dimarts, 26 de febrer del 2013

L'ESCULTORA



A la vella biblioteca hi fa fred, a més de l'olor característica com a paper vell o a solemnitat; de bon grat sortiria a fer un tomb, ni que fos per tastar en viu el feble sol de febrer que amb prou feines es filtra pel vidre polsegós de la claraboia. Però la meva obligació és romandre aquí. I si algú em necessita? Els matins acostumen a ser tranquils, no és fins la tarda que això s'anima una mica. Tot el que es pot arribar a animar una biblioteca, és clar. De tant en tant sona el telèfon, esmorteït com si se li acabés l'energia, però l'agafen des de consergeria, filtren les trucades per tal que no es trenqui el sagrat silenci d'aquest temple de les lletres o, almenys, que s'esquinci el mínim possible.

Avui, com a novetat, ha vingut una noia a prendre mides. És guapa i fa cara de cansada, però la il·lusió es reflecteix en el fons dels seus ulls d'avellana. Li han encarregat que hi faci una intervenció escultòrica, o això m'ha semblat sentir. Ha parlat una estona amb el gerent, un home alt i atabalat que no fa cap pinta de gerent d'una entitat cultural com la nostra. La noia tampoc no sembla escultora, té un aire elegant i un tracte cordial, lluny dels clixés de l'artista bohemi i una mica boig, pagat de sí mateix. De tant en tant, s'atura i pren notes en una petita llibreta de tapes vermelles. També hi fa dibuixos, croquis, amb un traç ràpid i precís. El llapis en guixar sobre el paper fa aquell soroll que no és soroll, un xiuxiueig privat entre grafit i paper, irregular i harmònic. La seva expressió denota la rapidesa del seu pensament, i finalment se li il·lumina la cara i sembla que s'il·lumini tot l'edifici observant la vella taula de la part més antiga de la sala. Encara fa un parell més d'anotacions, ara està més contenta i se li nota; després, es fica el bloc vermell en una de les butxaques de l'abric, recull la seva bossa plena de llibres i papers, i surt somrient. Per un moment, m'ha semblat que em mirava a mi, i he vist com de bonic és el seu somriure.

Quan ja només queden a la sala els habituals jubilats que fullegen els diaris i tussen compulsivament, el noi de les oposicions al cos de Gestió Processal de Jutjats i Tribunals, i aquella senyora d'ulleres telescòpiques que revisa tractats de literatura medieval, sembla com si algú hagués apagat els llums i que hi faci més fred. Potser ha passat un núvol per sobre de la claraboia. Comencen a arribar olors de sofregit de les cases veïnes. Jo, per descomptat, em quedo allí. M'hagués agradat sortir amb ella a fer un tomb, fer un aromàtic cafè en algun dels establiments de la Plaça, potser, però la meva obligació és restar dins la sala. És improbable a aquestes hores, però potser algú encara em necessitarà.

Tot i que, per un moment, somio que m'agafa delicadament amb les seves mans d'artista, signa el rebut corresponent, i se m'endú a una gelateria, posant atentament la seva mirada sobre mi i fent passar les meves pàgines amb delicadesa, gaudint de tot allò que tinc al meu interior.

dimarts, 19 de febrer del 2013

ANTOLOGIA DE FUM




El diumenge al matí, tot endreçant les golfes, descobreix una capsa plena de papers i de pols. En reconeix la lletra, és la seva de quan encara escrivia més a mà que amb el processador de textos, de quan feia bona lletra, de quan escrivia històries en lloc d’informes i balanços. Treu un paper a l’atzar i el llegeix. Li apareix la història d’un pirata covard que el que volia era anar-se’n a provar sort a Hollywood  i fer un western. Somriu. En treu un altre, i aquest cop se li presenta un vell telèfon que sordeja, i és ja incapaç de transmetre al seu amo els missatges que li comuniquen els seus interlocutors, des de l’altra banda del fil telefònic. Encara somriu. En treu un altre, i un altre, i encara un altre més, i es van succeint els personatges fantàstics, les situacions inversemblants i les aventures descabellades. El somriure se li ha instal·lat a la cara, feia tant de temps que no somreia! I dubta, no sap si això és bo o no. Que n'era, d'innocent, abans!

Mira l’interior de la capsa, encara hi deu haver dotzenes, centenars de papers manuscrits amb aquella lletra menuda i polida amb tintes de diferents colors. S’hi podria passar hores llegint-se i admirant-se a sí mateix, i treure’n una antologia meravellosa de tot aquell material. Però en un sobtat atac d’autogelosia, baixen ell i capsa al menjador. La llar de foc crema amb alegria un parell de troncs. S’asseu al davant, a terra, i comença a llençar un per un tots aquells fulls, amb paciència, sense llegir-los, ni tan sols mirar-los. S’hi passa hores observant com les flames masteguen pausadament aquella part oblidada de la seva vida, com el paper ennegrit dansa ingràvid per sobre dels troncs, fent tirabuixons que acaben desintegrant-se en una cendra lleugera amb guspires de roig infern. La dona es preocupa. No contesta les seves preguntes, no sembla que la senti quan li diu què fas o què és això que llences al foc. No ha volgut ni seure a taula. Quan el vespre està tan avançat que és a punt de ser nit, llença el darrer full; al final de tot no es pot resistir, i llegeix d'esquitllentes la darrera paraula:

