dimecres, 26 de juny del 2013

ÀLBUM FAMILIAR



El dia que van inaugurar el mundial de futbol del Naranjito, al Nou Camp, va morir l’avi. Fou una cosa sobtada, vull dir que no estava malalt ni res. Una aturada cardíaca. Suposo que és per això que no va venir ningú al tanatori. Es podria dir que el seu fou un funeral ben trist, si no fos perquè això seria una redundància. Però a la tristesa clàssica d’aquests tipus d’obituari caldria afegir-hi la de veure tan poca gent a l’església, amb el que l’avi havia estat!

Uns anys abans, el 20 de novembre de 1975, havia mort l’àvia d’unes febres que anava arrossegant de feia temps. L’ambient polític era dens i feixuc, i de sobte s’enrarí encara més quan un senyor en blanc i negre va dir mig plorant per la tele que españoles, Franco ha muerto. Els carrers s’ompliren de gent a favor i en contra de la mort d’aquell tal Franco, com si es pogués estar a favor o en contra de la dama de la dalla, que sabem que tard o d’hora ens ha de venir a fer una visita de cortesia a tots i cadascun de nosaltres, ens agradi o no. Així que la gent de bé, com eren les amigues i companyes de l’àvia, van decidir estar-se a casa per evitar aldarulls, menjant galetes i prenent-se una xocolata calenta, i així poder tafanejar a la televisió a veure ara què, a més dels insignes funerals del que havia estat Cap d’Estat, a més de capsigrany i una mica capdesuro.

Amb els Jocs olímpics de Barcelona, mentre en Cobi era presentat en societat i es feien apostes sobre si l’arquer aquell mig esguerrat arribaria a encendre el pebeter amb la seva fletxa de foc, va morir el pare. Vam vetllar-lo sentint de fons, al garito del conserge del tanatori, la Cavallé i el Mercury esgaripar allò de Barcelona, Barcelona i, quan ja ens retiràvem per dur-lo a l’església, el amigos para siempre d’aquells gitanos horteres que es van fer tan famosos i van acabar tots barallats.

La mare va morir el mateix dia que en Floquet de Neu, anteriorment conegut amb el nom artístic de Copito. Potser, així d’entrada, no fou una mort tan vistosa com les anteriors, però per als que som barcelonins de soca-rel, no es moria només un exemplar únic de bèstia peluda de cabells blancs (i, òbviament, estic parlant d’en Floquet, anteriorment conegut com a Copito, i no de la mare) sinó tot un símbol de la ciutat. Al cementiri no es parlava d’altra cosa. I en Miquel, el meu germà gran, va patir un accident mortal amb la seva moto quan es dirigia a la Plaça del Fòrum, a veure si el Clos la cagava en la cerimònia inaugural d’aquella cosa anomenada de les cultures, com era el seu costum.


Ara ja no em queda ningú. Vistos els precedents, i sabent que el proper seré jo per força, sempre reso perquè tardin el màxim possible a concedir uns Jocs Olímpics a la capital de l’estat espanyol. Perquè concedir-los-hi, els hi concediran tard o d’hora, d’això n’estic absolutament segur. O potser us penseu que jo sóc immortal?

dimarts, 18 de juny del 2013

MICCIÓ IMPOSSIBLE 3



L’home del planeta dels simis, versió 1968, agafà els vint euros i em digué, amb un somriure servicial absolutament fals, que ja podia fer la meva. Però en lloc de recuperar la seva posició de guàrdia a la tauleta escolar, es quedà plantat a la porta, observant. Notava els seus ulls clavats a la meva nuca, però ara no estava per fer miraments: finalment, semblava que em podia concentrar en la meva imperiosa necessitat. Però per alguna estranya raó, tot i que em recargolava de punxades de ganes d’orinar, allò no rutllava. Els nervis, l’alcohol consumit a cal Morales (no el director de cinema, l’altre), els malaguanyats vint euros, la mirada inquisitiva des de la porta... vagi vostè a saber perquè. I contra més segons anaven passant sense deixar caure ni gota, més ansietat generava i més agudes eren les punxades per tot el sistema nefrourinari.

-Psssssssssssst. Pssssssssssssssst. Pssssssssst.

-Què?

-Què què?

-Que per què em crida. Que no li he pagat ja abastament pel privilegi d’omplir les seves canonades amb els meus líquids renals?

