URGÈNCIES (sentimentals)

El telèfon havia sonat amb insistència, com més sonava més impacient semblava aquell que esperava a l’altra banda del fil, mentre la Pili de recepció s’apressava cap a l’aparell pensant que ja va i que quina manera de trucar, i quan li va dir digui un bona tarda sonà mecànic des de l’auricular. L’esperança de que fos el seu Carles s’esvaí en sentir aquella veu. Li parlava en Gustavo Antonio de part de la Companyia Nacional Telefònica, i tot i que pel seu cap passà alguna mena d’improperi per la insistència absurda d’aquest tipus d’operadors, i perquè no era el seu Carles qui la trucava per fer les paus, com que era educada militant i li sabia greu pel pobre noi que no feia més que guanyar-se les garrofes el deixà que li expliqués la meravellosa oferta a la que no es podria resistir. A fora havia deixat de ploure. On devia ser el Carles? Abans de començar el torn, tot sopant, havien discutit. Últimament semblava nerviós. Què et passa? No, res, coses de la feina. Un jove que caminava coix li feu gestos picant al vidre de la finestreta, quan em cridaran que porto aquí esperant més d’una hora i la cara de dolor, com tantes i tantes cares de patiment i compunció que havia hagut de veure en totes les nits que havia passat allí, no la commogué, i s’adonà que s’havia fet una crosta amb capes d’experiència i de veure tot tipus de desgràcies marcades en cossos humans deformats que li havien cicatritzat l’esperit en forma de buanya terrosa. Li feien mal les sabates noves. Com que no l’interessava, l’operador insistí tot augmentant els ja de per sí sucosos avantatges de l’oferta. Per la finestra amb l’aparell a la mà veié com arribava una nova ambulància. Al món de fora seguien passant coses. I al món de dins també. Et deixo. El Carles ja plegava el tovalló quan en un rampell havia aconseguit exterioritzar aquelles dues paraules que feia dies que el torturaven, ballant-li dins del cap sense control, com dos estornells atrapats en una gàbia, colpejant-li les rugositats esponjoses de l’interior del seu cervell. En obrir-se la porta se sentí aquella olor agra de tabac dels parents i amics nerviosos que fumaven sota el porxo de les Urgències, solitaris, mentre molts d’ells parlaven amb to de resignació a través dels seus telèfons, explicant que no sabien massa bé què havia passat i que sí, si que estava ingressat i ara dormia. El pacient blanc, home, d’uns trenta anys amb multitraumatisme per accident de motocicleta i pronòstic greu descarregat com una mercaderia fràgil del vehicle gemegava, mentre era conduit a quiròfan dos, preparat per a intervenció sobre fractura craneoencefàlica. El Joan, com sempre, feia broma mentre empenyia la llitera entre els passadissos foscos d’urgències, i les veus rogalloses dels fumadors afirmaven contínuament, cada cop que s’obria la porta, que s’estaven quedant sense bateria i que això es podia tallar en qualsevol moment. Podia trucar a deu números de familiars de manera totalment gratuïta a canvi d’un simple compromís de permanència de 18 mesos, mentre un cop de la llitera feia caure un grup de flascons de paracetamol injectable fent un estrèpit agut de trencadissa mil·limètrica. L’operador s’esforçava a captar la seva atenció, però la Pili se sentí marejada en notar l’olor química del medicament. On són els impresos d’admissions per mútua? La Laia es ventava ajupida mentre remenava els seus calaixos, algun dia haurem de posar ordre en tot aquest caos! El jove que caminava coix tornava a picar-li el vidre. L’oferta telefònica no semblava millor que qualsevol dels serveis que ja tenia contractats, mentre una nova ambulància aparcava mandrosa sota la pluja que havia tornat a engegar, així que va penjar l’aparell amb un cert sentiment de culpabilitat, deixant amb la paraula a la boca el tal Gustavo Antonio, tot traient els impresos d’admissions d’una carpeta de sobre la taula i la Laia li donava, amb cert rubor avergonyit, les gràcies, no se li havia ocorregut mirar allí. El Carles s’havia desfet com aquell gelat d’un dia d’estiu en que passejant pel port li havia dit els t’estimo més bonics i tendres del món acompanyats de besades amb gust de xocolata dolça i llavis lleugerament àrtics. S’havia aixecat de taula i havia marxat directament. Ni un adéu o un podem seguir sent amics, com marca el protocol. Ni tan sols ja passaré a recollir les meves coses. Només un cop de porta. I ara la Pili resta perduda en aquest bosc de bates blanques, creus vermelles, llums taronges i homes ridículs dins d’armilles reflectants. I la Laia i el Joan, que la miren, et trobes bé i fas mala cara i ves, no n’hauria de fer... només té ganes d’acabar el torn i marxar cap a casa i dir que no es troba bé, i marxar cap a casa...  però aquesta feina deu ser l’única del món en que si dius que no et trobes bé, et fan quedar més estona, ni que sigui estirada en una de les lliteres de les que empeny sempre el Joan, fent broma.

