dimarts, 30 d’abril del 2013

FUMAR MATA



Algú ha fet sonar la campaneta del taulell. És estrany, amb la de temps que fa que la vaig adquirir, encara ningú no l'havia feta sonar mai. La mare em deia ho veus? Ningú no la fa sonar: ha estat una compra estúpida. Potser sí que va ser una compra estúpida, però li dona categoria al motel. On s'ha vist un taulell de recepció sense una campaneta d'aquestes? Em miro el quarto de bany. Està fet un fàstic, és millor que ho netegi tot ara, la sang quan s'asseca costa molt de netejar. Però primer hauré de treure el cos de la noia de la dutxa. Després ja l'enterraré, encara tinc unes quantes hores abans no comenci a fer olor. Però la sang... això ho he de resoldre ara mateix.

La campaneta torna a sonar. Sigui qui sigui que és a recepció, sembla que s'està impacientant.

-Mare, que pots atendre un moment a recepció? Mare? Maaareeee!

La gent no es pot arribar ni a imaginar l'estressant que pot arribar a ser portar un motel. Que si llençols i tovalloles netes, que si fregar terres i fer els vidres, habitació per habitació, torcar la pols, posar rentadores, tenir els llibres al dia i passar inspeccions... netejar la sang de les víctimes, enterrar els seus cossos, fer desaparèixer discretament les seves pertinences personals... fer de mare, fer de fill... només em falta fer d'esperit sant! Aquesta porca realment ha deixat anar molta sang. A més, hauré de fer arreglar la cortineta de la dutxa. Quin desastre!

Quan la campaneta toca per tercera vegada, en Norman, furiós, llença la baieta dins la palangana d'aigua calenta tenyida de roig, es treu els guants de goma, i se’n va cap a la recepció fet una fúria.


L'Alfred i la Janet s'acaben de casar, d'amagat i per sorpresa. Tot ha estat tan ràpid i tan romàntic! Ara l'únic que volen és gaudir-ne, fruir de la seva joventut, viure la vida! Ja tindran temps de tornar al campus, potser el proper semestre, i aguantar les pesades classes de Financer i Tributari, o els llargs monòlegs sense sentit de Processal Civil. Però ara volen viure la seva pròpia aventura sentimental.

Després d'uns minuts d'espera, surt un noi a atendre'ls. És jove i prim, nerviós, i parla poc. Evita mirar-los directament als ulls, però quan ho fa la seva mirada és concisa i electritzant; els registra i els hi fa signar en un llibre. Senyor i senyora Smith, escriu ell, mentre ella riu feliç.


Necessita una dutxa i descansar una mica, així que li diu al seu nou espòs que es faci càrrec de l'equipatge, i es retira a l'habitació. L'home s'entreté parlant amb el noi del motel. No, no està permès fumar a l'habitació. Davant la insistència d'ell, que pot arribar a ser molt persuasiu, li diu que, en vista de que s'acaben de casar i que sortiran poc de l'habitació, farà una excepció. Total, no hi ha ningú més al motel, és temporada baixa i només acostuma a venir algú el cap de setmana. Però ha de deixar la finestra oberta, eh? No, ho lamenta, allí no venen tabac, i a més ell no fuma; haurà de baixar al poble. Uns vint minuts seguint la carretera tot recte, mitja hora com a molt.


L'aigua de la dutxa surt al principi d'un color molt lleig, marronós, però quan està a punt d'anar-se'n a queixar, s'aclareix i comença a escalfar-se. Perfecte. Es treu la roba i es mira al mirall, mentre fa rodar al seu dit el modest anell al que encara no s’ha acostumat. No pot creure's que hagi fet aquella bogeria, però ara ja és la dona de l'Alfred. Quan ho expliqui a les seves amigues, segur que es moriran d'enveja! Deixa la porta de l'habitació entornada, no sap si li donaran una altra clau a l'Alfred i quan sigui a la dutxa no vol haver de sortir a obrir. A més, no passa la balda del quarto de bany, a veure si l'home ve animat i se li afegeix sota l'aigua calenta. Ara que estan casats, ja poden fer aquest tipus de coses sense haver-se d'amagar de ningú.


Espera deu minuts després de que el cotxe hagi marxat carretera enllà cap al poble. Encara du pintat al vidre del darrere el Just married, una cosa patètica que li fa tornar a venir una ràbia incontrolada. Només de pensar en haver de netejar la dutxa de la 303, es posa malalt. Està de mal humor, li sembla sentir la veu de la mare dient-li que vigili, que aquesta parella de ben segur que no pot portar res de bo. Per si de cas, agafa el seu ganivet i l'amaga sota el jersei.


Primer s'ensabona bé tot el cos, i després es relaxa sota el raig d'aigua calenta, els ulls tancats, els braços morts. Al cap d'una estona sent la porta de l'habitació que es tanca i el cruixir de les molles del llit quan algú s'hi asseu. Si que fa soroll, aquest llit, pensa ingènua. Aquesta nit se sentirà tot un concert; somriu contenta i satisfeta. A veure si l'home s'anima i entra al bany. Però no, no se sent res més. Aquest talòs és capaç de quedar-se adormit, pensa, així que decideix provocar-lo una mica. Ei, senyor Smith, voldria fer el favor de passar i ajudar a la seva senyora a ensabonar-se l'esquena? Si us plau! Sent com el llit torna a fer aquell so, i unes passes que, lentament, s'acosten a la cambra de bany. S'aturen davant la porta. Pot endevinar la silueta dels seus peus, fent ombra sota la ranura de la porta. Passen uns segons i no sent que es mogui ningú. Però l'ombra encara hi és. Senyor Smith? -diu ella sorneguera- la balda no està posada! Llavors veu, encara sota la dutxa, com el pany de la porta es comença a moure lentament i pensa que, finalment, els seus desitjos es compliran. És tan feliç! Segur que avui és el millor dia de la seva vida!


dimarts, 23 d’abril del 2013

UN DIA ESTRANY





Es lleva al matí i el cafè té gust de pètals de rosa. 

