CONTE (trist) DE NADAL (i IV)

Al cap d’una estona d’haver-me gitat, el pare va complir i es va asseure al llit, al meu costat, i em va entregar una capsa embolicada amb un paper estampat de floretes morades, rematat amb un espectacular llaç violeta. El Ploramiques dormia en silenci sense adonar-se de res. Vaig esquinçar el paper amb ganes, però sense la passió d’altres vegades. El pare em deia que mirés de no fer gaire soroll. La mare aparegué al llindar de la porta, no distingia si somreia o no, però si ho feia, ho feia sense gaires ganes. Em vaig mirar la capsa ja despullada del paper que l’embolicava i vaig exclamar “És el Quimicefa!”. Em van fer un petó cadascú. El perfum de la mare s’havia anat esmorteint al llarg del sopar i es tornava a notar la seva olor de mare. Allò em va relaxar i vaig permetre que em deixessin ficat dins el llit a les fosques.

Aquell anhelat Quimicefa ja era meu, però ara que ja el tenia i era meu i només meu, tampoc no em semblava tanta cosa com en els anuncis de la tele. Era la meva recompensa per no parlar del segrest de l’avi ni la mort del Pare Noel, i semblava un paquet força lleuger a canvi d’haver de suportar el pes pesat del silenci.

L’endemà la resta de la quitxalla va obrir els seus regals. L’ambient era dens, una barreja d’alegria i pesantor oprimia la fredor del menjador. El Ploramiques va fer una de les seves marranades en veure, al despertar, que jo ja tenia la meva joguina i ell no, però quan va rebre el seu joc de peces de construcció es va oblidar totalment de les injustícies que planen sobre els germans petits en aquest món cruel.

Després d’esmorzar, vam pujar al cotxe amb la mare. Abans ens havien explicat que l’avi havia marxat, que tenia un viatge molt i molt llarg per davant, i que no tornaria més. Ara estaria en un lloc millor. I si és un lloc millor, per què no hi anem tots, va preguntar la Mireia, amb la seva innocència infantil. Però ningú no li va fer cas. Jo vaig haver de callar tot i saber que allò no era ben bé així. El pare es va quedar per arreglar no sé quins assumptes amb els tiets. La pluja seguia caient sobre la xapa del cotxe, oferint una cantarella insípida i trista, mentre els vidres de les finestretes ploraven i no deixaven veure gaire cosa de la masia que anava quedant enrere. Els eixugaparabrises grinyolaven en fregar el vidre regularment. La ràdio estava apagada. Abraçava el meu Quimicefa perquè era el meu tresor, i fins que arribés l’aniversari no en tindria cap altre, però ja no em feia cap il·lusió. Allò m’havia d’ensenyar prematurament que no era una persona dotada per a les ciències.

Vam passar el dia de Nadal a casa, gairebé com si fos un dia qualsevol. El pare va arribar molt tard i gairebé no va menjar res.

No vam tornar mai més a la casa pairal, ni va tornar a venir el Pare Noel cap altre Nadal més, tot i que només jo sabia que la raó última era que era mort, i que aquells senyors que pretenien ser ell pel carrer i pels passadissos del Carrefour no eren més que uns pobres diables disfressats. Des d’aquell any, es va imposar a casa l’arribada nadalenca del tió, que sembla que comporta menys riscos per a la salut. I jo no podia deixar de pensar obsessivament, en aquelles dates, qui carai devia donar ara de menjar a les gallines de l’avi.

CONTE (trist) DE NADAL (III)

El Ploramiques es va adormir de seguida, de fet era molt tard per a ell, però jo em vaig llevar a mirar per la finestra, per veure si veia el trineu amb els rens aparcat a l’era. Què en faríem dels rens? Estava convençut que els pares no em deixarien quedar-me’n un. Si ni tan sols em deixaven tenir un gosset!

El que vaig veure, però, va ser una ambulància blanca amb una enorme creu vermella pintada al costat, aparcada a la porta de la masia. Uns potents llums ataronjats semblaven moure’s en cercles a sobre seu, il·luminant els arbres del voltant i projectant les seves ombres d’una forma fantasmagòrica. Havia començat a ploure. Vaig anar al lavabo a rentar-me la cara amb aigua freda, així endarreriria  l’arribada de la son i podria guaitar què feien amb el pobre idiota del Pare Noel. No podia evitar pensar que aquell gordo estúpid havia tingut que venir a morir-se precisament a casa nostra, amb la de cases de nens que hi havia al món. En sortir del lavabo, vaig ensopegar al passadís amb uns nois vestits amb armilles reflectants que carregaven alguna cosa, un darrera l’altre. Era l’avi! Aquells tanoques havien confós l’avi amb el Pare Noel i el prenien vés a saber on! I l’avi, pobre, ni se n’havia adonat, seguia dormint profundament i no havia mogut ni un dit.

-Ei, que us equivoqueu!! - vaig cridar amb totes les meves forces - Aquest és l’avi, deixeu-lo estar! Deixeu-lo estar!

Els homes de les armilles reflectants em van mirar i després es van mirar entre ells, indecisos. Per un breu instant es van aturar, dubtant si seguir endavant o parlar amb mi. Llavors va aparèixer el pare, no sé d’on devia sortir, i m’agafà en braços en silenci. La seva cara estava estranya, com si tingués molta son i molta pena per dins, però no pogués ni anar a dormir ni plorar. Jo camejava i cridava, assenyalant aquells homes que ja baixaven les escales, que arribaven al rebedor i obrien la porta del carrer.

-Papa, que no ho veus? Que prenen l’avi!

-Sí, ja ho sé. Estigues tranquil, va, anem a la teva habitació.

Els llums de l’ambulància es projectaven per tot el forat de l’escala a través dels vitralls mullats, sempre en cercles, i es fusionaven amb les llumetes intermitents de l’arbre de Nadal. Sota d’aquest hi havia apilats un munt de paquets perfectament embolicats amb papers de colors i rematats amb uns llaços preciosos.

–Mira - li vaig dir al pare. Els estampats brillants m’havien fet oblidar els homes que carregaven l’avi.

–Sí, el Pare Noel ja deu haver arribat.

–No, el Pare Noel és mort.

–Què carai dius, ara; va, anem cap al llit.

-No.

-Si deixes que t’acompanyi al llit, et pujaré el teu regal - allò em va fer dubtar - Pensa que seràs el primer a obrir-lo...

-Però...

-Vols el teu regal o no?

Vaig ser incapaç de refusar aquella oferta temptadora.

-D’acord – vaig dir. Però tot just després, em vaig sentir brut, culpable. Em sentia venut a canvi d’un estúpid regal.