CINC MINUTS DE GLÒRIA (Tomeu)

Un tema passional? O només una atracció sexual satisfeta brutalment? Perquè, és clar, quan un es reté antinaturalment allò que biològicament no s’hauria de retenir, acaba esclatant i sortint per allà on pot, oi que m’entén? I consti que jo, de sucar, res de res fins els vint i molts, no es cregui. I encara llavors pagant, és clar. I es que eren uns altres temps, llavors no era com ara. Que no dic que ara sigui millor ni pitjor, eh? Que cada moneda té la seva cara i la seva creu, no es pensi. Que tot allò a lo millor era una barbaritat, però tenia la seva emoció, el seu rictus, no es vulgui creure altra cosa. Quan vaig entrar de mosso d’apotecaria, allà a la capital, ja vaig començar a donar-li tombs a la cosa. Em feia molta vergonya, no es pensi, però el cos anava collant conforme anava passant el temps. Així que vaig estar gairebé tres anys estalviant, i amb cada jornal augmentava, a més del capital estalviat, l’emoció... que per què tant de temps? Home, entengui’m, que en aquella època cobrava menys que qualsevol d’aquests africans cobren ara per hora al camp, i miri que els hi paguen una misèria, eh?, i tenia que pagar-me la pensió i el tramvia, i encara li feia arribar alguna coseta, xavalla, a la mare, com ha de ser, i les arques no eren tan generoses com per a fer cap a una casa de barrets a les primeres de canvi. És clar, vostè és jove i ja no va viure aquells anys, és natural que faci cara d’estranyat.

Però després, tot aquest esforç es va convertir en delectança, un paradís de plaer en vida, que es va anar repetint sempre que hi va haver ocasió i prou caixa. Perquè llavors anar amb bagasses i donotes del carrer no era com ara, no senyor, que ara són empreses amb potes i a la que no rendeix se’ls hi nega el pa i la sal, no. Aleshores érem com una família, jo mateix passava molts dies a fi de mes, i mai no em va faltar allí un plat calent de sopes de pa i farigola convidant la casa. Però ara... bah!

I no es cregui vostè, com els necis d’aquest poble, que sempre ho vaig fer pagant, no, que aquest és el capçal que m’han fet i que m’han volgut col·locar. El que passa és que a mi ja m’està bé, no sigui que els cornuts se n’assabentin i m’apareguin el dia menys pensat a la farmàcia amb el garrot calçat i ben amatent, que un ja no està per a baralles de faldilles, i aquí pau i allà glòria.

ABSÈNCIA

Em passo aquestes tardes àrtiques de febrer escrivint-te cartes que mai no rebràs. No sé si són cartes d’amor, només sé que són plenes de sinceritat i melangia i és l’única manera que tinc de poder passar amb tu aquestes estones de foscor. No pateixis, no et preguntaré qui és ell ni a què dedica el seu temps lliure. Només són paraules senzilles i tendres. Perquè des de que vas marxar, no només la casa sembla buida, també m’hi sento jo, buit, i despullat com els arbres del carrer que, nus i estàtics, indefensos davant el bombardeig constant de graus negatius del termòmetre, apunten al cel amb els seus branquillons, en forma dramàtica, com demanant una justícia que no arribarà fins la primavera. Però no sé quan serà primavera aquest any, perquè no sé quan tornaràs, ni si tornaràs.

I si convé sortiré jo a buscar-te. Només necessito un senyal, una pista, una bengala disparada sobre el mar, i sortiré cavalcant un cavall blanc, travessant valls fosques, pluges de punxes, ganivets assedegats i boscos encantats on construiré tres cases, amb les meves mans, com a prova de fidelitat: una cabana de palla, i una de fusta i una caseta de xocolata. I per tu obriré la cova de quaranta lladres, i obriré en canal el llop i li ompliré el ventre de pedres, i mataré el drac. Visitaré la panxa del bou i li posaré botes al gat, escombraré l’escaleta, transformaré les sirenes en noies precioses i les bèsties en cavallers al teu servei.

I et faré un petó que et desperti dels teus somnis d’aventura, i comprovaré que encara t’encaixa la sabateta de cristall. I miraré que no hagis menjat massa de la poma de la bruixa ni de la de l’arbre dels fruits prohibits amb el teu Adam.

I sabries així que t’estimo, que t’enyoro i que et perdono, si es que alguna cosa s’ha de perdonar. Ho sabries si llegissis aquestes lletres, però aviat s’enredaran en una bola de paper a la paperera, que s’enredarà amb la resta de boles de paper de lletres enredades que m’ajuden a passar aquestes tardes amb tu, però sense tu, mentre espero que acabi de passar aquest febrer, mentre resto esperant eternament l’arribada de la primavera perduda.

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Rosa Regàs

Perquè jo sóc un negre, no un negre de raça, sinó de professió. És a dir, faig els discursos dels polítics, dels empresaris, fins i tot dels catedràtics; escric articles que després firmen els famosos, novel·les i contes i també guions, de vegades sencers, de vegades només escenes amb les quals, segons sembla, el guionista o el novel·lista no hi tenen facilitat. Però també faig informes per a empreses, és a dir, informes que tracten de productes químics, de construccions o de possibles fusions de companyies i empreses. Escric sobre qualsevol cosa, sobre tot el que em demanen, no he de fer res més que agafar la informació que em donen, buscar una mica més per internet o en alguna administració o ministeri i posar-me a treballar. Entrego els informes als meus clients i els meus clients, al seu torn, els lliuren a les empreses o als bancs que els han encarregat i que els paguen a preu d’or, no sé gaire per què, perquè en la majoria dels casos no tenen ni cap ni peus i ells mateixos són els que em diuen: “Tant se val! Això no hi llegeix ningú. Ja està bé així”.

Obsessió

Vent armat

Rosa Regàs