Es clava al tou del dit una estranya punxa que sobresurt de la nansa de la tassa i un fil de sang roja cau sobre el platet en forma de poncella, però no s’adorm cent anys ni ningú el desperta amb un petó. No entén perquè ha tingut aquesta idea estrambòtica de la son, des que va perdre la memòria en l’accident, mai no li havia passat res semblant. Es mira, per distreure’s, el diari, que parla d’un home que s’ha tornat boig de tant llegir i es creu un cavaller medieval, d’un nen que estudia per esdevenir un dels més grans mags de la història, d’una parella jove que se suïciden perquè els seus pares no els deixaven estimar-se. Llegeix també la història d’un soldat que arriba a casa després de navegar perdut per mil illes de la Mediterrània una bona pila d’anys sense trobar la que té un tresor amagat, i la dona, tot i els pretendents que l’apressen per casar-s’hi, l’ha esperat enamorada, i se n’adona que el tresor sempre havia estat allí i tenia nom de dona. El diari també parla d’un home que es pot fer invisible, però que no gosa, i d’un altre que ha construït una màquina per anar de la terra a la lluna, però que resulta que per un tecnicisme el que fa és viatjar en el temps i li resulta molt difícil escollir la roba adequada per a cada ocasió. Parla també d’un tercer home que va morir, però que resulta que no era mort sinó que s’amagava perquè feia d’espia, i els espies ja se sap. D’un noble justicier que roba als rics i dona els diners als desnonats per la hipoteca i d’un altre que decideix donar la volta al món, tot i que només disposa de vuitanta dies o perdrà la seva feina. I a la contraportada, una dona caribenya que arriba als cent anys, confessa que l’únic que sent és soledat, mentre que a un capellà que fa de les muntanyes poesia, li creix el nas cada cop que diu una mentida, ni que sigui piadosa.

Tanca el diari confús. Tot sembla molt estrany, avui. Decideix baixar al carrer, a estirar una mica les cames, però en obrir la porta del pis es troba una gitana vella que li diu si li vol comprar una rosa. I per a què la voldria, jo, una rosa? Per regalar-li a una dona estimada, per alegrar-se la vista, o per sentir la seva fragància. Perquè avui és el dia que és. L’ha convençut tot i que no ha entès la darrera frase, així que li compra la rosa i decideix posar-la en aigua abans de sortir. Quin dia deu ser, doncs, avui, pensa, però com sempre des de l’accident, no pot recordar. Li dona la impressió que del Nadal no fa tant i que per Sant Joan encara falta molt. Mira al carrer per la finestra i veu els balcons guarnits amb teles a ratlles grogues i vermelles. Què bonic, pensa, llàstima que és una mica monocromàtic. O per ser més exactes, bicromàtic. Que no coneix, la gent, de l’existència del verd maragda o del blau cel? I del lila? Perquè uns tocs en lila quedarien fantàstics. Finalment, es dona per vençut.

Abans de tornar a obrir la porta per sortir al carrer, se sent temptat d’acostar el nas a la rosa i olorar-ne la seva flaire. 

Curiosament, nota un penetrant aroma a cafè.

dimarts, 16 d’abril del 2013

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: J. Cabré



"-Com Primo Levi?

Era el primer cop en tota la tarda que en Bernat no m'insultava. El vaig mirar amb la boca oberta per la sorpresa i ell ho va acabar: vull dir que es va suïcidar quan ja era vell. Ho podia haver fet abans, des del moment que va sortir de l'horror. O Paul Celan, que va trigar anys i panys.

-Es van suïcidar no perquè haguessin viscut l'horror, sinó perquè l'havien escrit.

-Ara no et segueixo.

-Ja l'havien escrit; ja podien morir-se. És com ho veig. Però també va passar que es van adonar que escriure és reviure, i passar-se anys revivint l'infern és irresistible: es van morir per haver escrit l'horror que ja havien viscut. I al final, tant de dolor i de pànic reduït a mil pàgines o a dos mil versos; fer cabre en mig pam de paper imprès tant de dolor quasi sembla un sarcasme."

Jo confesso
Jaume Cabré

dimarts, 2 d’abril del 2013

UN DIA TONTO COM QUALSEVOL



Només es tractava de quatre ratlles escrites una mica a l’atzar amb la tinta del fum d’una cigarreta. De despentinar una foto vella de quan encara sabia somriure en una tarda de pluja d’estrelles.

I explicar la timidesa de l’eternitat d’una manera senzilla, l’indecència de l’infinit que duc clos en un puny que gruny a la butxaca, imitant un cert accent de secà com les ones del mar, o les capes de ceba, o el sistema solar.

Arriscar la memòria volàtil al negre imparell. Fer trampes per tal de perdre, anar a estudi per ser un il·lustre ignorant, pagar per esdevenir un esclau com cal. Cantar perquè et facin callar, mentre demanen una altra, una altra, una altra...

Parlar perquè ningú no entengui, fent gestos amb les mans. I dibuixar, perquè sí, lletres lligades de pal. I certificar que l’enginyeria de la vida et deix sol en néixer i quan mores, i que tot el demés, maldestres hores, no és més que un pessic d’ombra que es fa la tonta i s’apaga de nit, en la foscor.

Quin neguit i quina por.