CONTE (trist) DE NADAL (II)

Aquell any, però, passava el temps i cap ridícul pare Noel no apareixia. Ni els pares ni els oncles no semblava que se n’adonessin, mentre discutien acaloradament cridant paraules absurdes com referèndum, desnonament o dèficit. La tieta Loretta, en un altre nivell, li explicava a la mare els darrers xafardejos que havia sentit a la botiga, mentre aquesta es trobava secretament frustrada pel fet de no tenir una feina fora de casa que la connectés amb el món en lloc d’amb els electrodomèstics de gama blanca. El Ploramiques i la Mireia jugaven a alguna cosa sense identificar, corrents al voltant de la taula i rient molt.

De sobte, l’oncle Humbert, esclafant la punta d’una de les seves cigarretes en el cendrer, se n’adonà de que es feia tard i no havia aparegut l’esperat protagonista de la nit. Tots els grans es començaren a inquietar gairebé tant com els petits. Vaig a fer una ullada, i el tiet Robert sortí del menjador. Tots sentirem les seves passes pausades pujant les escales principals enmig d’un silenci que semblava especialment profund, sobretot després de l’esvalotament que havia presidit la sobretaula. Immediatament va baixar apressat, blanc com la neu de Nadal de les postals que descansaven sobre el bufet i que mai no acostuma a caure en aquestes contrades. Va dir-li alguna cosa al Norbert, a l’Albert i a l’Humbert, que feien rotllana, i es van posar a parlar en xiuxiuejos.

-Segur que és mort? - vaig poder sentir.

El Robert afirmava amb el cap, els ulls vermells, l’expressió trista, el cos malgirbat. La tieta Enriqueta abraçà l’àvia, que havia perdut tot el nervi i semblava una nina trencada. Van pujar corrents al pis de dalt, i jo discretament els vaig seguir. La resta de nens aprofitava per menjar coses de la taula dels grans, ara que no els veia ningú. Em vaig aturar a mitja escala, amb por de que si em veien em renyessin i em fessin baixar. No em podia creure el que estava veient: allí estava, aquell estúpid homenet gras, tot vestit de vermell, estirat a terra, immòbil, al costat del seu famós sac. Vaig baixar corrents, un garbuix d’idees em colpejava el cap, confós, mentre no podia evitar xisclar en el mutisme del meu pensament que el Pare Noel era mort. És mort. Mort!!

El meu únic contacte amb la mort fins aquell moment havia estat amb l’Horaci, quan un diumenge al migdia el vaig trobar tirat d’esquena amb les potes enlaire dins la seva gàbia, i no vaig entendre perquè carai aquell ocellet feia un posat tan estrambòtic. El pare, amb cara de circumstàncies, em va explicar que era mort i el que allò significava. Jo no ho acabava d’entendre i l’únic que se’m va ocórrer preguntar era si, malgrat tot, l’Horaci seguiria cantant pels matins mentre esmorzàvem. No, em deia el pare, no tornarà a cantar. El va agafar i el va llençar a les escombraries. Allò em va semblar d’una crueltat infinita, el pobre Horaci llençat de qualsevol manera entre les peles de patata i el marro del cafè, de manera que vaig decidir que si allò era la mort, jo no em volia morir. És per això que ara em preguntava què farien amb el pobre Pare Noel, ja que era evident que aquell cos superlatiu no cabria al cubell de la brossa.

De sobte, a la casa, tot eren abraçades i corredisses amunt i avall. L’oncle Albert ens va reunir a tota la canalla i ens va explicar improvisadament, amb els ulls vidriosos i una estranya veu ronca, que el Pare Noel havia tingut un imprevist i que aquell any semblava que arribaria molt tard, així que ens enviava petonets i ens ordenava que anéssim a dormir. Quan per fi arribés, ja ens deixaria els regals sota l’arbre per a que els trobéssim al matí, i pobre d’aquell que no estigués dormint. A mi em tocava fer nones, com sempre, amb el Ploramiques, en un llit de ferro molt alt i gran. Després de fer-nos les dents, ens vam gitar en aquells llençols aspres i freds, i després va passar tota la corrua de parentela a fer-nos un petó i desitjar-nos bona nit, l’àvia abraçada al pare somicant. Pobra àvia, qui ho havia de dir que s’estimés tant el Pare Noel! I l’avi devia seguir dormint, tant content, sense assabentar-se absolutament de res.

CONTE (trist) DE NADAL (I)

La nit abans de Nadal, quan el pare sortia de la feina, sempre anàvem al poble, a la casa pairal de l’avi. Era un trajecte curt i interminable, no més de mitja horeta farcida d’impacient il·lusió. Els pares, durant la trajectòria, parlaven de les seves coses i el Ploramiques i jo cantàvem les nadales que interpretava la ràdio del cotxe. Fèiem una mica el burro sense arribar a barallar-nos embriagats, possiblement, per l’excés de perfum de la mare. Les casetes de l’entrada del poble estaven il·luminades per les més variopintes llumetes i marxandatge típic de Nadal, de manera que jo netejava el baf dels vidres amb la màniga de la camisa nova per admirar-los mentre pensava, bavejant una mica, que jo, de gran, viuria en una caseta arrenglerada com aquelles i faria la decoració nadalenca més lluminosa i impressionant de totes.

En arribar ja ens esperaven els avis, els tiets i els cosinets. L’àvia ens obria la porta, sempre guapíssima i inquieta, fent dringuejar les polseres dels seus canells com els picarols d’una de les cançons que feia uns instants cantàvem al cotxe. Ens omplien de petons de galtes soterrades pel maquillatge o negades d’aquell aroma profund i dolç d’aftershave, i després d’haver-nos de sentir el guapos que érem i el molt que havíem crescut, anàvem a jugar amb els cosinets, regirant tota la planta baixa d’aquell casalot vell i misteriós. El pare era qui plegava més tard de la feina, perquè segons la mare, era qui tenia un treball més important, i per tant allò ens donava l’oportunitat de fer l’entrada triomfal que tant li agradava a la masia, tristament fosca en comparació amb les casetes amb les que havia badat feia uns minuts.

L’oncle Humbert sempre fumava a la vora de la llar de foc, mentre li explicava batalletes a l’avi, endormiscat, que només semblava revifar de tant en tant per atiar les flames o afegir algun tronc en aquell foc afamat. Al revés que l’àvia, tot nervi, que s’atrafegava en tota mena de detalls traginant entre el menjador i la cuina, seguida de les seves filles i la mare que, entorpint-ho tot, miraven d’ajudar en alguna cosa. El tiet Norbert sempre s’entretenia mirant les etiquetes de les ampolles de vi abans de començar a obrir-les, per què s’airegessin, deia.

