LA PUTA VIDA_Dissabte

Quant surt al carrer ja ha passat el migdia. Com cada dissabte, en Jack Pollini va fet un pinzell. El sol llueix sense escalfar gaire, s’ha girat un vent fort que fa enlairar tot tipus de deixalles lleugeres, papers de diaris i fulletons de propaganda, com en una desfilada en el seu honor amb confetti i serpentines. S’ha de subjectar el barret amb la mà bona, però a canvi deix un cel franc i clar, amb una lluminositat que pinta les façanes de Market Street de colors alleugerits, i que el fa somriure. Saluda de mala gana a un parell de coneguts abans d’entrar a la Otherside River Books Company, la llibreria local de nom altisonant i aparença humil; s’eixuga els peus com si els dugués empastifats de fang, i després es deixa endur per l’olor resclosida de tinta i paper fresc. En Jack mai no llegeix, s’excusa en la vista que ja no és la que era, però la veritat és que no domina gaire la lletra escrita; li agrada mirar les fotos dels llibres il·lustrats. Un cop, quan li va passar lo de la mà, es va interessar per la fotografia, però d’allò ja gairebé fa una vida i ara només li queda el costum d’anar a la vella llibreria d’en Sam alguns dissabtes i mirar les fotos dels altres, dels grans, de les que mereixen ser reproduïdes als llibres. Deixa el seu barret antiquat sobre la fusta corcada del taulell, i passeja pels carrers que formen els prestatges farcits de gènere editorial.

Com va això, Jack?

Esperant. Avui és dissabte.

Prou que ho sé, Jack. Quan la teva vella carcanada apareix pel llindar de la botiga, és dissabte sense cap mena de dubte.

Arribarà un dissabte en que ja no em veuràs entrar, Sam.

Serà perquè m’he tornat cec. Les males herbes no es moren així com així.

Potser sí. Però no sé si ho dius per tu o per mi.

Li agrada mirar els retrats dels Clàssics, els Nick, Louis, Benny, Charlie, l’Irving, en Cole, en Miles, en Buddy o en Joe, i elles, la Billie, l’Ella, l’Anita, la Shirley... i tants i tantes d’altres, velles fotos restaurades, sense color la majoria, desprenent un tuf de whisky de Kentucky sense etiqueta i de transpiració salobre per l’esforç de la improvisació sota els focus del dimoni d’aquells escenaris mítics; i creu que si no hagués estat per la Mafia, ell podria estar, sense cap mena de dubte, en alguna de les fotos. Sense amargura, només considerant-t’ho com a possibilitat. El petit Mozart del Jazz, li deien. A vegades s’imagina com posaria per als fotògrafs imitant les poses dels membres de la Original Dixieland Jass Band, i només de pensar-ho es posa nerviós i li suen les mans, li tremola tot el cos. Això que s’ha estalviat. Ara només li fan fotos els turistes que es perden a la ciutat de la riba oest del Mississippí, i que es confonen entrant al tuguri nocturn, mentre fuma i toca Smoke Gets In Your Eyes. O mentre toca i fuma la penúltima cigarreta de la nit. Però segurament, mai ningú no la publicarà a cap llibre. I molt menys als llibres que fan els grans, parlant dels Clàssics.

LA PUTA MORT

En Jack Pollini acaba l’última peça i ja no espera els aplaudiments del públic que no té. Es mira el rellotge que hi ha penjat darrera la barra, entre ampolles polsoses de licors que ningú no demana, i s’encén la penúltima cigarreta. És tard i el local està buit. Li fa mal la mà, no hauria de seguir tocant, però no sap quina altra cosa podria fer mentre espera la mort. L’amo ja no vindrà, li ha vist servir una ampolla de rom a la Dorothy i això significa que ara la deu estar apallissant, complint amb els seus rituals sàdics del dimoni. Sempre pensa que hauria de fer alguna cosa al respecte, però, què diantre hi podria fer ell?