-No, si no el cridava. Com que veig que li costa, mirava d’ajudar-lo fent soroll de pixera: psssst, pssssst. Li volia demostrar el meu agraïment pels seus vint euros.

-Faci’m el favor, home de déu! No veu que em destorba?

L’home amb aspecte d’ex boxejador professional se’n tornà al seu lloc de treball entre renecs.

No el necessitava, ja que, per a ocasions com aquesta, disposo del meu propi truc: m’imagino una pista de bolos (si dic bitlles probablement ningú no m’entendrà, a part que llavors el truc no funciona), amb la pesada bola lliscant per sobre del pis encerat, i agafant l’acceleració pertinent per la pròpia inèrcia rotativa. Mentre va lliscant, m’imagino el soroll que fa en fregar rodolant la superfície. Així es van relaxant els urèters i les uretres. Puc arribar a sentir, en alguns casos, l’olor de crispetes i de desodorant per a sabates de l’ambient. La pista pot ser tot el llarga que necessiti, i quan el relaxament ja és total, arriba el moment de colpejar els bolos que se n’haurien de dir bitlles i... patapum! Mentre aquelles coses estúpides cauen fent un terrabastall de mil dimonis, el raig comença a fluir en un salt mortal sense xarxa vers les parets de blanca ceràmica sanitària primer, i d’allí vers les clavegueres que el duran ves a saber on.

En obrir-se l’aixeta anatòmica, em vaig estremir de gust i felicitat. Se’m posà la pell de gallina i tot mentre notava aquell líquid tebi recórrer per fi el seu conducte natural. La força del doll era proporcional a les ganes acumulades, és a dir, immensa, i semblava que en un no res havia d’enllestir l’assumpte. Però la cosa es va anar allargant. Havien passat ben bé deu minuts i la cosa no afluixava. Amb raó ja gairebé no m’aguantava. Tot aquell bé de déu de líquid devia estar enllaunat en algun racó que ja no podia més, maldant per aconseguir la llibertat, sortir a l’exterior i poder finalment viatjar i veure món. Així que ara, paciència, només era qüestió d’anar fent. Els vint euros millor invertits de la meva vida.


Quinze minuts, que aviat es convertiren en mitja hora. 

L’exprofessional dels simis del 68 tragué el cap un parell de vegades. Tot bé per aquí? Si senyor, de conya. D’acord, d’acord.

divendres, 14 de juny del 2013

MICCIÓ IMPOSSIBLE II



Al principi, com és habitual en aquests casos, notava com un neguit en algun lloc de la meitat inferior del meu tronc. En la fase dos el neguit ja s’havia convertit en un pessigolleig, i aquest no tardà a transformar-se en una necessitat imperiosa d’evacuar el líquid que filtraven els ronyons a tota màquina. Tot i així, encara es podia suportar. Era com conduir en reserva: el pilot de l’indicador del nivell de combustible està il·luminat, i l’agulla s’acosta perillosament al precipici, però el cotxe encara rutlla, de manera que es pot anar tirant, només has de vigilar de no saltar-te la propera benzinera. El cas es que no coneixia gaire bé aquella part de la ciutat, els carrers són laberíntics i, en algun moment, em donava la impressió d’estar passant sempre pels mateixos llocs. I no albirava cap establiment on poder demanar de fer una visita de cortesia al lavabo.

Després de mitja horeta caminant, la necessitat passà a la categoria d’emergència i encara no havia trobat on adreçar-me per tal de demanar atropelladament un d’aquells cafès de compromís (sol, llarg i amb sacarina) que restaria probablement inèdit sobre el taulell, refredant-se, mentre em maleïa els ossos per no haver passat per l’excusat del loft del Morales a fer una bona pixarada abans de marxar. Quan l’emergència esdevingué urgència i l’alerta passa d’un taronja encès a un roig intens ja notava que alguna cosa a dins m’anava a esclatar d’un moment a l’altre. Si no trobava algun lloc aviat, em veuria obligat a fer-ho on pogués, cosa que incloïa per a la meva vergonya i el més que possible enuig dels meus estimats convilatans, la mateixa via pública. Ja caminava rar, amb el cos tort, fent un bellugueig estrany dels malucs que semblava que volguessin ballaruga en lloc d’una bona i alleujadora micturició. El desfici no em deixava pensar amb raonament, i cada nova passa era una tortura al més pur estil Guantánamo; suava com un porc, malgrat l’ambient agradablement fresc, però suau per a l’època de l’any en què ens trobàvem. I llavors, quan em començava a preguntar si la suor que m’amarava el front no devia ser part del líquid residual que cercava desesperat una escapatòria per qualsevol orifici corporal, porus dermatològics frontals inclosos, es produí el miracle de la salvació: un cartell indicava la presència del WC (escrit així, amb una fletxa blava cap a la dreta) públic.