Sopàvem al menjador gran, que només s’obria per a les ocasions especials, presidit per un enorme avet decorat amb boles de colors i llumetes que s’encenien i apagaven i es tornaven a encendre, i arribava ben bé fins el sostre altíssim de la casa. L’estança sempre era tirant a freda i se’ns quedaven els peus gelats malgrat el foc a terra que no parava de xerricar. L’ambient embafat feia olor de fusta cremada i de sopa de pollastre.

Havent sopat, els grans allargaven la sobretaula a base de cafè i licors, mentre nosaltres menjàvem torrons de xocolata. Era el moment en què, indefectiblement, l’avi es retirava a descansar. La vida al camp, deia, no entén de celebracions, i l’endemà s’havia de llevar d’hora per donar de menjar a les gallines. Els grans somreien, amb un somriure més de complicitat que de diversió, i no perquè sabessin que, de tota la vida, qui es llevava per donar de menjar a les gallines era l’àvia, sinó perquè sabien el per què de la seva estratègica retirada.

Al cap d’uns minuts, algun dels adults ens deia als nens, dedicant-nos de sobte tota l’atenció que ens havien negat la resta de la vetllada, si no havíem sentit un soroll dalt de l’escala, i el tiet Norbert feia broma dient que devien ser els roncs de l’avi. Sempre la mateixa broma que ja ningú no li reia. Però els petits ja sabíem què volia dir allò, i sortíem corrents atropelladament fins al peu de l’escala per admirar, un any més, aquella figura greixosa, d’ulleres daurades i blanca barba que, vestida de cap a peus amb una mena de pijama vermell i blanc, reia ostentosament mentre baixava pesadament els graons carregant un enorme sac que tots sospitàvem què contenia. Algun dels més petits sempre plorava, espantat per la sobtada aparició d’aquell personatge estrafolari, però els nens més grans sempre el consolàvem dient-li amb veu impostada que no veus que és el pare Noel que ens porta els regals de Nadal? 

RETALLS

Ja fa gairebé tres quarts d'hora que faig cua i, pel que sembla, en dec tenir ben bé per mitja horeta més. Com a mínim. El sol de mitjans d'octubre es disfressa fa dies de sol d'estiu, ample, expansiu, i cau a plom sobre els sostres de xapa dels cotxes arrenglerats vora la vorera, sobre un asfalt apegalós, calents com una paella al foc, i cau sobre els nostres caps.

Com dec ser la darrera persona puntual sobre la faç de la Terra, he arribat deu minuts abans. Malaguanyats. La cua ja passava el xamfrà. M'he situat darrera una noia molt lletja, que duia una mena de pamela de vímet decorada amb flors de drap descolorides, gairebé tan lletja com ella mateixa. Gairebé. 

No sé si ja deuen haver obert, sóc encara massa lluny per veure la porta. Però la cua no es mou. El carrer, a part d'aquells que de manera més o menys ordenada guardem la filera tot suant la cansalada, és desert. Se sent olor de peix fregit i a roba acabada d'estendre. L'aroma de suavitzant de préssec es barreja amb les escates socarrimades del lluç. Congelat. Ara la lletja parla per telèfon, sembla que amb el seu xicot. D'alguna finestra oberta se sent la música de discos antics de boleros que, mandrosos, desenreden embolics de desamors de forma força tràgica, amb aquell accent llatí. La cua no es mou.

La lletja està nerviosa i no s'expressa bé. La música és substituïda per un locutor de veu rogallosa que retransmet alguna competició esportiva. Deu ser la ràdio. Deu ser futbol.

Penja. Es mira la pantalla del mòbil, immòbil, quieta. Està plorant? Està plorant. Aixeca la mirada humida i es troba amb la meva curiositat accidental. La cara se li contrau amb els sanglots, i fa que encara estigui més lletja. Em mira amb ulls vidriosos, però no en vull saber res. Jo també estic nerviós, i la cua que no avança.

ESFDE: Dahl

"La segunda noche, el viejo habló de sí mismo. Contó una historia larga y extraña y, mientras la contaba, el piloto tenía la sensación de que el viejo se estaba quitando un gran peso de encima. Cuando terminó su historia, dijo que nunca se la había contado a nadie y que jamás la volvería a contar, pero al piloto le pareció tan extraña que la escribió nada más volver a Nairobi. No transcribió las palabras del viejo, sino que utilizó sus propias palabras, como si estuviese pintando un cuadro y el viejo fuera un personaje dentro de él, porque ésa le parecía la forma más adecuada. Nunca antes había escrito ninguna historia, así que era natural que cometiera errores. No conocía ninguno de los trucos que utilizan los escritores, que los utilizan igual que los pintores utilizan trucos en pintura, pero cuando terminó, cuando dejó el lápiz sobre la mesa y se fue a la cantina de los aviadores para tomarse una pinta de cerveza, había escrito un cuento extraño y lleno de fuerza."

Un cuento africano

Cuentos completos

Roald Dahl

ESFDE: Martí i Pol

Escric per tu i en cada mot hi arrisco

tot un futur que tu no podràs veure

però et pertany, perquè és l'espai que havíem

somiat junts, escric per fer més pura 

la quietud, més clara la bellesa

i la vida molt més harmoniosa

Quasi elegia

(fragment)

Llibre d'absències

Miquel Martí i Pol

ESFDE: Moliner

"El que jo faig és escriure això que se'n diuen 'llibres pràctics', de manera que aporto el meu granet de sorra a la degradació imparable de la literatura."

La col·laboradora

Empar Moliner

ESFDE: Calvino

"Les raons no he trigat a descobrir-les: des de fa uns mesos Flannery ha entrat en crisi; no escriu ni una sola ratlla; les nombroses novel·les que ha començat i per les quals ha rebut avançaments d'editors d'arreu del món, que han recorregut a finançaments bancàris internacionals, aquestes novel·les en què les marques dels licors beguts pels personatges, les localitats turístiques freqüentades, els proveïdors de models d'alta costura, de moblament, de gadgets, han estat ja fixats per contractes a través d'agències publicitàries especialitzades, resten incompletes, a mercè d'una crisi espiritual inexplicable i imprevista. Un escamot d'escriptors-fantasma, experts en la imitació de l'estil del mestre en tots els matisos i amaneraments, està a punt per intervenir a fi de tapar les errades, polir i completar els textos semitreballats de manera que cap lector no pugui distingir les parts escrites per una mà de les parts escrites per altres."

