dimarts, 16 de desembre del 2014

ENVELLIR (i II)



No me’n vaig adonar de com havia anat envellint fins que un vespre, a l’autobús, un jove grenyut que escoltava música amb uns auriculars, en veure’m plantat al passadís, em va cedir el seu lloc per seure. Em vaig quedar desconcertat. Primer vaig tenir la impressió que el noi es preparava per baixar a la propera parada. Però no, es va quedar plantat, fent-me gestos per tal de que ocupés el seient que havia quedat buit. Quan, confús, ho vaig fer, em va somriure tendrament. Després, la seva mirada es perdé dins l’infinit musical que li entrava per les orelles. Òbviament, estava satisfet per haver fet el que considerava una bona acció, però a mi m’havia caigut l’ànima al terra i rodolava seguint les corbes dels carrers per on circulava l’autobús.

Fa uns anys, envellir em feia vergonya. Que la gent jove només veiés en mi un iaio, una persona vella i arrugada, amb quatre pèls ben blancs, sense tenir en compte per a res qui era i què havia fet aquell home gastat a la vida. Després la vellesa es convertí en malaltia. En cap malaltia en concret, sinó en totes una mica. Fins que arribà un punt en que ja no m’importava ser vell: només m’importava ser viu i m’aferrava a les prediccions improbables de la ciència mèdica i a la constel·lació de pastilles que m’havia de prendre amb l’esmorzar. I a poder ser, un viu sa. O el més sa possible. No apreciem la salut fins que se’n va, i en el cas de les malalties de vell, la salut ja és irrecuperable, igual que la joventut. Cada nou pas de decadència és un pas més d’enyorança de tot allò que no ha de tornar mai més. I l’única meta ineludible en aquesta cursa de despropòsits és la mort, la vella dama de negre que ens guaita i ens espera amb el seu somriure de fòssil burleta. Llavors és quan comences a tenir la gran por. La mort. I un cop mort, encara un pas més: l’oblit, aquella espelma que va cremant la seva cera per mantenir-se viva, tot i sabent que algun dia s’acabarà. Que la flama anirà decreixent, ofegant-se, fins que s’extingirà, i encara llavors una bafarada de fum negre i ondulant, encara una olor repulsiva, persistent. Després, els que tenen l’obligació de recordar-se de tu, també envelliran, primer amb vergonya, amb recança després. Només voldran seguir sans, o el més sans possible. I s’oblidaran de tot el demés, i en tot el demés hi estaré inclòs jo. I quan s’apagui la seva flama, jo ja farà temps que seré la foscor més absoluta. Només abocarà més foscor sobre la foscor. I arribats en aquest punt et planteges si ja està, si això és tot. Quin sentit ha tingut la vida? Perquè, ¿n’ha de tenir algun, de sentit, o només és això i ja està?

En fi, doncs el que deia, fer-se vell és patir mal d’ossos, tenir fred als peus, anar molt sovint al lavabo però pixar molt poc cada cop, no sentir la gent quan parla i, quan els sents, no entendre ni un borrall del que diuen. Recordar coses molt antigues que ja no interessen a ningú, i veure els teus amics com van desapareixent, sota terra o encadenats a un llit adaptat. Envellir és una putada, perquè tot i que sempre n’has vist, de vells, mai no t’hauries pensat que un dia et tocaria a tu, de ser-ne.

dimarts, 9 de desembre del 2014

ENVELLIR




Ara ja no surto gaire de casa, però no és pas per vergonya, sino perquè em costa arrossegar les cames amunt i avall. Se m’acaba el temps, o almenys així ho espero, no vull continuar sent una nosa per ningú. Tampoc és ben bé que ho esperi, és... bé, és només això, que no vull destorbar. No ho havia dit mai a ningú, però també hi ha una mica de vanitat. No m’agrada la idea de que em vegin convertit en un moble, una cosa complementaria del llit que es pixa i es caga de tant en tant i de la que s’ha d’estar sempre pendent, no sé si m’explico. Vull ser sempre jo, o com a mínim una miqueta jo, i quan ja no ho pugui ser, doncs santes pasqües. Sortir per la porta gran. Diuen que a vegades se me’n va el cap, no ho sé, jo no en sóc pas conscient. Sí que a vegades em desoriento, però diuen que no, que no es tracta d’això. Quan em desoriento, segueixo sent jo i sent-ne conscient, me’n recordo del meu nom, sé l’adreça on visc, i la ciutat, i tot això... reconec els edificis i els carrers al meu voltant. Però sóc incapaç de fer un itinerari mental. Per dir-ho clar, tot i que em dol reconèixer-ho, no sé tornar a casa. A la meva llar, on hi visc des de fa més de quaranta anys. Però no sé on és. És com si, més enllà del que abasten els meus ulls, tot es difuminés, fins que acaba desapareixent, queda un espai buit i blanc que m’acovardeix. Llavors m’angoixo, perquè me n’adono que això no és normal, però encara és pitjor. L’angoixa només porta més angoixa, i a vegades em tremolen les mans i em ve una migranya punxant aquí, al costat de l’ull, just aquí. Sé que conec el camí, però és com si el cap se m’hagués penjat i fos incapaç de processar més informació que la que ha quedat fixada a la pantalla.

