dimarts, 21 de maig del 2013

DIMARTS



Matinar. Matinar molt. Aixecar-se ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora com si fossis un Guardiola qualsevol. Fer cua per aconseguir unes entrades per veure ballar la nena, llegint un llibre que si no fossis tan testarrut ja hauries deixat a mitges. Però ets tossut, tot i que tu prefereixes el mot curiós. Vols saber com s’acaba. I si s’acaba bé.

Saludar a l’últim de la cua (bon dia) i preguntar-li si, efectivament, és l’últim de la cua. Saludar la bibliotecària (hola) i a l’amiga d’un amic (què tal?). Parlar amb la dona del Dani com no hi havies parlat mai. Saludar el del bar (un altre cop bon dia), el conegut d’un conegut (un altre cop hola) i un veí amb unes lleganyes als ulls que espanten (un altre cop què tal). Seguir complimentant a coneguts i saludats repetint la fórmula fins l’infinit (i més enllà).

Tornar a casa quan ja ha sortit el sol i la gent ocupa els carrers, anant cap a totes direccions. Anar a esmorzar fora com fa mil anys, i que la dona de la fleca et pregunti contenta si ja treballes. I que et sàpiga greu haver-li de dir que no. Que et sàpiga greu per ella perquè s’ha quedat tota encorreguda. I que et sàpiga greu per tu.

Complir amb les tasques de la casa: fer els llits, passar l’escombra, anar a comprar la llista que m’has deixat (comprovar que m’he oblidat del pernil, però et diré que s’havia acabat per no tenir raons). Veure com tothom passa corrents amb el semàfor en vermell, mentre tu esperes pacientment.

Reescalfar el dinar. Fer cua a la porta de l’escola esperant les nenes. Parlar del temps amb algun pare i, si s’hi afegeix, també amb alguna mare, tiet, àvia o el Guàrdia Urbano que vigila el pas zebra. Constatar que, com cada any en aquesta època, el temps s’ha tornat boig. Dir que el ministre Wert és un fill de puta i veure com tothom et dona la raó. Uns més convençuts que altres, és clar. Però fill de puta, al cap i a la fi.

Portar una nena a anglès. Esperar a que surti. Dur l’altra a música. Esperar que se l’enduguin. Fer cua per complimentar la preinscripció. Una signatura. Un segell de cautxú.

Tornar a casa. Treure’t les maleïdes sabates i passar-te el dit gros de la mà per les plantes dels peus. Mirar el correu. Fer el sopar. Sopar. Verificar que estàs cansat, perquè t’has llevat ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora com si fossis un Guardiola qualsevol. Anar a dormir. Pensar mentre comences a pesar figues que ja està, un dia més.

Però saber, en el fons, que és un dia menys.


dimarts, 14 de maig del 2013

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: A. Forns



Tinc llibretes però no hi apunto res, la vida és el que passa
 entre que em dic "ets escriptor" al metro d'anada i em dic
 "ets escriptor" al metro de tornada.


Ultracolors
Albert Forns

dimarts, 7 de maig del 2013

PROTESTA RÍTMICA



Va sortir del banc indignat. Com ell, el gran Hermini Manuvents, cridat a ser una de les icones de la pintura del segle XXI, només podia tenir en el seu compte cinc euros amb trenta set. Als de la galeria no els havien agradat els seus quadres i no farien cap exposició. Que els faltava coherència, deien, que el públic no estava preparat per aquell tipus d’obra i que les coses anaven de malament en pitjor. La crisi, ja saps, i al cap i a la fi, nosaltres també som una empresa i si no tenim guanys... Guanys! Com si a algú li importessin els guanys, els calés, podent promocionar-me a mi, el gran Manuvents. Sí que m’importaven els diners, i és clar que m’importaven, sobretot si no en tenia.

Perquè no tenia diners per fer res, per volar, per mirar d’anar endavant sense haver de robar, només volia agafar el pinzell i pintar, i no haver d’estar pendent de la gent estirada d’aquell coi de banc; dels de la galeria que els diners no tenia per la meva exposició i ja em diràs que collons és això. Què significa l’art dins aquest món tan podrit que ens retallen de Madrid, Barcelona, de Brussel·les i Berlín. I la pinzellada, el color, la passió, res no té importància en la creació si no té un comú denominador de diners a cabassos. I ens toquen els nassos amb la corrupció. Vés per on. Al meu compte cinc euros amb trenta set, però a la butxaca de qualsevol trepa anaven, de pet, dietes, complements, viatges i comissions. Doncs que els aprofiti, que la història s'encarregarà de posar cadascú al seu lloc.

I mentrestant, la lluita sorda. Si tothom estira segur que tomba... tomba, tomba, si agafem la corda i estirem tots. Faré la meva pròpia revolució, amb les armes que domino millor, pinzells i paletes plasmant sobre una tela mil i una taques de color. Si convé, abans de pintar, abans de posar-m’hi i per agafar forces enganyaré la panxa amb un trist entrepà, perquè jo m’alimento d’un somni farcit d’il·lusions, i és crear un món de colors que canviï a la gent només de mirar, que s’enfonsin, que penetrin, que se’n facin un fart. Que se’ls eixampli el cor. Que se’ls obri el cap. Que somiïn amb els ulls oberts i que s’adormin sentint-se millor que al matí, quan s’han llevat. En llibertat.