Si una nit d'hivern un viatger

Italo Calvino

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Baricco

"Havia tardat anys a acceptar que l'ofici d'escriure se li feia impossible, i ara es veia obligat a admetre que sense aquell ofici no li era gens fàcil tirar endavant. Finalment, va comprendre que es trobava en una situació que molts humans coneixien bé, la qual cosa no la feia menys dolorosa: l'únic que els fa sentir vius és precisament allò que els va matant a poc a poc. Per als pares, els fills; per als artistes, l'èxit; per als alpinistes, les muntanyes massa altes. Per a en Jasper Gwyn, escriure llibres."

Mr. Gwyn

Alessandro Baricco

ÀLBUM FAMILIAR

El dia que van inaugurar el mundial de futbol del Naranjito, al Nou Camp, va morir l’avi. Fou una cosa sobtada, vull dir que no estava malalt ni res. Una aturada cardíaca. Suposo que és per això que no va venir ningú al tanatori. Es podria dir que el seu fou un funeral ben trist, si no fos perquè això seria una redundància. Però a la tristesa clàssica d’aquests tipus d’obituari caldria afegir-hi la de veure tan poca gent a l’església, amb el que l’avi havia estat!

Uns anys abans, el 20 de novembre de 1975, havia mort l’àvia d’unes febres que anava arrossegant de feia temps. L’ambient polític era dens i feixuc, i de sobte s’enrarí encara més quan un senyor en blanc i negre va dir mig plorant per la tele que españoles, Franco ha muerto. Els carrers s’ompliren de gent a favor i en contra de la mort d’aquell tal Franco, com si es pogués estar a favor o en contra de la dama de la dalla, que sabem que tard o d’hora ens ha de venir a fer una visita de cortesia a tots i cadascun de nosaltres, ens agradi o no. Així que la gent de bé, com eren les amigues i companyes de l’àvia, van decidir estar-se a casa per evitar aldarulls, menjant galetes i prenent-se una xocolata calenta, i així poder tafanejar a la televisió a veure ara què, a més dels insignes funerals del que havia estat Cap d’Estat, a més de capsigrany i una mica capdesuro.

Amb els Jocs olímpics de Barcelona, mentre en Cobi era presentat en societat i es feien apostes sobre si l’arquer aquell mig esguerrat arribaria a encendre el pebeter amb la seva fletxa de foc, va morir el pare. Vam vetllar-lo sentint de fons, al garito del conserge del tanatori, la Cavallé i el Mercury esgaripar allò de Barcelona, Barcelona i, quan ja ens retiràvem per dur-lo a l’església, el amigos para siempre d’aquells gitanos horteres que es van fer tan famosos i van acabar tots barallats.

La mare va morir el mateix dia que en Floquet de Neu, anteriorment conegut amb el nom artístic de Copito. Potser, així d’entrada, no fou una mort tan vistosa com les anteriors, però per als que som barcelonins de soca-rel, no es moria només un exemplar únic de bèstia peluda de cabells blancs (i, òbviament, estic parlant d’en Floquet, anteriorment conegut com a Copito, i no de la mare) sinó tot un símbol de la ciutat. Al cementiri no es parlava d’altra cosa. I en Miquel, el meu germà gran, va patir un accident mortal amb la seva moto quan es dirigia a la Plaça del Fòrum, a veure si el Clos la cagava en la cerimònia inaugural d’aquella cosa anomenada de les cultures, com era el seu costum.

Ara ja no em queda ningú. Vistos els precedents, i sabent que el proper seré jo per força, sempre reso perquè tardin el màxim possible a concedir uns Jocs Olímpics a la capital de l’estat espanyol. Perquè concedir-los-hi, els hi concediran tard o d’hora, d’això n’estic absolutament segur. O potser us penseu que jo sóc immortal?

MICCIÓ IMPOSSIBLE 3

L’home del planeta dels simis, versió 1968, agafà els vint euros i em digué, amb un somriure servicial absolutament fals, que ja podia fer la meva. Però en lloc de recuperar la seva posició de guàrdia a la tauleta escolar, es quedà plantat a la porta, observant. Notava els seus ulls clavats a la meva nuca, però ara no estava per fer miraments: finalment, semblava que em podia concentrar en la meva imperiosa necessitat. Però per alguna estranya raó, tot i que em recargolava de punxades de ganes d’orinar, allò no rutllava. Els nervis, l’alcohol consumit a cal Morales (no el director de cinema, l’altre), els malaguanyats vint euros, la mirada inquisitiva des de la porta... vagi vostè a saber perquè. I contra més segons anaven passant sense deixar caure ni gota, més ansietat generava i més agudes eren les punxades per tot el sistema nefrourinari.

-Psssssssssssst. Pssssssssssssssst. Pssssssssst.

-Què?

-Què què?

-Que per què em crida. Que no li he pagat ja abastament pel privilegi d’omplir les seves canonades amb els meus líquids renals?

-No, si no el cridava. Com que veig que li costa, mirava d’ajudar-lo fent soroll de pixera: psssst, pssssst. Li volia demostrar el meu agraïment pels seus vint euros.

-Faci’m el favor, home de déu! No veu que em destorba?

L’home amb aspecte d’ex boxejador professional se’n tornà al seu lloc de treball entre renecs.

No el necessitava, ja que, per a ocasions com aquesta, disposo del meu propi truc: m’imagino una pista de bolos (si dic bitlles probablement ningú no m’entendrà, a part que llavors el truc no funciona), amb la pesada bola lliscant per sobre del pis encerat, i agafant l’acceleració pertinent per la pròpia inèrcia rotativa. Mentre va lliscant, m’imagino el soroll que fa en fregar rodolant la superfície. Així es van relaxant els urèters i les uretres. Puc arribar a sentir, en alguns casos, l’olor de crispetes i de desodorant per a sabates de l’ambient. La pista pot ser tot el llarga que necessiti, i quan el relaxament ja és total, arriba el moment de colpejar els bolos que se n’haurien de dir bitlles i... patapum! Mentre aquelles coses estúpides cauen fent un terrabastall de mil dimonis, el raig comença a fluir en un salt mortal sense xarxa vers les parets de blanca ceràmica sanitària primer, i d’allí vers les clavegueres que el duran ves a saber on.