Podria aventurar-me tirant carrer enllà, però això significaria entrar en l’espai buit i blanc, i em fa por. Em dona la impressió que hi ha de fer molt de fred, en aquest espai. I les cames no m’aguantarien gaire estona. Ja no serveixo per a gaire, com podeu veure. A vegades segueixo caminant, com si sabés perfectament a on vaig. Però després dubto i m’aturo, i desfaig les passes que he recorregut. Un dia em vaig veure reflectit en l’aparador d’una sabateria, abatut, fràgil, i em vaig fer pena a mi mateix, que és la pena més amarga que es pot sentir. Des de llavors, procuro evitar de mirar als costats, a les botigues, i miro el terra, rajoles grises repetides i avorrides.


A vegades em fa por que la boira sinistra s’expandeixi i m’acabi engolint. Perquè això és una altra cosa que he notat: amb l’edat, he acabat tenint por gairebé de tot. No és una por irracional cap el desconegut, sinó pors concretes de coses concretes. Por del microones, per exemple, o d’aquest jovent que es vesteix d’aquella manera i t’atropella per la vorera... por dels cotxes, de les olles a pressió, d’aquests veïns estrangers que criden tot el dia...

dimarts, 2 de desembre del 2014

ARA NO TINC TEMPS PER A TÍTOLS



Trobar temps. Buscar-lo dins el rellotge o a la cartera. Dins les butxaques. Potser s’ha quedat a baix al cotxe. Però no. Necessito temps. Sona el telèfon, avui què em volen vendre? Fibra òptica, una assegurança de vida, un pla de pensions. No tinc temps, disculpi. Penjo, eh? On estava? Ah, si. Vaig a fer un riu i m’hi poso. Potser abans picaré alguna cosa. La nevera és buida. Hauria d’anar a comprar. Quatre coses. Faré una llista quan pugui. On tinc el boli? Temps! El programa de la rentadora s’ha acabat. Estendre la roba. Encara no he trobat el boli. De fet, ni l’he buscat. Truquen al porter automàtic. Qui pot ser? Despenjo però no em contesta ningú. Deu ser la canalla de l’escola del davant. Són les cinc, ara deuen plegar. Les cinc! I tantes coses per fer! L’ordinador s’ha penjat. Hauré de reiniciar-lo. No sé si m’ha guardat els canvis. Poso una llesca de pa a la torradora. Mentrestant consulto el correu al mòbil. Seixanta-vuit missatges nous. Això no m’interessa. Seixanta-set missatges nous. Això no m’interessa. Seixanta... salta el pa de la torradora. M’ha espantat. El windows diu que s’està obrint. Plou. A l’anar a agafar el pa, em cremo. Entro la roba que se’m mulla. On carai hi deu haver un boli? Oli i sal sobre la torrada. Benvinguts a windows. Para de ploure. Només han estat quatre gotes. Mentre penso si tornar a estendre la roba, torna a sonar el telèfon. Seixanta missatges nous. Això no m’interessa. Digui? No, s’equivoca. Trobo un boli, però no guixa. Mastego el pa. No me’n recordo per a què carai el volia, i m’ennuego. Bec aigua. Em rento les mans. Llenço el boli. L’ordinador no ha guardat els canvis, i em desespero. On m’he quedat? Truquen a l’automàtic. Nens! Aneu a la merda, crido. Porto una carta certificada. Glups. Mastego més pa. Signo el rebut. Li importa si em quedo el boli? Sí, sí que li importa. Cinquanta-cinc missatges nous. Això no m’interessa. Una multa... Encara esteu llegint? Deixeu de perdre el temps!