dijous, 8 de setembre del 2011

ÀCID COMIAT (2)



En Cisquet veu que el cotxe s’atura al semàfor. No pot amb la seva ànima, però veu que amb un esforç més arribarà fins el taxi, veurà a la Sra. Isabel, i li demanarà que es quedi. Només un esforç més. El podria ajudar al súper, de moment, i després ja buscarien alguna cosa. Li dirà que l’estima, i que mai no havia estimat ningú com a ella. Té uns diners estalviats, podrien viure força bé una temporadeta. I un cop acaba la temporada alta, el poble és barato i s’hi viu tranquil. Tendresa i qualitat de vida: aquesta és la seva proposta. I té tantes coses a dir-li, encara. I tantes ganes de tornar a veure la seva mirada electritzant...

El disc vermell del semàfor es fon en un cel de matisos foscos i rogencs. El dia es retira ensangonat, potser demà tindran pluja. A la ràdio sona ara una música pop estrident i sincopada. El taxista, mentre mira descaradament una joveneta que creua el passeig, apaga l’aparell i torna a regnar una calma auditiva alleujant. L’ambient ara sembla més net. El cotxe ronroneja mansament sobre els xiscles de les gavines que persegueixen un vaixell carregat de peix que es dirigeix a port. Més enllà, a la platja, alguns homes preparen l’equip de pesca, algunes canyes ja han estat tirades amb els fils invisibles tensats, esperant pacientment a cridar l’atenció d’alguna bona peça. Se li fa estrany veure aquella escena marinera aspirant la llimona amb romaní artificial de l’ambientador del cotxe.

La llum del semàfor canvia a un verd que destaca penjat en aquell cel, que no encaixa, com l’ambientador. Tot es trenca en un moment, el motor rugeix amb la força dels seus 120 cavalls quan l’hi fiquen la primera. En Cisquet s’atura traient el fetge per la boca. La crida, desesperat, i la torna a cridar encara més fort. La Sra. Isabel, més per intuïció que no pas perquè hagi sentit els crits, mira de girar-se, però el cinturó de seguretat la té immobilitzada sobre la tapisseria; el taxi s’allunya i amb ell els somnis de futur, una història d’amor, el paisatge marí, les vacances...

En Cisquet seu en un banc del passeig, mirant de recuperar l’alé. Al seu costat, una estàtua de bronze que fa olor a naufragi representa un vell pescador que sargeix infinitament una xarxa enredada, amb la mirada perduda en l’horitzó marí, ignorant-lo. En Cisquet, marejat, veu el cotxe en miniatura que s’allunya, aviat esdevindria només un punt en l’horitzó si no fos que el passeig es peatonalitza i la calçada abandona la línia de costa girant precipitadament a l’esquerra, perdent-se pel carrer del Casino amunt. Se li ha irritat la gola i li costa respirar. Ja ho sabia, que no l’agafaria. S’haurà de resignar a seguir amb la seva vida.

La Sra. Isabel plora en silenci escarxofada en el seu seient. El taxista se la mira pel retrovisor, la seva mirada dura s’entendreix, però no li diu res fins passats uns minuts: es troba bé, senyora? Ella afirma amb el cap sanglotejant. El poble va quedant enrere, empetitint-se. Vol que pari un moment que li toqui l’aire? De nou una afirmació entre sanglotejos.