“FI”

dimarts, 12 de febrer del 2013

LA PUTA VIDA_Dimecres




No és fins a mitja setmana que la Dorothy Brittles es deixa veure pels carrers. Du un ull de vellut que el maquillatge exagerat no aconsegueix dissimular, el llavi inferior inflat, i fa ganyotes de dolor en fer certs moviments. Inclús sembla que coixeja lleugerament d’alguna cama. Però no es queixa. A qui es podria queixar? Al principi les pallisses que rebia miraven de ser discretes, sense deixar marques visibles. Ara ja tan se val, tota Otherside River  en va plena, de les estomacades que rep a mans principalment de l’amo del tuguri proper al pont del riu. Les dones virtuoses creuen que ja li està bé, és el peatge que ha de pagar per la vida indecorosa que ha dut. Si hagués escollit una vida normal, una vida de merda com la d’elles, això no li passaria. Els homes se senyen i callen, masteguen tabac i segueixen el seu camí. No val la pena esvalotar el galliner per culpa d’una meuca vella i amb aspiracions suïcides. No, no val la pena.

El sheriff del comtat la veu creuar Golden Avenue des del seu cotxe patrulla. Beu cafè en un got de plàstic i menja el donut de les onze trenta. A la ràdio, el Honeysuckle Rose del mític concert d’en Goodman al Carnegie Hall, cortesia d’en Brad des de l’emissora local. Maleïda ramera, així t’atrapi i t’engegui un tret entre els ulls, pensa rancuniós. Però, en tancar el puny amb ràbia, se li aboca una mica de beguda sobre els pantalons de l’uniforme i desplaça tota la seva atenció en com evitar que li quedi taca, oblidant-se de la presència de la Perla de París.

La Dorothy està acostumada al menyspreu dels seus veïns, sobretot quan surt de dia. La climatologia avui és més o menys bona, els pocs dies que llueix un sol franc al poble li exprimeixen energies del moll dels ossos, així que ha sortit a comprar una mica de fruita. La Nelly és la única que la tracta amb deferència, i quan la mestressa no mirava, li ha afegit un parell de pomes més a la bossa, després d’haver-la pesat. Li somriu. La Nelly és una bona noia, fa olor de maduixes i préssec madur, però no ha tingut sort. Fet i fet, en aquesta riba del Mississippí, ningú no n’ha tingut gaire, de sort. Viuen atrapats en una mena d’espiral de fum i música de trompeta i perdició i conformisme, en una terra de vents i boires, però d’intensa xafogor crònica, poc fèrtil malgrat la presència fluvial, amb els records d’abans de que la mina d’or s’exhaurís, si es que mai hi va haver or. Les males llengües i la tradició sempre han parlat de gran estafa, però amb la boca petita, la veu fluixeta com un ronc. Els homes de possibles i els aventurers més atrevits, tots ben escurats, aviat van buscar sort en altres indrets, riu amunt. Aquí només van quedar els conformistes i els somniadors, la misèria, la púrria que ara, un segle després, es perpetua en noves generacions de conformistes i miserables, car els somnis ja s’han diluït dins la broma nocturna que jeu sobre la vall. S’asseuen a la vora de l’aigua, i miren el pas dels vaixells, atrafegats, Mississippí amunt, Mississippí avall, mentre els passatgers, la majoria turistes europeus àvids d’evocar les aventures de les pel·lícules del Far West (que realment queda tan llunyà d’aquí) i d’escoltar velles melodies de jazz malinterpretades per buscavides i fracassats, fan fotos digitals i saluden amb la mà a aquells borinots que se’ls miren des de la riba, esperant que algun dia algun vaixell s’aturi a Otherside per mirar de treure-li’s els quartos fent de guies fins l’antiga mina, venent souvenirs en forma de palletes d’un daurat sospitós o cantant les velles cançons d’aquesta riba oest del Mississippí. O les de qualsevol altre riu.

dimarts, 5 de febrer del 2013

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Nopca


"-Tens molta feina, darrerament? -li pregunto.

Vol ser una referència indirecta a la sortida urgent que va impedir que dimecres ens veiéssim. Ell es pensa que vull saber en què treballa, actualment, i m'explica l'última novel·la que ha escrit. El primer que em diu és que està narrada en primera persona. El protagonista viatja per tot Europa amb la seva mascota, un peix de color taronja que es converteix en l'estrella d'un circ. Diu que hi ha intriga, una història d'amor i moltes acrobàcies narratives. Per exemple: una de les fites ha estat intentar evitar els diàlegs.

-Deu ser molt difícil -li dic.

La seva resposta és encendre's un cigarret i marxar cap a la cuina."

El talent
Jordi Nopca