BE ALTA, VE BAIXA

Bevent vi barat vaig badar. Volia baixar, viatjar bucòlic... veure’t... besar-te, vermella boca valenta, bellesa verinosa. Bufaren vents brunzidors, voluptuosos, bafarades vodkianes, borratxeres vingudes; borrasques vulgars barroerament van bregar vers buidors vives, bastes, vetustes: becaina vulnerable... basardes... visions... bufat.

Vetllares, benigna, vespres baixos; vodevil ballat vehement, brutal.

Vacil·laves; badalls vetllant blasfèmies. Vigilaves bifurcacions; vociferaves bocins venenosos, blancs, veritats bífides vehements: babau, vividor, babalà!! Vocabulari bestial, vocalitzada batussa... vil baralla venuda.

Bloquejat, vaig brogir vocables bells; verborrea brodada, versos batents volaven baixos, veloços, ballarins, vers bricolatges voluntariosos bastint vincles bategadors, vasculars. Brotà volcànic bleix, voraç, bogeria vellutada. Boquejares valenta: Bé, va, bon vent, barca... vella!

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Josep Pla

"És sempre més assequible i fàcil escriure coses confuses i enrevessades que escriure una llengua intel·ligible i normal. Si la confussió prové del tema complicat, s'ha de veure si el tema existeix realment o és una pura il·lusió de l'esperit, una pura bombolla de sabó. O sigui, no res. Si la qüestió prové de l'estil, la cosa és més intencionada i maliciosa. Aquest tira per a geni. Potser ho és. Momentàniament és un pedant."

Notes del capvesprol

Josep Pla

SEMPRE, SOVINT, A VEGADES I MAI

Havent sopat, o a mig matí o ben entrada la nit, a vegades penso en tu. Penso en quan érem com érem, i ens trobàvem aquí i allà i per tot arreu, i, a la vegada, enlloc. Llavors érem feliços, si es que la felicitat existeix, i no necessitàvem anar ni cap amunt, ni cap avall, ni tan sols necessitàvem quedar-nos quiets, només trobant-nos i tenint-nos a prop tiràvem endavant. Ens estimàvem sempre. Ens estimàvem com mai. D’alguna manera intuirem que allò no duraria pas eternament, però no ens importava. A vegades tu em preguntaves si sempre, i jo et responia ara mateix, i més endavant ja veurem. I demà? Em tornaves a preguntar. I demà passat? Insisties....

Foren uns bons anys. Però com passa sovint, els seus sempres brillants anaren pansint-se, tornant-se d’un sovint poc agradable. Els seus després s’anaren mutant en abans i en abans d’ahir, fins que la seva vida es convertí en un simple als afores, al voltant de mi, però sense mi. La metamorfosi fou inversa en el meu cas, de l'ara com ara vaig anar evolucionant cap al d’ara endavant i dels meus vagues una nit vaig passar als aquesta nit i, fins i tot, al totes les nits.

Després, va anar venint lenta com un vell tramvia, la desídia, les vaguetats, la mandra... la distància. Els de tant en tants, els a vegades, els quans i els mais. Tu ja eres molt lluny tot i que el teu físic seguia aquí, així que un dia te’n vas anar i em vas deixar, corrents darrera els teus sentiments. Des d’aleshores soc aquí, i t’espero en dies com avui, en què havent sopat, o a mig matí o ben entrada la nit, a vegades penso en tu.

UN NOI DE QUARANTA I POCS

En algun lloc vaig llegir que s’és jove mentre l’edat és menor que el número de sabata que es gasta. Així que, o començo a comprar-me sabates grans, tipus els pallassos de la tele, o em queda un any de ser jove. De totes maneres, quina és l’etapa que ve després de la joventut? L’adulta? La maduresa? Bah, tant se val, tinc tot un any per davant per esbrinar-ho. A més, en certa manera, podem considerar que en general ens estem rejovenint, i en tinc la prova: tot just fa un any, a part de celebrar que ja era tot un membre de ple dret del selecte club dels tetragenaris, vaig constatar que em quedaven 25 anys, un quart de segle clavat, per a la jubilació. Enguany, però, me’n queden 26, un quart de segle més un any. Així, doncs, cal considerar que les manetes del rellotge al llarg d’aquest any han girat en el sentit contrari de les manetes del rellotge, paradoxalment. I si algú encara no s’ho creu, que escolti dos dels principals crits reivindicatius de l’any: “Volem l’Estatut!” o el plenament vigent “Nuclears? No, gràcies”. Igualet que fa trenta cinc anys.

De totes maneres, en el mateix text hi havia una altra d’aquestes frases lapidaries i que semblen contenir tota la veritat sobre el món i la vida: no s’està en perill de mort fins que l’edat és més gran que el pes. Així que, de moment, no estaré en risc fins d’aquí molts i molts anys, per sort per a mi i no sé si tanta per a la gent que tinc al meu voltant, que no paren d’insistir en que m’he de posar a règim. El que tinc clar és que, després de llegir aquesta frase, un cop hagi bufat les espelmes, penso repetir un parell de vegades de porció de pastís de xocolata!

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Isabel Allende

"Tenía todo listo: tema, título, primera frase, sin embargo no escribiré esa historia todavía, porque desde que enfermaste sólo me alcanzan las fuerzas para acompañarte, Paula. Llevas un mes dormida, no sé cómo alcanzarte, te llamo y te llamo, pero tu nombre se pierde en los vericuetos de este hospital. Tengo el alma sofocada de arena, la tristeza es un desierto estéril. No sé rezar, no logro hilar dos pensamientos, menos podría sumergirme en la creación de otro libro. Me vuelco en estas páginas en un intento irracional de vencer mi terror, se me ocurre que si doy forma a esta devastación podré ayudarte y ayudarme, el meticuloso ejercicio de la escritura puede ser nuestra salvación. Hace once años escribí una carta a mi abuelo para despedirlo en la muerte, este 8 de enero de 1992 te escribo, Paula, para traerte de vuelta a la vida."

