Anar a un parc i esperar la
pluja, i observar la pluja i deixar-la caure. I veure la gent córrer per
aixoplugar-se, encara que no hi siguis tu, com en la cançó aquella, i l’aigua
fent corriols d’aprenent de riu sobre la terra enfangada, i respirar l’olor de
pluja barrejada amb els aromes putrefactes de fulles ocres i marrons i grogues
i vermelles de la tardor. Veure ploure sobre els gronxadors, més que quiets, immòbils,
amb unes coloraines accentuades i que semblen més estúpides que mai, i sobre
les aigües planes de l’estany on abans quan antes hi havia aneguets i granotes,
i les gotes entremaliades baixant pel tobogan accelerades, i encegant-te les ulleres.
I en tornar, no deixar de veure
els parabrises dels cotxes fent la seva monòtona dansa de la pluja, les façanes
de les cases plorant humitats, les gotes caient com fanàtics kamikazes a través
de la llum dels fanals.
I enyorar aquella infantessa que
potser un dia vas tenir i gairebé ni te n’enrecordes on la pluja era part d’un
joc de disfresses que incloïa botes de goma, caputxes de nylon i paraigües de
colors; i d’exploradors que havien de travessar els riscos i l’emoció dels
tolls del pati de l’escola, i pensar que perquè no, i posar els peus en un
bassal i sentir la freda humitat llepant-te els peus a través dels mitjons xops,
i veure la cara d’aquella velleta que es resguarda de la pluja sota un porxo
quan et mira, amb una bossa de plàstic d’aquelles que ja no donen al súper al
cap, i pensar que s’enrecorda encara menys de la minyonia que tu, i somriure-li
i creure’t que ets un galant, un Gene Kelly sense cantar, només sota la pluja.
I arribar a casa i engegar l’estufa
encara que no faci tant de fred, i despullart-te la mullena, i sentir el tacte
d’una tovallola neta acaronar-te la pell, i ficar-te al llit ben d’hora amb la
satisfacció del deure de no fer res perfectament acomplert.