L’aspecte del vigilant del WC era una barreja entre un ex boxejador professional i el dibuix no tant professional de la Hello Kitty, esquitxat amb tocs d’orangutan dels que apareixien a El planeta del simis en la seva versió de 1968. Una taula escolar amb un platet amb monedes i un transistor, una cadira a joc i una muntanya de rotllos de paper higiènic de mala qualitat al seu darrera. No sé ni si vaig donar les bones tardes, el que sí que sé es que vaig passar davant d’ell com un llampec i em vaig instal·lar en un dels dos urinaris en servei (el tercer estava embolicat amb bosses d’escombraries, en senyal de que no funcionava, donant-li l’aspecte d’una panerola gegant que em feu pensar en en Gregori Samsa), concretament el de la dreta, que era el més proper a la porta. Em vaig descordar la bragueta com vaig poder, nerviós com un adolescent en el dia de la seva estrena, em donava la impressió de que no arribaria a treure-me-la abans de que es produís una explosió a la bufeta. Quan ja estava a punt, però, la veu del vigilant, que havia entrat darrera meu, em va em va tancar l’aixeta biològica:

-Disculpi, per poder pixar s’ha de deixar una voluntat en metàl·lic. Mínim 50 cèntims.

-No es preocupi, buido i li donaré el que vulgui.

-Però es que això no funciona així. Primer paga, i després pixa.

-Miri, si em deixa acabar primer, li donaré 5 euros, d’acord?

-Hummm...

-Té canvi de 20?

-No.

-N’està segur?

-Si.
(continuarà)

dimarts, 11 de juny del 2013

MICCIÓ IMPOSSIBLE



Poques vegades he tingut una alegria tan gran com aquella tarda ennuvolada de finals de desembre en que vaig trobar un urinari públic. Si, si, de debò, així sense buscar-ho ni res. I és que són una rara espècie en el nostre hàbitat; de fet, jo els creia totalment extingits a la ciutat, com els Tyrannosaurus rex, els diables de Tasmània o els poetes hendecasíl·labs. Per això alguns carrerons foscos i amagats de la part vella fan aquella fortor intensa d’amoníac aigualit. Però jo no sóc un d’aquests individus que s’alleugen allà on poden, no senyor. Normalment sóc dels que demanen un cafè (sol, llarg i amb sacarina) en algun bar i aprofito per demanar si són tan amables d’indicar-me on és el servei. Malaguanyat cafè, la majoria de vegades ni el toco, perquè aquestes coses de la fisiologia t’agafen on t’agafen, és a dir, on menys t’ho esperes, i no sempre tens disponible un bar com el del Casino, amb els seus lavabos llustrosos i polits, amb l’elegància que els hi atorguen, a més dels daurats i els marbres nobles, les tovalloles netes i esponjoses, i aquella fragància eterna de lavanda... o els de l’Hotel Central, moderns i funcionals, tot acer inoxidable i vidre esmerilat, i miralls immensos per tot arreu, que, malgrat la fredor que traspuen, són higiènicament certificats, i l’aroma intens de Don Limpio ho ratifica.

No. La majoria de vegades t’has d’acostar al Bar Manolo de torn i aguantar la respiració mentre canvies l’aigua de les olives, tant per l’olor de l’establiment a oli de solera, senyora, trenta anys a la fregidora i els que li queden, i està pràcticament com el primer dia, eh? com per la ferum pestilent del lavabo, que t’entren ganes de dir-li al senyor Manolo de torn que hi ha una cosa que es diu lleixiu, i que no és pas per fer carajillos, sinó per desinfectar-ho tot ben desinfectat. Així que qualsevol s’atreveix a dur-se aquella tassa de cafè (sol, llarg i amb sacarina) als llavis.