En obrir-se l’aixeta anatòmica, em vaig estremir de gust i felicitat. Se’m posà la pell de gallina i tot mentre notava aquell líquid tebi recórrer per fi el seu conducte natural. La força del doll era proporcional a les ganes acumulades, és a dir, immensa, i semblava que en un no res havia d’enllestir l’assumpte. Però la cosa es va anar allargant. Havien passat ben bé deu minuts i la cosa no afluixava. Amb raó ja gairebé no m’aguantava. Tot aquell bé de déu de líquid devia estar enllaunat en algun racó que ja no podia més, maldant per aconseguir la llibertat, sortir a l’exterior i poder finalment viatjar i veure món. Així que ara, paciència, només era qüestió d’anar fent. Els vint euros millor invertits de la meva vida.

Quinze minuts, que aviat es convertiren en mitja hora. 

L’exprofessional dels simis del 68 tragué el cap un parell de vegades. Tot bé per aquí? Si senyor, de conya. D’acord, d’acord.

MICCIÓ IMPOSSIBLE II

Al principi, com és habitual en aquests casos, notava com un neguit en algun lloc de la meitat inferior del meu tronc. En la fase dos el neguit ja s’havia convertit en un pessigolleig, i aquest no tardà a transformar-se en una necessitat imperiosa d’evacuar el líquid que filtraven els ronyons a tota màquina. Tot i així, encara es podia suportar. Era com conduir en reserva: el pilot de l’indicador del nivell de combustible està il·luminat, i l’agulla s’acosta perillosament al precipici, però el cotxe encara rutlla, de manera que es pot anar tirant, només has de vigilar de no saltar-te la propera benzinera. El cas es que no coneixia gaire bé aquella part de la ciutat, els carrers són laberíntics i, en algun moment, em donava la impressió d’estar passant sempre pels mateixos llocs. I no albirava cap establiment on poder demanar de fer una visita de cortesia al lavabo.

Després de mitja horeta caminant, la necessitat passà a la categoria d’emergència i encara no havia trobat on adreçar-me per tal de demanar atropelladament un d’aquells cafès de compromís (sol, llarg i amb sacarina) que restaria probablement inèdit sobre el taulell, refredant-se, mentre em maleïa els ossos per no haver passat per l’excusat del loft del Morales a fer una bona pixarada abans de marxar. Quan l’emergència esdevingué urgència i l’alerta passa d’un taronja encès a un roig intens ja notava que alguna cosa a dins m’anava a esclatar d’un moment a l’altre. Si no trobava algun lloc aviat, em veuria obligat a fer-ho on pogués, cosa que incloïa per a la meva vergonya i el més que possible enuig dels meus estimats convilatans, la mateixa via pública. Ja caminava rar, amb el cos tort, fent un bellugueig estrany dels malucs que semblava que volguessin ballaruga en lloc d’una bona i alleujadora micturició. El desfici no em deixava pensar amb raonament, i cada nova passa era una tortura al més pur estil Guantánamo; suava com un porc, malgrat l’ambient agradablement fresc, però suau per a l’època de l’any en què ens trobàvem. I llavors, quan em començava a preguntar si la suor que m’amarava el front no devia ser part del líquid residual que cercava desesperat una escapatòria per qualsevol orifici corporal, porus dermatològics frontals inclosos, es produí el miracle de la salvació: un cartell indicava la presència del WC (escrit així, amb una fletxa blava cap a la dreta) públic.

L’aspecte del vigilant del WC era una barreja entre un ex boxejador professional i el dibuix no tant professional de la Hello Kitty, esquitxat amb tocs d’orangutan dels que apareixien a El planeta del simis en la seva versió de 1968. Una taula escolar amb un platet amb monedes i un transistor, una cadira a joc i una muntanya de rotllos de paper higiènic de mala qualitat al seu darrera. No sé ni si vaig donar les bones tardes, el que sí que sé es que vaig passar davant d’ell com un llampec i em vaig instal·lar en un dels dos urinaris en servei (el tercer estava embolicat amb bosses d’escombraries, en senyal de que no funcionava, donant-li l’aspecte d’una panerola gegant que em feu pensar en en Gregori Samsa), concretament el de la dreta, que era el més proper a la porta. Em vaig descordar la bragueta com vaig poder, nerviós com un adolescent en el dia de la seva estrena, em donava la impressió de que no arribaria a treure-me-la abans de que es produís una explosió a la bufeta. Quan ja estava a punt, però, la veu del vigilant, que havia entrat darrera meu, em va em va tancar l’aixeta biològica:

-Disculpi, per poder pixar s’ha de deixar una voluntat en metàl·lic. Mínim 50 cèntims.

-No es preocupi, buido i li donaré el que vulgui.

-Però es que això no funciona així. Primer paga, i després pixa.

-Miri, si em deixa acabar primer, li donaré 5 euros, d’acord?

-Hummm...

-Té canvi de 20?

-No.

-N’està segur?

-Si.

(continuarà)

MICCIÓ IMPOSSIBLE

Poques vegades he tingut una alegria tan gran com aquella tarda ennuvolada de finals de desembre en que vaig trobar un urinari públic. Si, si, de debò, així sense buscar-ho ni res. I és que són una rara espècie en el nostre hàbitat; de fet, jo els creia totalment extingits a la ciutat, com els Tyrannosaurus rex, els diables de Tasmània o els poetes hendecasíl·labs. Per això alguns carrerons foscos i amagats de la part vella fan aquella fortor intensa d’amoníac aigualit. Però jo no sóc un d’aquests individus que s’alleugen allà on poden, no senyor. Normalment sóc dels que demanen un cafè (sol, llarg i amb sacarina) en algun bar i aprofito per demanar si són tan amables d’indicar-me on és el servei. Malaguanyat cafè, la majoria de vegades ni el toco, perquè aquestes coses de la fisiologia t’agafen on t’agafen, és a dir, on menys t’ho esperes, i no sempre tens disponible un bar com el del Casino, amb els seus lavabos llustrosos i polits, amb l’elegància que els hi atorguen, a més dels daurats i els marbres nobles, les tovalloles netes i esponjoses, i aquella fragància eterna de lavanda... o els de l’Hotel Central, moderns i funcionals, tot acer inoxidable i vidre esmerilat, i miralls immensos per tot arreu, que, malgrat la fredor que traspuen, són higiènicament certificats, i l’aroma intens de Don Limpio ho ratifica.

No. La majoria de vegades t’has d’acostar al Bar Manolo de torn i aguantar la respiració mentre canvies l’aigua de les olives, tant per l’olor de l’establiment a oli de solera, senyora, trenta anys a la fregidora i els que li queden, i està pràcticament com el primer dia, eh? com per la ferum pestilent del lavabo, que t’entren ganes de dir-li al senyor Manolo de torn que hi ha una cosa que es diu lleixiu, i que no és pas per fer carajillos, sinó per desinfectar-ho tot ben desinfectat. Així que qualsevol s’atreveix a dur-se aquella tassa de cafè (sol, llarg i amb sacarina) als llavis.