No volia que es fes tan tard, demà és dissabte i vol fer bona cara per si el visita la puta Mort. Abaixa la tapa del piano, apaga els llums i tanca el local amb la seva clau. Al carrer, una mena de broma esquinçada puja del Mississipí, o de qualsevol altre riu, barrejant-se amb el fum de la segona penúltima cigarreta, i la humitat li xucla la poca energia que té. Sempre ha temut que al seu funeral no hi anirà ningú, per això té la il·lusió de que es morirà en dissabte i, com manen les ordenances del comtat, hauria de ser enterrat en vint-i-quatre hores. Així, totes les ànimes que van a l’ofici dominical de St. Patrick, dones afroamericanes la majoria, amb els seus enormes culs negres i robes estampades de colors llampants, s’haurien d’empassar la seva cerimònia de comiat: descansa en pau, Jack Pollini, que el camí que et dugui a l’altra part estigui esquitxat de notes de blues. Has sentit, puta Mort? Demà ja torna a ser dissabte!

LA PUTA VIDA

Una prostituta sobre un dels ponts principals que creuen el Mississippí. També ens podria servir qualsevol altre riu, inclús m’atreviria a dir que qualsevol altre pont, sempre que tant riu com pont complissin uns mínims requisits d’acceptació que ara no descriuré, però que podríem sintetitzar com a suficient envergadura per a donar-li al fet de que una prostituta a sobre seu, a sobre del riu, que és on està el pont, i a sobre del pont que és on s’està la prostituta, creïn un estat d’expectativa suficient com per a donar inici a una narració profunda i profana.

Una prostituta sobre un dels ponts principals que creuen el Mississippí, doncs. Com a prostituta no ens en serviria qualsevol. És la Dorothy Brittles, la Perla de París. Es mira l’aigua, que fa pinta d’estar força mullada aquest vespre de tints en violeta sense lluna, però no es decideix a saltar. I tanmateix, en tindria tantes raons com ganes.  L’aigua baixa força tèrbola per les tempestes que hi ha hagut els darrers dies corrent amunt, però tot i així no perd una certa compostura de doll suau, de cabal ingràvid, d’anar fent camí aigües avall, vés a saber cap a on.

A la Dorothy Brittles la van començar a anomenar la Perla de jove, quan la seva pell pàl·lida i estirada, el seu ivori cutani, era un dels luxes del bordell on començà a exercir l’ofici més antic del món. Els homes maldaven per poder acaronar aquella delícia d’aparença freda i tacte tebi, de vellut de pell de préssec, i gairebé s’oblidaven de les seves obligacions com a clients de prostíbul, i no em refereixo precisament al fet de pagar, tot i que en aquell temps la Perla es cotitzava a preus de vertigen, sinó més aviat al fet de consumar allò pel qual havien pagat. Avui, el fet de dir-li la Perla sona més a una broma de mal gust que a un homenatge a allò que fou, el sobrenom ha mudat de lloança a ironia; no ha envellit bé i la clientela, en aquesta riba del Mississippí (o de qualsevol altre riu) és més aviat escassa i rància, i el negoci que és el seu cos va cada cop pitjor, en part pel pas del temps actuant sobre les seves carns com si fos el cabdal del riu, lent i inexorable però constant, i en part per la situació monetària internacional, que toca les butxaques de tots els qui no tenim carnet del partit. De qualsevol partit. Ara la seva pell té aparença més de berruga que de perla, d’una bella verrucositat, sempre i quan això sigui possible, però berruga al cap i a la fi; i el seu tacte és d’una certa aspror, més de crostó de pa que d’osset de peluix.