Però aquella tarda en particular semblava que els establiments d’hostaleria en general s’haguessin fet fonedissos. En Morales (no el director de cinema, l’altre) s’havia encaparrat a convidar-me a dinar al seu nou loft en ple centre històric, suposo que per pinxejar una mica. I aquests dinars, ja se sap. També van venir en Caparrós, el Muntané i en Gramanet, i no sé qui més. I au, ja tens tota la colla allí reunida i vinga a fer cervessetes fins que van arribar els del catering. D’entrant gaspatxo o suc natural. I llavors, els vins. I aigua fresqueta, amb gas o sense gas? I després del cafè licors, oi? Com que licor de fruites? Però si tinc un Glenfiddich de 30 anys, home de Déu!

I no, no cal que m'acompanyeu, aniré tot fent una passejada, a veure si se m'aclareix una mica el cap.  M'anirà bé una mica d'aire fresc. Si, vosaltres també, cuideu-vos. Au, a reveure. 


I si, ja ho sé, hauria hagut d’anar al lavabo abans de sortir del loft. És el que sempre els hi deia als meus estimats fills quan eren canalla si havíem de marxar a algun lloc. Però el cas és que no hi vaig anar.

(Continuarà)

dimarts, 4 de juny del 2013

EL KEVIN


Es deia Kevin. Però no li agradava gens el seu nom. O millor dit, no és que tingués res en contra del nom de Kevin en sí mateix. Fins i tot, li reconeixia una sonoritat clara i contundent, una mena d’honestedat fonètica que pocs altres noms tenien, a més d’una senzillesa de pronunciació gens dificultosa: consonant, vocal, consonant, vocal, consonant. Una sèrie simple i perfecta. Però creia que a ell, precisament a ell, era un nom que no li esqueia. Potser era per la K inicial, tan poc nostrada. O potser no.

Al Kevin li hagués agradat dir-se d’una altra manera. Però, tot i així, mai no s’havia plantejat de canviar-se el nom. Allò era sagrat, havia estat voluntat dels seus pares i no seria ell qui aniria ara a fer-los la punyeta, després de tots aquells anys d’anomenar-lo així. I després haver d’anar donant explicacions a tothom: els companys, els veïns, els familiars més o menys propers, la Consol del forn, el Paco del bar, el Jose de l’altre bar, la caixera, que no sap com se diu, del súper... si a tothom li donés per fer coses d’aquest tipus, no en trauríem mai l’entrellat: la Consol del forn que ara es diu Remei, el Paco del bar que ara es diu Oriol, el Jose de l’altre bar que ara es diu Vanesa... en fi, que allò seria un garbuix.

S’imaginava, a més, les xafarderies a la seva esquena: de qui parleu? De qui dius? Ah, l’exKevin. Haver-ho dit abans, dona! L’exKevin! Vet aquí una de les poques maneres d’anomenar-lo encara més lletges que el seu nom original.

A vegades havia fantasiejat amb altres noms, però només de pensament. Havia pensat que se’l podria canviar oficiosament, sense passar pel registre, només dient-li a la gent del seu cercle que a partir d’aquell moment l’anomenessin d’una altra manera. Fins i tot, s’havia plantejat, un cop escollit el nou nom, fer una festa per proclamar-ho als quatre vents, i de pas, simular el funeral del seu odiat nom de Kevin, com a símbol de que quedava mort i enterrat. Però mai no es decidí per cap altre nom. Escollir un nom que l’hagués d’acompanyar tota la vida, fins i tot més enllà en el record dels que el sobrevisquessin, era una responsabilitat que no li pertocava i, per tant, no estava disposat a assumir. Ningú, gairebé, no escull el seu nom. I això deu ser per alguna cosa, oi? Potser per malastrugança...  

Això no vol dir que no s’hagués plantejat algun cop quin nom li agradaria tenir; afirmar el contrari seria enganyar-se. Fins i tot havia consultat llibres d’aquells que compren les parelles joves, quan esperen un hereuet o una pubilleta, amb llistes de noms possibles –fins i tot algun d’impossible-, amb frases més o menys grandiloqüents sobre qui era el sant o el màrtir de torn que havien dut aquell nom, les seves gestes, sacrificis i humiliacions, i l’etimologia de la paraula provinent d’alguna llengua com més exòtica i morta millor. Però no passava d’aquí, i mai no n’escullí cap, per no enredar-se.


Així que ell es deia Kevin, i així seria fins a la fi dels seus dies. Aquesta era la seva determinació. Però no li agradava el seu nom. Gens. Ni mica.