dimarts, 29 de novembre del 2011

EN LES DISTÀNCIES CURTES ÉS ON UNA COLÒNIA D'HOME SE LA JUGA


Potser es pensava que encara me l’estimava. Potser tenia raó. Però probablement no. Per això m’ignorava i em deia que no havia canviat. Per això em mirava amb aquells ulls transparents, o vidriosos, o plorosos, o encesos, o simplement interessants. I interessats. El Cafè callava a les meves orelles quan el travessava, els ulls fits a la paret del fons on llegia mil cops en dotze metres en divuit passes: Cafè Vuitcentista, mentre imaginava els seus ulls escorcollant el conjunt de pell, carn i ossos de la meva cara, i pensava que pensaria que formava un quadre atractiu. Remena els folis sobre la taula, Facultat de Filosofia i Lletres, nerviosa, amb un toc de tremolor al final de les seves extremitats anteriors. Els dits. M’agradaven aquells dits que sabien acariciar la meva epidermis, mentre el cambrer em recull la tassa de cafè amb llet, que em feien pessigolles tot buscant la meva mà, dos embolcalls de sucre fina, blanca, microgranulada, rebregats; un petó.
Però no ens capfiquem. Després de tot, què és una preocupació, físicament considerada? Mitjançant quin aparell és localitzable? Una preocupació, doncs, no és una qüestió científica.
De sobte, rodejat per una multitud d’homes amb ulleres de pasta i cabells llargs, amb bufandes de color vermell i de dones despentinades amb mocadors al coll, que fumen tabac de liar, aguantant la cigarreta amb dos dits i amb la punta encesa cap a dalt, aclucant els ulls per a que el fum no penetri en el seu misteri. Intel·lectuals. Et descuides per cavil·lar una mica i et rodegen i comencen a fer observacions recargolades sobre la presentació d’un llibre que no han llegit o a ballar sardanes a ritme de jazz, o qualsevol altra bestiesa que es pugui enquadrar  dins la secció inexistent de cultura d’un diari de províncies curiosament escrit en castellà. Bé, qualsevol cosa no, no m’imagino aquesta colla intentant aixecar un castell humà entre quatre tauletes de cafè on algunes iaies berenen pastes de crema i nata – sense cabell d’àngel, si us plau, li diuen al cambrer que, curiosament, es diu Àngel i és calb – acompanyades d’un suís, xocolata amb més nata, embafador com les seves mirades quan descobreixen que ens donem la mà per sota de la taula.
És ella o no és ella? Potser em caldria veure-la ruboritzar-se com l’altre dia per reconèixer-la. Cabell curt, jersei blavós de coll alt, texans gastats. Arracades fetes amb aquelles càpsules de cafè d’alumini esclafades. Tot concorda amb les dades emmagatzemades a l’arxiu d’un dels lòbuls cerebrals. Tot menys aquell nas. Em desconcerta. És massa gran i embruteix la resta del paisatge. Potser quan es ruboritza aquell nas, que ben mirat potser no trenca tant la seva faç, disminueix com un Pinotxo invers mentre les galtes s’encenen i agafa, tot el conjunt, aquell posat de timidesa en el qual les mans es creuen sota l’esquena i els peus van donant puntellons a aquell forat estrany de la rajola. Cafè Vuitcentista. Novament aquell impuls d’acostar-me i preguntar i explicar-li les meves ànsies i amnèsies i llavors ruboritzar-me jo. I que se m’encongeixi el nas o em passi cent anys dormint o vivint amb set nans i tres porquets en una caseta de xocolata. D’entrar dins el cercle i posar-me ulleres de pasta i deixar-me els cabells llargs i comprar-me una bufanda vermella, i que la gent xiuxiuegi quan passo al seu costat, o prengui notes quan s’asseuen en una altra taula del Cafè.
Potser es pensava que encara me l’estimava. Però jo ja no sé què pensar.

dimarts, 22 de novembre del 2011

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: F. Beigbeder


…la literatura es recorda del que hem oblidat. Escriure és llegir en un mateix. L’escriptura reanima el record, es pot escriure com si exhumesis un cadàver. Tot escriptor és un ghostbuster: un caçador de fantasmes...



Una novel·la francesa
Frédéric Beigbeder

(Fragment sel·leccionat per Daniel Recasens)