La Dorothy Brittles no plora dalt del pont sobre el Mississippí o qualsevol altre riu. Fa temps que a cops de roc la vida la corsecà per dins fins quedar eixuta del tot, i gastà les llàgrimes amb la mort d’un soldadet que la tenia amartellada. Però això és una altra història, prèvia a l’èxit en el seu vell ofici, a les joies i als regals cars que poc a poc anaren disminuint fins que deixaren d’arribar ja fa tant de temps, i al xampany que també s’assecà com el toll d’una tempesta d’estiu. La Dorothy ara només pensa en la seva puta vida, i mai millor dit, però no es decideix a saltar d’una vegada. Potser no ha arribat el moment. O potser sí, però el deixarà passar com es deixa passar sovint el tren de les oportunitats quan arriba.

Tots sabem que la Dorothy no saltarà, no aquesta nit. En un moment donat, tindrà massa fred per seguir allí palplantada, es rendirà maleint-se els ossos per la seva covardia i es refugiarà en una botella de vodka o de rom que no podrà pagar. I l’amo del tuguri habitual protegit per l’embolcall de les notes tristes que en Jack Pollini extreu d’un piano al fons del local, melodies amargues i eternes emboirades entre cigarret i cigarret, li donarà tal pallissa per escarmentar-la que la deixarà enllitada tres o quatre nits. I després potser tornarà al pont, a pensar-se de jove i a enyorar els bons temps i a mirar-se el moviment inalterable de les aigües del Mississippí. O de qualsevol altre riu.

RECORDS PER A UNA ABSÈNCIA

Sempre érem tretze. Com l’any que hem encetat, com els integrants del Sant Sopar. De dijous en dijous, sempre érem tretze. I el sol no es ponia en el nostre imperi literari, i enviàvem les nostres lletres de batalla a lluitar contra els elements, i fèiem barallar-se a l’amic Sancho contra els gegants malandrins que pretenien una invasió subtil, convencent-lo de que no eren més que molins de vent, tal i com hauria fet en Menard, autor del Quixot, obra de Borges. I pujàvem les escales del Centre de Lectura de qualsevol manera, desordenadament, sense seguir les instruccions precises que ens llegà en Julio Florencio, aquell argentí de París que com escrivia, el molt murri. I des del nostre amagatall, al final del laberint d’una biblioteca sense monjos assassins, parlàvem de la vida, de les coses, de la memòria. I viatjàvem pel temps i per l’espai gairebé sense voler. I ens enfrontàvem al misteri de dos homes que, malgrat haver nascut el mateix any, es portaven dues dècades de diferència, i passàvem l’estona, i somniàvem desperts; i entre mig, a vegades, s’escolaven els nostres propis personatges dotats d’una vida digital, tan etèria com absolutament absurda i real, i irreal: el piadós Llurba Tibull, el desgraciat professor Raimon,  l'innocent Llurba Guiu, l’incombustible Carmen Daniela... i en despertar dels nostres desvariejos, el dinosaure seguia allí.

Però malgrat tot, sempre érem tretze. I ja no ho serem més. Diuen que sempre se’n van els millors, i no és pas veritat; al final, ens n’anem tots, els millors, els pitjors, i la resta. El que passa és que quan els que marxen són realment els millors, això colpeix molt fort en algun lloc a dintre nostre que només ells poden tocar com qui no vol la cosa. I això ha passat avui. Ell covava la tristesa des de feia uns mesos per la partida de la seva estimada, i després de tastar la vida en la seva absència, es va sentir estafat, així que ha demanat el compte i ha llençat ben lluny a Excalibur, ha exigit que li tornin els diners i s’ha apressat a refer el seu particular viatge a Ítaca per reunir-se amb ella. Ara, allà on estigui, ja no estarà trist.

Ara, els que estem tristos, som la resta.

Sempre érem tretze... Però si és cert que una persona no mor del tot mentre sigui viu el seu record, i especialment si aquest record és positiu i alegre, desenfadat, irònic, elegant, amb un bigotet passat de moda i un mocador de seda al coll, d’un tracte afable que convertia la seva quasi obligada captatio benevolente prèvia en un ornament de retòrica més que no pas una necessitat estilística, seguirem essent tretze pels segles dels segles. 

Amén.