escolta: tic-tac, tic-tac, tic-tac...

-Però... si no té agulles!

-Però funciona!! No hi ha cançons que els hi demanen als rellotges que no marquin les hores? Doncs aquí ho tens, a aquest mai no li demanaran aquestes bajanades. A més, com que no sé llegir l’hora, per a què carai vull les agulles?

-Has dit que no la sabies llegir en aquest rellotge!

-I és clar, com que no és digital... A més, insisteixo, el rellotge funciona perfectament.

-Home, no hi estic pas d’acord! La funció d’un rellotge és marcar l’hora. Si no la marca, no compleix la seva funció, i si no compleix la seva funció, és que no funciona.

-No, això no és correcte! Si no compleix la seva funció, és que no és funcional. Però espatllat no ho està pas.

-Tant se val, digues-li com vulguis, el cas és el mateix: si no es pot saber l’hora, és com si no funcionés. I si no funciona, no serveix per a res.

-Però funciona!! El seu cor batega, té vida pròpia! I em fa companyia amb el seu tic-tac infinit... tampoc no tenen una utilitat pràctica els canaris dins una gàbia o els gats endormiscats en la falda de les iaies, però fan companyia... això diuen, almenys. A mi em fa companyia aquest tic-tac que no calla mai. Em dona escalfor. El que li passa al rellotge és que té un defecte: és extremadament tímid i, per tant, incapaç d’expressar-se. El rellotge sí que té hora, però no la pot exterioritzar.

-Ergo no funciona bé.

-Home, bé potser no, però funciona. Només que pateix un petit defecte estructural. Però no per això el discriminarem, oi? Hem d’aprendre a acceptar les diferències dels demés per poder construir des de dins d’aquesta societat cruel un món més just, un futur on tothom...

-Em... ho sento, me n’he d’anar – el va tallar l’Iban - Faig tard.

-Com has de fer tard si no saps l’hora!

-Ja, però el temps no s’atura i segueix sent or.

-Malgrat tot, també segueix no sent or tot el que llueix! A més, diuen que si la merda fos or...

-Au, au, Johnny, ja ens veurem. Adéu-siau!

-Bé, doncs, fins la propera!

AFLIGIT COMIAT (3)

En Cisquet nota que se li adorm el braç dret. Encara no ha acabat de recuperar la respiració, i de sobte sent una punxada al pit, profunda, intensa, implacable. S’agafa el tòrax amb les mans, s’hi clava els dits amb contundència, de manera severa i salvatge, com mirant d’arrencar-se aquella fiblada maleïda, se li inflen les venes del coll i de les temples. Li costa agafar aire, s’ofega mentre se li humitegen els ulls i cau del banc. Tot va molt ràpid, i alguns turistes que passegen amb poca roba se’l miren, i s’acosten, fan rotllana al seu voltant. Algú truca un metge, o una ambulància, o quelcom. Altres, encuriosits i badocs, li fan fotos amb el mòbil.

Baixa al voral de la carretera per estirar una mica les cames, ja gairebé és fosc del tot i se sent la serenata nocturna dels grills sota la lluna minvant. S’endinsa uns metres en un bosquet de pins que es va espessint carretera enllà, la pinassa cruix lleument als seus peus, mentre les branques primes filtren la suau brisa marina que puja de l’espadat, perfumant-la. Se sent una sirena d’ambulància en la llunyania, solcant amb sordina l’espai sonor dels seus silencis. Les sabates de taló que porta no són el calçat més adequat per caminar per aquell lloc. Ara està més calmada. L’aire fresc del capvespre li ha orejat el pensaments, i ho veu tot més clar. Ara sap que ha fet el que havia de fer, el més correcte, qualsevol altra decisió hagués estat un error i una estupidesa. Una bajanada boja. El taxista fuma repenjat a la porta del vehicle. Es mira els genolls sense gosar parlar. Però sent la necessitat de dir-li alguna cosa. Senyora, vol saber la meva opinió? Li fa que no amb el cap. Anem, li diu la senyora, però quan està a punt de pujar al cotxe, se li escapa una última mirada furtiva cap on se suposa que deu ser el poble mariner. Alguna cosa se li gira dins el cap, i el cor comença a bategar-li amb força. Es treu les sabates d’una revolada, les llença lluny, ben lluny, i comença a córrer per la carretera, desfent el camí que ha fet l’automòbil. Corre i corre, i se sent lliure; sent el taxista que la crida, però tant li fa. Allà al fons es veuen uns puntets blancs regnant sobre la penombra fosca lilosa i grana, unes llums microscòpiques com estrelles i una d’elles deu ser la de la casa del Cisquet, amb el súper a punt de tancar a sota, i és feliç.

Ja és massa tard. El que ha fet la trucada d’emergència, que sembla que és qui pren la iniciativa, li mira el pols i fa que no rodant el cap. Contrau els llavis i fa una mirada a la gent de la rotllana, com esperant instruccions que ningú no està disposat a donar-li. Molts marxen dissimuladament, estan de vacances i no volen embolics. Amb una mà grossa i trèmula, li tanca les parpelles, mentre mormola que descansi en pau.

Se’n torna, el recuperarà, i ningú no hi pot fer res, no permetrà que li digui que no la vol, i seran feliços per sempre; ha comprés que, al cap i a la fi, la seva vida és seva i només seva, és la seva existència, ella mateixa i les seves decisions són les que l’han de dur a la joia, al goig. I ha decidit ser feliç. Intentar-ho, almenys. I a la merda tot el demés, a la merda el què diran, a la merda el malparit del gerent, els comptables bavosos i els venedors que li piquen el cul amb els blocs de comandes. A la merda!! L’egoisme es veu matisat pel destí, aquesta figura que ens parla amb accent d’ incertesa i avenir, i ella ara es dirigeix cap al seu destí a tota velocitat, cap a la seva felicitat, i no hi ha res en el món que pugui impedir la seva futura vida amb aquell home i, tots dos junts, dins aquest sentiment. Corre, i mai no hauria sospitat que fos capaç de córrer d’aquella manera, i correrà fins el final. Serà un final com el d’una pel·lícula o el d’un conte de princeses. Tot i que de cap manera no està disposada a menjar anissos!!