Paula
Isabel Allende

WHAT ELSE?

Feia temps que en sentia dir meravelles d’aquelles càpsules de cafè. Els amics en parlaven, tot fent el vermut dominical. Els companys de feina discutien sobre les varietats, la personalitat dels seus aromes i, fins i tot, el color intens d’aquelles càpsules d’alumini. Les nenes, a l’escola, en feien treballs manuals a les classes de pretecnologia, convertint-les en penjolls i arracades, elements decoratius per a l’arbre de nadal, estalvis de taula, bosses, làmpades i, fins i tot, estores rústiques pels peus que col·locaven a l’entrada del jardí. Als dinars familiars es debatia sobre la conveniència de comprar, per uns pocs cèntims més, les sèries limitades, amb cafès exòtics de llocs paradisíacs amb noms impronunciables, mentre a la tele no paraven de bombardejar amb aquells anuncis discrets i divertits, amb un toc d’elegància digne de l’època daurada de les comèdies de Hollywood.

Així que aquell dia, en baixar del tren i sortir a Passeig de Gràcia, va veure la botiga a l’altra banda del carrer, i no se’n va poder estar. Va tastar el cafè, tot i la cua que no mencionaven els anuncis, i sortí de la botiga amb una d’aquelles meravelloses màquines de disseny vintage sota el braç, mentre una hostessa li desitjava que passés un bon dia. Res més lluny de la realitat. En passar el llindar de la porta de la botiga, mirà el cel. Un d’aquells organillos electrònics Casio que feren furor al principi dels vuitanta perquè cabien a la butxaca d’una jaqueta americana, creuava a una velocitat supersònica el cel blau de principis de març, esquitxat de bocins esfilagarsats de núvols blancs. Després, es veié pujant unes escales de vertigen d’un blanc traslluït i inacabables, que suraven per sobre d’uns núvols densos de cotó fluix mentre una figura vestida de blanc l’esperava al capdamunt. L’ambient era fresc i feia una olor viva i penetrant, com una d’aquelles mostres d’ambientador amb aromes de plantes silvestres que regalen a vegades amb certes revistes femenines.

- Hola, Jordi.

- Joel Joan? Jo m’esperava el Malkovich...

- Si, bé... és que avui tenia un bolo, saps? I en aquests temps de crisi... doncs ja se sap!

En Jordi va mirar cap a tots els costats. Tot era blanc i silenciós. - On soc?

- A veure si ho endevines... – mantenia les mans creuades sobre la falda. El seu somriure era irònic, un punt orgullós.

- I lo del Casio també és per la crisi?

- No, home, això és la categoria del... del convidat, per dir-ho d’alguna manera.

- Ja veig... com que jo no sóc cap estrella cinematogràfica...

- Tu ho has dit. Bé, anem per feina, que es fa tard, i en un altre taulell estan a punt de cobrar per una altra cafetera...

- Ja... ¿i també li tiraràs un organillo?

- No, home, d’això se n’encarrega el becari del FOC!

- El FOC?

- Sí, el Fons d’Ocupació Celestial.

- Ah. La maleïda crisi, suposo... Bé, el cas és que encara no ha arribat la meva hora...

- Potser podríem fer un pacte...

Es varen creuar les mirades. Tots dos sabien de què estaven parlant, així que en Jordi li donà la bossa amb la cafetera. El Joel Joan se la mirà. Després, incrèdul, es mira el Jordi, i tornà a mirar l’interior de la bossa.

- Una K127? Has comprat una K127?

- Bé, es que era la més barateta... he pensat que per provar... potser més endavant...

- Però si això és una porqueria, nano. A més, el seixanta cinc per cent surten defectuoses. Mira, xaval, jo si no em portes, com a mínim, una K5000... en fi, no hi puc fer res.

- Bé, doncs m’hauré de quedar aquí al cel...

- No, no, si dic que no hi puc fer res per que et quedis. Em veig obligat a castigar-te i tornar-te a la Terra entre els homes, a seguir patint per l’hipoteca, la sogra i el malparit del teu cap. Un altre cop, a veure si ens estirem una miqueta, home, que el cel s’ha de guanyar! Una mica de dignitat, per l’amor de Déu!

La veritat és que sentir pronunciar el nom de Déu en aquelles alçades imposava. No volia ni pensar què podia haver passat si hagués seguit sent fidel al cafè manufacturat d’en Juan Valdés i el seu ruc, si hagués caigut en l’ambició de guanyar un sou per a tota la vida, o si hagués fet cas d’aquell temptador “tacita a tacita” d’una marca de cafès solubles desapareguda. De sobte, en Jordi es trobà novament davant la botiga. Encara duia la cafetera a la mà, i tenia la ferma intenció de canviar-la per una K5000 Turbo plus, ves que havia de fer! Però mirant el rellotge, va veure que amb la tonteria aquella d’anar al cel i tot plegat, se li havia fet tardíssim, i com que no volia perdre l’últim tren, va travessar corrents el carrer per tornar-se’n a l’estació. Darrera seu va sentir un fort impacte contra la vorera que el va espantar, però no va gosar mirar enrere. Va pensar, això sí, que els publicistes estaven anant massa lluny per tal de col·locar els productes dels seus clients als pobres consumidors crèduls com ell. Però després, fent rodar el cap, es concentrà en pensar a veure quina excusa li posava a la dona per explicar-li perquè carai arribava tan tard a casa, tot pensant que hauria d’haver-li demanat un autògraf al Joel Joan per poder tenir una coartada mínimament creïble... What Else?