Però aquella tarda en particular semblava que els establiments d’hostaleria en general s’haguessin fet fonedissos. En Morales (no el director de cinema, l’altre) s’havia encaparrat a convidar-me a dinar al seu nou loft en ple centre històric, suposo que per pinxejar una mica. I aquests dinars, ja se sap. També van venir en Caparrós, el Muntané i en Gramanet, i no sé qui més. I au, ja tens tota la colla allí reunida i vinga a fer cervessetes fins que van arribar els del catering. D’entrant gaspatxo o suc natural. I llavors, els vins. I aigua fresqueta, amb gas o sense gas? I després del cafè licors, oi? Com que licor de fruites? Però si tinc un Glenfiddich de 30 anys, home de Déu!

I no, no cal que m'acompanyeu, aniré tot fent una passejada, a veure si se m'aclareix una mica el cap.  M'anirà bé una mica d'aire fresc. Si, vosaltres també, cuideu-vos. Au, a reveure. 

I si, ja ho sé, hauria hagut d’anar al lavabo abans de sortir del loft. És el que sempre els hi deia als meus estimats fills quan eren canalla si havíem de marxar a algun lloc. Però el cas és que no hi vaig anar.

(Continuarà)

EL KEVIN

Es deia Kevin. Però no li agradava gens el seu nom. O millor dit, no és que tingués res en contra del nom de Kevin en sí mateix. Fins i tot, li reconeixia una sonoritat clara i contundent, una mena d’honestedat fonètica que pocs altres noms tenien, a més d’una senzillesa de pronunciació gens dificultosa: consonant, vocal, consonant, vocal, consonant. Una sèrie simple i perfecta. Però creia que a ell, precisament a ell, era un nom que no li esqueia. Potser era per la K inicial, tan poc nostrada. O potser no.

Al Kevin li hagués agradat dir-se d’una altra manera. Però, tot i així, mai no s’havia plantejat de canviar-se el nom. Allò era sagrat, havia estat voluntat dels seus pares i no seria ell qui aniria ara a fer-los la punyeta, després de tots aquells anys d’anomenar-lo així. I després haver d’anar donant explicacions a tothom: els companys, els veïns, els familiars més o menys propers, la Consol del forn, el Paco del bar, el Jose de l’altre bar, la caixera, que no sap com se diu, del súper... si a tothom li donés per fer coses d’aquest tipus, no en trauríem mai l’entrellat: la Consol del forn que ara es diu Remei, el Paco del bar que ara es diu Oriol, el Jose de l’altre bar que ara es diu Vanesa... en fi, que allò seria un garbuix.

S’imaginava, a més, les xafarderies a la seva esquena: de qui parleu? De qui dius? Ah, l’exKevin. Haver-ho dit abans, dona! L’exKevin! Vet aquí una de les poques maneres d’anomenar-lo encara més lletges que el seu nom original.

A vegades havia fantasiejat amb altres noms, però només de pensament. Havia pensat que se’l podria canviar oficiosament, sense passar pel registre, només dient-li a la gent del seu cercle que a partir d’aquell moment l’anomenessin d’una altra manera. Fins i tot, s’havia plantejat, un cop escollit el nou nom, fer una festa per proclamar-ho als quatre vents, i de pas, simular el funeral del seu odiat nom de Kevin, com a símbol de que quedava mort i enterrat. Però mai no es decidí per cap altre nom. Escollir un nom que l’hagués d’acompanyar tota la vida, fins i tot més enllà en el record dels que el sobrevisquessin, era una responsabilitat que no li pertocava i, per tant, no estava disposat a assumir. Ningú, gairebé, no escull el seu nom. I això deu ser per alguna cosa, oi? Potser per malastrugança...  

Això no vol dir que no s’hagués plantejat algun cop quin nom li agradaria tenir; afirmar el contrari seria enganyar-se. Fins i tot havia consultat llibres d’aquells que compren les parelles joves, quan esperen un hereuet o una pubilleta, amb llistes de noms possibles –fins i tot algun d’impossible-, amb frases més o menys grandiloqüents sobre qui era el sant o el màrtir de torn que havien dut aquell nom, les seves gestes, sacrificis i humiliacions, i l’etimologia de la paraula provinent d’alguna llengua com més exòtica i morta millor. Però no passava d’aquí, i mai no n’escullí cap, per no enredar-se.

Així que ell es deia Kevin, i així seria fins a la fi dels seus dies. Aquesta era la seva determinació. Però no li agradava el seu nom. Gens. Ni mica. 

DIMARTS

Matinar. Matinar molt. Aixecar-se ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora com si fossis un Guardiola qualsevol. Fer cua per aconseguir unes entrades per veure ballar la nena, llegint un llibre que si no fossis tan testarrut ja hauries deixat a mitges. Però ets tossut, tot i que tu prefereixes el mot curiós. Vols saber com s’acaba. I si s’acaba bé.

Saludar a l’últim de la cua (bon dia) i preguntar-li si, efectivament, és l’últim de la cua. Saludar la bibliotecària (hola) i a l’amiga d’un amic (què tal?). Parlar amb la dona del Dani com no hi havies parlat mai. Saludar el del bar (un altre cop bon dia), el conegut d’un conegut (un altre cop hola) i un veí amb unes lleganyes als ulls que espanten (un altre cop què tal). Seguir complimentant a coneguts i saludats repetint la fórmula fins l’infinit (i més enllà).

Tornar a casa quan ja ha sortit el sol i la gent ocupa els carrers, anant cap a totes direccions. Anar a esmorzar fora com fa mil anys, i que la dona de la fleca et pregunti contenta si ja treballes. I que et sàpiga greu haver-li de dir que no. Que et sàpiga greu per ella perquè s’ha quedat tota encorreguda. I que et sàpiga greu per tu.

Complir amb les tasques de la casa: fer els llits, passar l’escombra, anar a comprar la llista que m’has deixat (comprovar que m’he oblidat del pernil, però et diré que s’havia acabat per no tenir raons). Veure com tothom passa corrents amb el semàfor en vermell, mentre tu esperes pacientment.

Reescalfar el dinar. Fer cua a la porta de l’escola esperant les nenes. Parlar del temps amb algun pare i, si s’hi afegeix, també amb alguna mare, tiet, àvia o el Guàrdia Urbano que vigila el pas zebra. Constatar que, com cada any en aquesta època, el temps s’ha tornat boig. Dir que el ministre Wert és un fill de puta i veure com tothom et dona la raó. Uns més convençuts que altres, és clar. Però fill de puta, al cap i a la fi.