dimarts, 15 de novembre del 2011

EL CATALÀ ES MOR




- Escolti’m, vostè que ve de la capital, he sentit a dir a la ràdio que això del català s’acaba, que s’està morint irreversiblement...
- Bé, això diuen, jo no ho sé pas
- I com ens ho farem, llavors?
- No l’entenc. Com ens farem el què?
- És a dir, el que vull saber és si falta molt per que es mori, o si encara aguantarà una temporadeta.
- Home, no ho sé pas, això, jo. Fet i fet, no crec que ho sàpiga ningú.
- Miri, jo és que li venc els ous de les meves gallines al Valentí, el carnisser, que el coneix, potser? Ai, no, que vostè ha dit que venia de la capital. I és clar, fem els tractes en català, nosaltres, sap? És que si no jo no m’aclareixo. Però és evident que quan una cosa traspassa, es mor, i quan és morta ja no serveix per res, oi que m’entén? Només cal colgar-la i passar full. Així, doncs, quan el català es mori, com haurem de fer els tractes, amb en Valentí? Fent signes amb les mans? Jo és que no sóc massa llest, sap? I el Valentí tots sabem com és, bé, vostè no, que ve de la capital, però aquí si que ens coneixem tots, eh? i em fa por que no m’enredi, oi que m’entén?
-Bah, no n’hi haurà per tant...
-I de què s’està morint, el català, si es pot saber? La Coquina, la gallina més ponedora que hagi tingut mai, es va morir d’unes febres, sap? Que ja és estrany que una gallina es mori de febres... però el senyor Roc, el veterinari, que al cel sigui, li va diagnosticar les febres i ja no es va poder recuperar. Que el coneixia, vostè, al senyor Roc? Ah, no, que hem quedat que vostè venia de la capital. Era molt bon home... i tenia una mà per als animals!! Es que es veu que tenia estudis, sap?
-I també va morir de febres?
-El senyor Roc? I ca! Es va estimbar amb el cotxe pel barranc, una nit de pluja. Per això no va poder curar a la Coquina... això fou abans que arreglessin la carretera, que ara està molt bé, però llavors... vostè se’n recorda, de com estava la carretera abans? Bé, per ser sincers, jo tampoc... es que no tinc gaire memòria, jo, sap? Així, quina llengua em recomana parlar, vostè que ve de la capital, quan es mori el català? Perquè potser podria començar a practicar... tot i que vostè creu que ens posarem d’acord, els del poble, en escollir una llengua? Perquè mira que si a cadascú li dona per escollir una de diferent, això serà un galimaties. A veure si passarà com allò que predica el mossèn de la Bíblia, allò dels animals que pugen a una barca de Babel i comença a ploure, oi? Com era allò... no sé què d’en Moisés, em sembla. Potser si el senyor Roc fos viu sabria com curar-lo, el català, oi? Posant-li un cataplasma o una injecció d’aquelles de cavall... en fi, que hi farem, ja se’ns acudirà una cosa o una altra.


dimarts, 8 de novembre del 2011

UNA DONA MISTERIOSA


Era un vespre d’un divendres avorrit de finals de novembre a l’oficina. El cap de setmana, prometedor, esperava a la cantonada, i aquelles hores feixugues costaven de passar. A fora feia fred i començava a caure una pluja fina i gelada. La llum dels fluorescents, bruta i artificial, guspirejava a estones fent encara més irreal l’oficina. En Ferrer tramitava tràmits diversos i en Fuster expedientava expedients concrets. Jo, repenjat a la cadira capcinejant, lluitava per no adormir-me del tot. En Pagès, amb la seva veu nasal, mantenia una monòtona conversa amb un proveïdor habitual. De sobte, s’obrí la porta, que es tancà amb un fort cop, i aparegué davant la nostra vista una dona misteriosa i meravellosa, abillada amb una gavardina i unes ulleres fosques que immediatament es tragué, molt maquillada però amb elegància i senzillesa: els llavis carnosos vestits de roig passió, les pestanyes infinites. La perfecció de les seves cames estava coberta per unes mitges de reixeta. Els seus cabells pèl-rojos ondulaven amb la seva respiració agitada, com ondulava el seu cos a través dels seus atributs de dona. Em vaig incorporar just a temps per no fotre’m una patacada. Era la dona perfecta per a un vespre de divendres avorrit de finals de novembre, una dona de pel·lícula materialitzada en la vida ordinària. Semblava espantada, alterada, però només ho semblava: la determinació de la seva mirada indicava que sabia a què venia.
A fora, la pluja s’havia anat engruixint i ara les gotes que queien semblaven kamikazes estavellant-se contra els vidres, donant la seva vida per tal de poder contemplar per uns instants aquella dona sorgida de les entranyes de la ciutat, del món exterior al nostre món entre gris i sèpia, propi de l’oficina.
En Basté s’aixecà. Es dirigí cap a la noia. Jo també vaig fer el gest, però en un moment de dubte, mentre mirava d’ordenar una frase coherent dins el meu cap per a dirigir-m’hi, se m’avançà. En Pagès va penjar el telèfon. Les mosques havien quedat suspeses a l’aire, a l’espera de que algú trenqués el silenci instaurat després de l’eco del cop de porta. En Fuster va esternudar, sempre ho feia quan obria algun dels expedients més antics, esgrogueïts i polsegosos. Va mirar la dona per sobre de les seves minúscules ulleres de llegir, que es gronxaven perillosament sobre l’extrem més punxegut del nas, i va tornar a les seves coses, indiferent. En algun rellotge llunyà sonaren sis campanades.
- El senyor Perdigó?
- No, no és aquí.
- Això no són les oficines de Transports Veciana-Pellicer?
- No, es dues portes a la dreta.
- Ah, disculpin.
La prometedora resta de la tarda se n’havia anat en orris. Només un suau rastre de perfum oscil·lava en l’ambient buscant una sortida, perseguit per les mosques de l’oficina.
A fora seguia plovent.

dimarts, 1 de novembre del 2011

NO FALTA TANT. ELS 7 ANYS DE LA JÚLIA


     Madura, lenta, la fruita verda al sol
     quan el tot és poc menys que el no res
     amb el pas del temps junts hem après
     com ser pare i com ser filla. Del bressol
     d’abans d’ahir fins la nena d’avui dia
     solament ha passat un instant
     malgrat el que diguin, despistats,
     els fulls grocs del calendari, amb falsia,
     o les busques del rellotge mentideres.
     Ara ja has encetat el camí
     jugant a pintar-te de carmí
     els llavis, i a amagar penes i banderes.
     Així, de seda, vas teixint el capoll,
     revolts d’un corriol de papallona
     que jo caminaré amb tu una estona
     i després jo ja no, sense fer soroll,
     m’aturaré al marge mirant el meu cigne,
     preciós, volant pel cel de la vida,
     i l’enyorança farà ferida,
     perquè havíem après a ser pare i filla...
     i ja no falta tant per a tot això.
     No falta tant. Potser menys i tot.