Potser es pensava que encara me l’estimava. Potser tenia raó. Però probablement no. Per això m’ignorava i em deia que no havia canviat. Per això em mirava amb aquells ulls transparents, o vidriosos, o plorosos, o encesos, o simplement interessants. I interessats. El Cafè callava a les meves orelles quan el travessava, els ulls fits a la paret del fons on llegia mil cops en dotze metres en divuit passes: Cafè Vuitcentista, mentre imaginava els seus ulls escorcollant el conjunt de pell, carn i ossos de la meva cara, i pensava que pensaria que formava un quadre atractiu. Remena els folis sobre la taula, Facultat de Filosofia i Lletres, nerviosa, amb un toc de tremolor al final de les seves extremitats anteriors. Els dits. M’agradaven aquells dits que sabien acariciar la meva epidermis, mentre el cambrer em recull la tassa de cafè amb llet, que em feien pessigolles tot buscant la meva mà, dos embolcalls de sucre fina, blanca, microgranulada, rebregats; un petó.
Però no ens capfiquem. Després de tot, què és una preocupació, físicament considerada? Mitjançant quin aparell és localitzable? Una preocupació, doncs, no és una qüestió científica.
De sobte, rodejat per una multitud d’homes amb ulleres de pasta i cabells llargs, amb bufandes de color vermell i de dones despentinades amb mocadors al coll, que fumen tabac de liar, aguantant la cigarreta amb dos dits i amb la punta encesa cap a dalt, aclucant els ulls per a que el fum no penetri en el seu misteri. Intel·lectuals. Et descuides per cavil·lar una mica i et rodegen i comencen a fer observacions recargolades sobre la presentació d’un llibre que no han llegit o a ballar sardanes a ritme de jazz, o qualsevol altra bestiesa que es pugui enquadrar dins la secció inexistent de cultura d’un diari de províncies curiosament escrit en castellà. Bé, qualsevol cosa no, no m’imagino aquesta colla intentant aixecar un castell humà entre quatre tauletes de cafè on algunes iaies berenen pastes de crema i nata – sense cabell d’àngel, si us plau, li diuen al cambrer que, curiosament, es diu Àngel i és calb – acompanyades d’un suís, xocolata amb més nata, embafador com les seves mirades quan descobreixen que ens donem la mà per sota de la taula.
És ella o no és ella? Potser em caldria veure-la ruboritzar-se com l’altre dia per reconèixer-la. Cabell curt, jersei blavós de coll alt, texans gastats. Arracades fetes amb aquelles càpsules de cafè d’alumini esclafades. Tot concorda amb les dades emmagatzemades a l’arxiu d’un dels lòbuls cerebrals. Tot menys aquell nas. Em desconcerta. És massa gran i embruteix la resta del paisatge. Potser quan es ruboritza aquell nas, que ben mirat potser no trenca tant la seva faç, disminueix com un Pinotxo invers mentre les galtes s’encenen i agafa, tot el conjunt, aquell posat de timidesa en el qual les mans es creuen sota l’esquena i els peus van donant puntellons a aquell forat estrany de la rajola. Cafè Vuitcentista. Novament aquell impuls d’acostar-me i preguntar i explicar-li les meves ànsies i amnèsies i llavors ruboritzar-me jo. I que se m’encongeixi el nas o em passi cent anys dormint o vivint amb set nans i tres porquets en una caseta de xocolata. D’entrar dins el cercle i posar-me ulleres de pasta i deixar-me els cabells llargs i comprar-me una bufanda vermella, i que la gent xiuxiuegi quan passo al seu costat, o prengui notes quan s’asseuen en una altra taula del Cafè.
Potser es pensava que encara me l’estimava. Però jo ja no sé què pensar.