Portar una nena a anglès. Esperar a que surti. Dur l’altra a música. Esperar que se l’enduguin. Fer cua per complimentar la preinscripció. Una signatura. Un segell de cautxú.

Tornar a casa. Treure’t les maleïdes sabates i passar-te el dit gros de la mà per les plantes dels peus. Mirar el correu. Fer el sopar. Sopar. Verificar que estàs cansat, perquè t’has llevat ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora com si fossis un Guardiola qualsevol. Anar a dormir. Pensar mentre comences a pesar figues que ja està, un dia més.

Però saber, en el fons, que és un dia menys.

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: A. Forns

Tinc llibretes però no hi apunto res, la vida és el que passa

 entre que em dic "ets escriptor" al metro d'anada i em dic

 "ets escriptor" al metro de tornada.

Ultracolors

Albert Forns

PROTESTA RÍTMICA

Va sortir del banc indignat. Com ell, el gran Hermini Manuvents, cridat a ser una de les icones de la pintura del segle XXI, només podia tenir en el seu compte cinc euros amb trenta set. Als de la galeria no els havien agradat els seus quadres i no farien cap exposició. Que els faltava coherència, deien, que el públic no estava preparat per aquell tipus d’obra i que les coses anaven de malament en pitjor. La crisi, ja saps, i al cap i a la fi, nosaltres també som una empresa i si no tenim guanys... Guanys! Com si a algú li importessin els guanys, els calés, podent promocionar-me a mi, el gran Manuvents. Sí que m’importaven els diners, i és clar que m’importaven, sobretot si no en tenia.

Perquè no tenia diners per fer res, per volar, per mirar d’anar endavant sense haver de robar, només volia agafar el pinzell i pintar, i no haver d’estar pendent de la gent estirada d’aquell coi de banc; dels de la galeria que els diners no tenia per la meva exposició i ja em diràs que collons és això. Què significa l’art dins aquest món tan podrit que ens retallen de Madrid, Barcelona, de Brussel·les i Berlín. I la pinzellada, el color, la passió, res no té importància en la creació si no té un comú denominador de diners a cabassos. I ens toquen els nassos amb la corrupció. Vés per on. Al meu compte cinc euros amb trenta set, però a la butxaca de qualsevol trepa anaven, de pet, dietes, complements, viatges i comissions. Doncs que els aprofiti, que la història s'encarregarà de posar cadascú al seu lloc.

I mentrestant, la lluita sorda. Si tothom estira segur que tomba... tomba, tomba, si agafem la corda i estirem tots. Faré la meva pròpia revolució, amb les armes que domino millor, pinzells i paletes plasmant sobre una tela mil i una taques de color. Si convé, abans de pintar, abans de posar-m’hi i per agafar forces enganyaré la panxa amb un trist entrepà, perquè jo m’alimento d’un somni farcit d’il·lusions, i és crear un món de colors que canviï a la gent només de mirar, que s’enfonsin, que penetrin, que se’n facin un fart. Que se’ls eixampli el cor. Que se’ls obri el cap. Que somiïn amb els ulls oberts i que s’adormin sentint-se millor que al matí, quan s’han llevat. En llibertat.

FUMAR MATA

Algú ha fet sonar la campaneta del taulell. És estrany, amb la de temps que fa que la vaig adquirir, encara ningú no l'havia feta sonar mai. La mare em deia ho veus? Ningú no la fa sonar: ha estat una compra estúpida. Potser sí que va ser una compra estúpida, però li dona categoria al motel. On s'ha vist un taulell de recepció sense una campaneta d'aquestes? Em miro el quarto de bany. Està fet un fàstic, és millor que ho netegi tot ara, la sang quan s'asseca costa molt de netejar. Però primer hauré de treure el cos de la noia de la dutxa. Després ja l'enterraré, encara tinc unes quantes hores abans no comenci a fer olor. Però la sang... això ho he de resoldre ara mateix.

La campaneta torna a sonar. Sigui qui sigui que és a recepció, sembla que s'està impacientant.

-Mare, que pots atendre un moment a recepció? Mare? Maaareeee!

La gent no es pot arribar ni a imaginar l'estressant que pot arribar a ser portar un motel. Que si llençols i tovalloles netes, que si fregar terres i fer els vidres, habitació per habitació, torcar la pols, posar rentadores, tenir els llibres al dia i passar inspeccions... netejar la sang de les víctimes, enterrar els seus cossos, fer desaparèixer discretament les seves pertinences personals... fer de mare, fer de fill... només em falta fer d'esperit sant! Aquesta porca realment ha deixat anar molta sang. A més, hauré de fer arreglar la cortineta de la dutxa. Quin desastre!

Quan la campaneta toca per tercera vegada, en Norman, furiós, llença la baieta dins la palangana d'aigua calenta tenyida de roig, es treu els guants de goma, i se’n va cap a la recepció fet una fúria.

L'Alfred i la Janet s'acaben de casar, d'amagat i per sorpresa. Tot ha estat tan ràpid i tan romàntic! Ara l'únic que volen és gaudir-ne, fruir de la seva joventut, viure la vida! Ja tindran temps de tornar al campus, potser el proper semestre, i aguantar les pesades classes de Financer i Tributari, o els llargs monòlegs sense sentit de Processal Civil. Però ara volen viure la seva pròpia aventura sentimental.

Després d'uns minuts d'espera, surt un noi a atendre'ls. És jove i prim, nerviós, i parla poc. Evita mirar-los directament als ulls, però quan ho fa la seva mirada és concisa i electritzant; els registra i els hi fa signar en un llibre. Senyor i senyora Smith, escriu ell, mentre ella riu feliç.

Necessita una dutxa i descansar una mica, així que li diu al seu nou espòs que es faci càrrec de l'equipatge, i es retira a l'habitació. L'home s'entreté parlant amb el noi del motel. No, no està permès fumar a l'habitació. Davant la insistència d'ell, que pot arribar a ser molt persuasiu, li diu que, en vista de que s'acaben de casar i que sortiran poc de l'habitació, farà una excepció. Total, no hi ha ningú més al motel, és temporada baixa i només acostuma a venir algú el cap de setmana. Però ha de deixar la finestra oberta, eh? No, ho lamenta, allí no venen tabac, i a més ell no fuma; haurà de baixar al poble. Uns vint minuts seguint la carretera tot recte, mitja hora com a molt.

