dimarts, 20 de març del 2012

COSES INÚTILS A FER (esperar la primavera)


Pujar una d’aquestes nits gelades, quan tothom ja hauria de dormir, al terrat de casa  amb una manta, una ampolla de vi car i una copa, a esperar l’arribada de la primavera brindant amb tu mateix.
Notar l’abraçada gèlida de la nit en obrir la porta del terrat, i contrarestar-la amb l’abric de la manta. Observar si a aquestes hores encara hi ha roba estesa, si s’ha gelat la goteta d’aigua de l’aixeta dels rentadors, si hi descansa algun gat petaner.
Mirar cap a baix al carrer i patir vertigen i sentir-se viu.
Asseure’s en un racó arrecerat, fer un glop de vi, i observar el cel. Tractar de comptar els estels, com feies de nen, pensant en si ens aixequen la camisa els qui diuen que veiem la llum d’estels desapareguts fa milers d’anys. Reflexionar sobre la relativitat del temps. Intentar reconèixer les diferents constel·lacions i, com sempre, fracassar. Tirar-te l’alè sobre els dits entumits, per sentir una mica d’escalfor tèbia. Notar els accidents geogràfics de la lluna, qüestionar-te si estem sols o si hi ha algú més allà a fóra, el perquè fa dècades que no s’hi viatja més que en la imaginació i en els llibres de Tintín o de Jules Verne. O en les pel·lícules de Meliès i aquella de Kubrick, al principi; bé, al principi no, abans hi ha l’escena dels micos i el monòlit. Plantejar-te si els qui diuen que mai no s’hi ha arribat, al satèl·lit, no tenen raó.
Acariciar aquesta soledat espessa de la nit.
Guaitar els terrats veïns, a veure si hi ha algú més amb mantes i copes de vi. Plorar sense motiu i atribuir-ho a la preabstèmia primaveral. Comprovar que no plou malgrat els esforços de l’home del temps a la tele. Sentir l’olor fresca de la nit barrejada amb el baf de patata i bajoca del veí del vuitè, que sempre va a dormir molt tard. Oir al lluny la sirena estressada d’una ambulància, i un gos que borda a les tenebres, i la tele a tot drap d’algun pis anònim.
Tornar a baixar a casa i agrair el caliu de la calefacció. Deixar de preocupar-te per quant pujarà la factura del gas i posar les mans congelades directament sobre el radiador, fins que cremin i no les puguis mantenir més allí. Gaudir de l’estranya sensació de tenir les mans bullint i els peus glaçats.
Fer un acte de fe creient en que la primavera realment ha arribat, sense fer soroll, sense escarafalls, sense fer-se notar gens. Perquè si ho diu El Corte Inglés, per alguna cosa serà.
Abans de gitar-te, tornar a fer un glop d’aquella ampolla de vi car. O fins i tot, fer-ne un parell.

dimarts, 13 de març del 2012

UN CINC-QUATRE-TRES EN FASE B


-Així, podem determinar que el punt d’infecció es va donar en algun indret entre Yellow Street i Sea Blue Avenue -diu el tinent Redford.
-I creuant això amb les dades dels infectats, podem concloure que... -el detectiu Newman no acaba la frase, mentre desplaça el dit pel plànol de l’Eastway fins a detenir-se en un punt determinat.
-El 112 de Gay Pink Road! –exclamen alhora el sergent Malkovich i l’agent Clooney.
-Ràpid, tothom als cotxes! –ordena el tinent, mentre comença a parlar per la ràdio- A totes les unitats, tenim un cinc quatre tres en fase B, codi vermell, repeteixo...
Però el tinent ja no repeteix res perquè comença a sonar el telèfon amb la seva insistència habitual i premo el “pause”. Sempre passa el mateix, en el moment més àlgid de la pel·lícula, algú t’ha d’aixafar la guitarra. Contesto, i com gairebé sempre, és un comercial d’una companyia proveïdora de serveis telefònics que amb un marcat accent sudamericà m’anomena “corasón” i “carinyo” mentre em relata apassionadament les excel·lències dels seus serveis, i jo mentre aguanto estoicament el seu discurs inicial, que sé per experiència que no deixa cap buit per intervenir o replicar, em miro la cara congelada del tinent, amb la boca oberta i les galtes envermellides, donant ordres als seus homes. Quan per fi el comercial sembla que es frena per agafar aire, li dic amb un cert to d’amargura que estic ocupat i no el puc atendre, i li penjo el telèfon.

Aprofito que he aturat la reproducció de la pel·lícula per anar a fer certes necessitats fisiològiques apremiants, que només retardava en funció del crescendo de la trama policíaca hollywoodienca. El tinent Redford haurà de seguir uns minuts més amb la boca oberta, però no crec que li importi gaire. No m’agrada  haver de dir mentides i penso si el fet de dir que estic ocupat n’és una: fa tres mesos que, després de l’expedient de regulació, em van fotre al carrer. Des de llavors, em passo els matins en pijama mirant pel·lícules d’acció.

Com enyoro els temps de l’oficina! Aquell llevar-se cada dia mort de son i no poder esmorzar per no fer tard, sortir al replà i trobar que l’ascensor no funciona, els embussos de trànsit, els crits de la meva jefa per, finalment, haver fet tard, el no poder assumir tanta feina com em manaven i haver de quedar-me després de l’hora de plegar a fer unes hores extres que mai no em van pagar. Les bronques dels clients al telèfon, haver de perseguir els morosos que, com no, també em deien de tot, el no tenir temps ni per fer un cafè. Allò eren bons temps. En Minuesa fent-li la pilota a la jefa, que cada vint-i-vuit dies exactes patia d’uns dolors menstruals monstruosos, que la feien estar, si es que això és possible, encara de més mal humor de l’habitual. I després, quan volia passar a tenir descendència i no ho aconseguia, els mals humors s’alternaven amb les depressions, cosa que comportava que encara em cridés més, i que hagués d’assumir parts de les seves tasques quan se n’anava al lavabo a plorar durant un parell d’hores.

En canvi ara, tot són desgràcies: em passo els matins mirant pel·lícules clàssiques, m’encanta el cinema d’acció dels anys cinquanta! I després, un passeig pel cantó del solet, sentint el pols de la ciutat on la gent atrafegada camina amunt i avall, i aturar-me a parlar amb els jubilats de la plaça que m’expliquen que això no és una crisi ni és res, que el jovent d’ara ni això no sabem fer bé, que quan ells eren nens sí que hi havia una crisi amb cara i ulls, muntada com Déu mana, amb les seves cartilles de “racionamiento”, els seus estraperlos, la seva gana... organització, se’n diu d’això. Que ara, al cap i a la fi, tothom va en cotxe i menja calent tres cops al dia, ves quina mena de crisi és això. I després de fer-la petar, me’n vaig a dinar i a fer una migdiadeta de les de pijama i orinal, i en llevar-me vaig a fer un cafè i repasso la premsa i parlo amb en Manolo, el cambrer, de futbol, de cotxes i de dones. En fi, un fàstic, només penso en com fer-m’ho per poder tornar a treballar i recuperar la meva feliç vida laboral.
De totes maneres, decideixo deixar de donar-li tombs a l’assumpte, agafo el comandament, li dono al “play” i torno a sentir la veu del tinent parlant per la ràdio:
Cinc quatre tres en fase B al 112 de Gay Pink Road, prioritat absoluta! I em torno a submergir en la trama fílmica tirat al sofà, mentre penso que la vida és dura però, total, només són quatre dies.