MORT D'UN PERSONATGE

Aquests dies ens ha deixat la Carme Daniela Simó Recasens Tarregaroig de Llortqueralt y Martoritardío, personatge que protagonitzà un gran nombre de narracions dins el complex món de la literatura. Nascuda a Mèxic, debutà com a personatge secundari en un conte de Pere Calders de la seva etapa d’exili en aquest país. La seva primera aparició literària, amb vint i pocs anys, fou per accident: treballadora eventual d'una empresa de càtering, va treure el cap per error dins el conte, repartint aigua mineral a la resta de personatges pensant-se que estaven en una pausa de la redacció, de manera que quedà involucrada al bell mig de la trama, sense que l'autor ho pogués evitar. L’editor, enfurismat, volia fer repetir al gran Pere Calders el conte, però aquest s’hi negà, adduint que allò li aportava espontaneïtat i una certa impertinència a l’escrit. La discussió fou tan forta, que l’autor, instal·lat a Mèxic, decidí de trencar amb ell, acabar amb l’expatriació i tornar a Barcelona. Malauradament, en el trasllat de Mèxic a Barcelona de l’any 1962 l’original del conte s’extravià en perdre’s la maleta en la qual viatjava.

Fascinat per aquesta primera intervenció, l’escriptor la va convèncer d’instal·lar-se a Barcelona, on l’inclogué en altres obres on feia aparicions curtes però contundents. Quan la Mercè Rodoreda buscava personatges femenins per interpretar les narracions de “Viatges i flors”, el Pere no dubtà a recomanar-li fervorosament. A partir d’aquí, començà l’època daurada de la Carmen Daniela. Les ofertes per a fer de personatge en diverses històries no paraven d’arribar a la seva taula. Així, col·laborà també amb autors de la talla de Manuel de Pedrolo, Quim Monzó, Ferran Torrent, Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, Jesús Moncada, Juan Goytisolo, Isabel Clara-Simó i Sergi Pàmies. Fins i tot participà en algun poema de Martí i Pol, i aparegué en un parell de relats de l’etapa barcelonina de García Márquez i d’en Vargas Llosa, tot i que aquest darrer va acabar (en la seva línia) renegant d’ella. Les males llengües parlaren en la dècada dels setanta d’una més que possible relació contra natura entre autor i personatge que va acabar com el rosari de l’aurora. Així, l'any 1974, el recentment nobelitzat escriptor va decidir posar fi a la relació agafant un vaixell cap a Lima. Diuen les mateixes males llengües que per això sempre parla tan malament de Barcelona en concret i de Catalunya en general.

Darrerament, vivia retirada en la seva mansió “Antaviana”, nom posat en honor del seu descobridor i principal mentor, junt al monestir de Sant Narcís del Malnom (sortint de la rotonda, el tercer vial a l’esquerra).

Tot i estar retirada, encara feu algunes intervencions breus ocasionalment. En aquest bloc vam tenir l’honor de veure la seva força com a personatge, interpretant desinteressadament l’àvia de “Nadal en família”. És un personatge que m’encanta – havia afirmat la Carme Daniela en la gravació del making off de la citada narració – Es tracta d’una àvia trastocada, que al final desapareix en un incendi, quedant només la seva cadira de rodes calcinada. És com si fos una bruixa, o potser una vella fada, que ha sortit volant amb el seu bastó davant el perill, o com si s’hagués desintegrat per obra de les flames purificadores, tal i com se suposa que passava amb les fetilleres de l’Edat Mitjana.

En fi, reposi en pau la Carme Daniela, mentre fruïm de l’oportunitat de retrobar-la llegint les històries on participà.

A LA MANERA D'EN PLA

Després d’haver llegit en Pla, va decidir que ell també escriuria el seu propi diari. Tenia moltes coses al cap, i hauria d’imposar-se una barreja de disciplina i tècnica. S’exigiria, doncs, de fer una entrada cada dos o tres dies com a mínim, però els formats digitals no el seduïen: un començava amb una idea, però després s’enredava a seleccionar i penjar fotos, que si ara canviar el format, i entre punyetes i punyetetes al final no es feia el fonamental, que era plasmar la seva vida, en la bella rutina del dia a dia, per escrit. Faria com en Pla, es compraria un quadern i el duria sempre a sobre, així quan considerés que alguna cosa digna de ser escrita li succeís, sempre el tindria a mà. El primer que s’esqueia, doncs, era adquirir un quadern força gruixut amb les tapes de qualsevol color que no fos el gris. Però allò no fou tan fàcil. Baixà a la llibreria papereria del barri i va demanar a la Pili quins tipus de quaderns tenia. Tots els que tenien tapes llisses i fulls sense quadricules ni ratllats, eren grisos o vermells. Davant la possibilitat de ser acusat de plagi, no li va semblar bé d’adquirir-los. No es veia escrivint “El quadern gris II: el retorn”, i les tapes vermelles li recordaven certs relats de l’Auster. La resta de quaderns tenien motius warholians (en versió Marilyn o de llauna de sopa) o d’en Bob Esponja, i tampoc no li semblava massa correcte escriure “El quadern de Bob Esponja”. Se’n va anar cap al centre, pensant que allò eren coses de les llibreries papereries de barri, i va entrar a l’Abacus. Allí troba més colors, de fantasia bàsicament, però no li van semblar massa correctes. Us imagineu un llibre seriós que es digués “El quadern fúcsia”, o “El quadern blau turquesa”? els motius de quadres escocesos tampoc no li van semblar prou dignes, ni els de surfistes, i els que lluïen les banderes americanes o anglesa no li feien el pes. El verd semblava que hagués de ser de contingut extrem i picant o ideològic i ecologista, i els que tenien fotos dels jugadors del Barça massa vulgars. Els de Chaplin poc ortodoxes i els de Tintín un pèl infantils. El negre era tètric i de dol, i el blanc semblava un informe de marketing: “El llibre blanc de les finances”. Finalment, no es decidí per cap, i pensà que això d’iniciar una carrera literària com Déu mana era més complicat del que semblava. I això que encara no havia passat a la fase d’escollir un bon bolígraf (o potser seria millor una ploma estilogràfica?)