L'aigua de la dutxa surt al principi d'un color molt lleig, marronós, però quan està a punt d'anar-se'n a queixar, s'aclareix i comença a escalfar-se. Perfecte. Es treu la roba i es mira al mirall, mentre fa rodar al seu dit el modest anell al que encara no s’ha acostumat. No pot creure's que hagi fet aquella bogeria, però ara ja és la dona de l'Alfred. Quan ho expliqui a les seves amigues, segur que es moriran d'enveja! Deixa la porta de l'habitació entornada, no sap si li donaran una altra clau a l'Alfred i quan sigui a la dutxa no vol haver de sortir a obrir. A més, no passa la balda del quarto de bany, a veure si l'home ve animat i se li afegeix sota l'aigua calenta. Ara que estan casats, ja poden fer aquest tipus de coses sense haver-se d'amagar de ningú.

Espera deu minuts després de que el cotxe hagi marxat carretera enllà cap al poble. Encara du pintat al vidre del darrere el Just married, una cosa patètica que li fa tornar a venir una ràbia incontrolada. Només de pensar en haver de netejar la dutxa de la 303, es posa malalt. Està de mal humor, li sembla sentir la veu de la mare dient-li que vigili, que aquesta parella de ben segur que no pot portar res de bo. Per si de cas, agafa el seu ganivet i l'amaga sota el jersei.

Primer s'ensabona bé tot el cos, i després es relaxa sota el raig d'aigua calenta, els ulls tancats, els braços morts. Al cap d'una estona sent la porta de l'habitació que es tanca i el cruixir de les molles del llit quan algú s'hi asseu. Si que fa soroll, aquest llit, pensa ingènua. Aquesta nit se sentirà tot un concert; somriu contenta i satisfeta. A veure si l'home s'anima i entra al bany. Però no, no se sent res més. Aquest talòs és capaç de quedar-se adormit, pensa, així que decideix provocar-lo una mica. Ei, senyor Smith, voldria fer el favor de passar i ajudar a la seva senyora a ensabonar-se l'esquena? Si us plau! Sent com el llit torna a fer aquell so, i unes passes que, lentament, s'acosten a la cambra de bany. S'aturen davant la porta. Pot endevinar la silueta dels seus peus, fent ombra sota la ranura de la porta. Passen uns segons i no sent que es mogui ningú. Però l'ombra encara hi és. Senyor Smith? -diu ella sorneguera- la balda no està posada! Llavors veu, encara sota la dutxa, com el pany de la porta es comença a moure lentament i pensa que, finalment, els seus desitjos es compliran. És tan feliç! Segur que avui és el millor dia de la seva vida!

UN DIA ESTRANY

Es lleva al matí i el cafè té gust de pètals de rosa. 

Es clava al tou del dit una estranya punxa que sobresurt de la nansa de la tassa i un fil de sang roja cau sobre el platet en forma de poncella, però no s’adorm cent anys ni ningú el desperta amb un petó. No entén perquè ha tingut aquesta idea estrambòtica de la son, des que va perdre la memòria en l’accident, mai no li havia passat res semblant. Es mira, per distreure’s, el diari, que parla d’un home que s’ha tornat boig de tant llegir i es creu un cavaller medieval, d’un nen que estudia per esdevenir un dels més grans mags de la història, d’una parella jove que se suïciden perquè els seus pares no els deixaven estimar-se. Llegeix també la història d’un soldat que arriba a casa després de navegar perdut per mil illes de la Mediterrània una bona pila d’anys sense trobar la que té un tresor amagat, i la dona, tot i els pretendents que l’apressen per casar-s’hi, l’ha esperat enamorada, i se n’adona que el tresor sempre havia estat allí i tenia nom de dona. El diari també parla d’un home que es pot fer invisible, però que no gosa, i d’un altre que ha construït una màquina per anar de la terra a la lluna, però que resulta que per un tecnicisme el que fa és viatjar en el temps i li resulta molt difícil escollir la roba adequada per a cada ocasió. Parla també d’un tercer home que va morir, però que resulta que no era mort sinó que s’amagava perquè feia d’espia, i els espies ja se sap. D’un noble justicier que roba als rics i dona els diners als desnonats per la hipoteca i d’un altre que decideix donar la volta al món, tot i que només disposa de vuitanta dies o perdrà la seva feina. I a la contraportada, una dona caribenya que arriba als cent anys, confessa que l’únic que sent és soledat, mentre que a un capellà que fa de les muntanyes poesia, li creix el nas cada cop que diu una mentida, ni que sigui piadosa.

Tanca el diari confús. Tot sembla molt estrany, avui. Decideix baixar al carrer, a estirar una mica les cames, però en obrir la porta del pis es troba una gitana vella que li diu si li vol comprar una rosa. I per a què la voldria, jo, una rosa? Per regalar-li a una dona estimada, per alegrar-se la vista, o per sentir la seva fragància. Perquè avui és el dia que és. L’ha convençut tot i que no ha entès la darrera frase, així que li compra la rosa i decideix posar-la en aigua abans de sortir. Quin dia deu ser, doncs, avui, pensa, però com sempre des de l’accident, no pot recordar. Li dona la impressió que del Nadal no fa tant i que per Sant Joan encara falta molt. Mira al carrer per la finestra i veu els balcons guarnits amb teles a ratlles grogues i vermelles. Què bonic, pensa, llàstima que és una mica monocromàtic. O per ser més exactes, bicromàtic. Que no coneix, la gent, de l’existència del verd maragda o del blau cel? I del lila? Perquè uns tocs en lila quedarien fantàstics. Finalment, es dona per vençut.

Abans de tornar a obrir la porta per sortir al carrer, se sent temptat d’acostar el nas a la rosa i olorar-ne la seva flaire. 

Curiosament, nota un penetrant aroma a cafè.

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: J. Cabré

"-Com Primo Levi?

Era el primer cop en tota la tarda que en Bernat no m'insultava. El vaig mirar amb la boca oberta per la sorpresa i ell ho va acabar: vull dir que es va suïcidar quan ja era vell. Ho podia haver fet abans, des del moment que va sortir de l'horror. O Paul Celan, que va trigar anys i panys.

-Es van suïcidar no perquè haguessin viscut l'horror, sinó perquè l'havien escrit.

-Ara no et segueixo.

-Ja l'havien escrit; ja podien morir-se. És com ho veig. Però també va passar que es van adonar que escriure és reviure, i passar-se anys revivint l'infern és irresistible: es van morir per haver escrit l'horror que ja havien viscut. I al final, tant de dolor i de pànic reduït a mil pàgines o a dos mil versos; fer cabre en mig pam de paper imprès tant de dolor quasi sembla un sarcasme."

Jo confesso

Jaume Cabré