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Guy de Maupassant

“Va asseure’s davant la taula a fi de treballar. Però així que tingué dessota els ulls la gran fulla de paper blanc, tots els materials que havia anat recollint li fugiren del cap, talment com si el cervell se li hagués esvanit. Tractava de copsar altra vegada alguns brins de records i fixar-los; però se li escapaven a mesura que els recobrava, o bé se li precipitaven confusament, i no sabia com exposar-los, com vestir-los, ni per quin començar.

Després d’una hora d’esforços i d’omplir cinc fulles de paper amb frases de començament que no havien tingut continuació, va dir-se: “No estic encara prou foguejat en l’ofici. Cal que em donin una nova lliçó.” I tot seguit la perspectiva d’un altre matí de treball amb la senyora Forestier, l’esperança d’una llarga conversa íntima, cordial, tan deliciosa, el va fer estremir de desig.”

Bell amic

Guy de Maupassant

UN SENYOR AMB CORBATA

I, després, va arribar l’amor.

Però abans va arribar un senyor vestit amb un vestit barat, d’una talla massa gran per ell, i una corbata gastada, però bonica. I en obrir-li la porta i veure’l plantat al llindar de casa meva, intentant somriure però sense ensortir-se’n gaire, em vaig pensar que era la mort. No sé perquè, però ho vaig creure sincerament. Potser per que alguna cosa en ell no acabava d’encaixar. Feia olor a suat en aquella figura de pell i ossos i vestits barats massa grans i corbates gastades, però boniques. No ho sé. Feia massa calor en aquella primavera radioactiva per posar-se a pensar.

I l’home que jo em vaig pensar que era la mort em va dir bon dia i jo li vaig contestar bon dia, tot i que la meva mirada venia a dir què carai vols de mi, puta mort, amb aquesta calor que fa, però només li vaig dir bon dia i vaig esperar. L’home vestit amb un vestit barat i una corbata gastada, però bonica, va pensar que, ves per on, un altre que em confon amb la mort, i que per quins set sous a tothom li passava el mateix. Però no, ben pensat no podia haver pensat això. Per ser sincer, no sé que refonolls devia pensar, un home que recorda a la mort, de mi. Potser només va pensar que quina merda de calor que feia, que així no es podia anar fent visites per les cases amb vestit i corbata, i tot suat.

Després del bon dia, va seguir parlant. Va resultar un venedor d’assegurances. O, més ben dit, un empleat d’una companyia d’assegurances que no aconseguia col·locar ni un sol dels productes de la companyia, per lo que el nom de venedor també li venia gran. L’home del vestit barat i la corbata gastada, però bonica, em va parlar del seu producte estrella: l’assegurança de vida. I jo em vaig posar a riure del contrasentit de la paradoxa. L’home que jo havia confós amb la mort em volia vendre una assegurança de vida. Vaig riure molt, mentre ell, sense saber per què, una mica amb la manera de fer hipòcrita d’alguns comercials, reia amb mi falsament. I mentre reia, seguia suant desesperadament. Després havia d’arribar l’amor, em sembla que ja ho he dit, però en aquell moment reia amb un senyor a qui havia confós amb la mort i al que la venda d’assegurances gastades li anava massa gran. I que suava. Suava tant que estava convençut que d’haver existit un Premi Nobel a la Suor, aquell any de la primavera radioactiva li haguessin concedit a ell, amb tots els honors. Li vaig tancar la porta encara rient. El vaig sentir riure falsament darrera les frontisses de casa meva uns minuts, com esperant que me’n penedís i tornés a obrir-li la porta i poguéssim seguir rient junts; després es devia cansar i devia marxar. Segurament, ja sense riure ni res. Només suant.

L’amor encara devia tardar ben bé tres quarts d’hora a arribar...

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Mario Benedetti

"- Dígame, Govoni. ¿La suspensión de su escritura arranca del suicidio de Amparo o del abandono de Julia?

- Cuando se mató Amparo escribí un largo poema, bastante desgarrado por cierto, que más tarde rompí. No podía soportarlo. Fue el último. Sin embargo, seguí escribiendo prosa y publicándola. Después que concluyó lo de Julia, ya no sólo no publiqué sino que tampoco escribí nada. ¿Quiere saber cuál es la diferencia? Cuando se mató Amparo, quedé vacío; cuando se fue Julia, me sentí libre. Ante aquella muerte, me encontré sin fuerzas; frente a este abandono, las recuperé. O sea, que al parecer, al menos en mi caso, ni la ausencia ni la libertad fueron motivo de inspiración.

- Pero usted dice que recuperó las fuerzas.

- Para vivir, pero no para escribir. Por eso hoy puedo mirar mis libros como si hubieran sido escritos por otro. Dejé de ser un autor mediocre para convertirme en un lector inteligente. Y le confieso que disfruto bastante en mi nueva condición."

Buzón de tiempo

Más o menos hipócritas

Mario Benedetti