El temps és un cigarret que es
consumeix a l’espona del cendrer. Una nova creu sobre un número del calendari,
un nou calendari a la paret greixosa de la cuina. La capa de pols que es
diposita sobre el llibre que dorm a la tauleta de nit, el plor d’una criatura
en mig de la foscor cruel, un estol de pardals, una silueta a la finestra, la
trompeta agosarada del vell Louis. És un gos malparit que borda en la llunyania
a la llum platejada de la lluna tota la nit, totes les nits. L’ombra del que
érem i del que som. La projecció del que serem. És un tango de Gardel amb
aquell accent brivall -... sus ojos se
cerraron y el mundo sigue andando...-, un tanca la porta que no ens sentin
els nens. És fer el canvi de roba de l’armari, desmuntar l’arbre de Nadal,
obrir un nou brik de llet.
El temps és bufar espelmes i fer
ampolles, acompanyar la vídua en el sentiment, parlar ara o callar per sempre,
i tal dia farà un any. És memòria, és amnèsia. Posar a carregar el mòbil que s’està
quiet, sense bateria, o sentir un missatge remot al contestador. Veure brotar,
un altre cop, els rosers del jardí, les onades salades del mar, de la mar. És sentir
una previsió meteorològica optimista per al cap de setmana vinent, badar mirant
passar els núvols. Tastar unes croquetes de cortesia i pensar en la mare. Trobar
una altra factura de la llum a la bústia, arribar a final de mes.
El temps és posar un rotllo de
paper higiènic nou en el vell quarto de bany, fer el llit, despertar-se al
matí. Una anotació a l’agenda, una becaina d’urgència. Una sala d’espera amb
gent desesperada. Una visita inesperada que no acaba de marxar mai. És una pausa
per a la publicitat, un tornem en sis minuts, un sí, molts no. Són cent anys de
soledat i un t’agrada conduir? És un s’està carregant informàtic, l’espai entre
cançó i cançó, entre el final d’un acudit espès i l’explosió de rialles espontànies.
El temps és remenar absent una
tassa de cafè, un afanya’t que es refreda, la sola de les sabates gastada, la
foto esgrogueïda del casament d’algú que ja no hi és, el gel de l’àrtic del gintònic
que es desfà pacientment. Un hem de parlar o un em portarà el compte si us
plau. Picar a la porta del cap de departament i esperar el seu endavant. És un
vespre ventós, a l’estació freda i despullada, a l’espera d’un tren que
indefectiblement arribarà amb retard. És tot allò que no li vaig poder dir, fer
punxa a un llapis, desfer les maletes, un només estic mirant mentre passeges
per la llibreria. Seguir ballant quan l’orquestra ja ha deixat de tocar. Un de gran
vull ser, un d’aquí uns mesos em jubilo. Tornar a pintar el sostre del
menjador. Llençar un tomàquet que s’ha podrit, rellegir una carta vetusta, de
quan encara s’enviaven i rebien cartes encara que no fossin d’amor, i somriure
amargament.
El temps és inflar les rodes de
la bicicleta, tornar a mirar el mapa abans de preguntar al primer que passi, esperar
a que torni a bullir l’aigua i coure durant dotze minuts. Mirar els tràilers
abans no comenci la pel·lícula. Endreçar els calaixos, fer neteja, fer un pipí.
El temps és esperar que et truqui.
O trucar tu i esperar que contesti sentint els monòtons tons telefònics,
escoltant els monòtons batecs del cor. Un penja tu, no tu primer. És no ho
tenim però ho podem demanar, un verificant les seves dades, la cua del peatge
de Martorell un diumenge quan fa bo. És passin per l’altra caixa, si us plau, un
com ha crescut aquesta criatura, un most esperant ser vi.
El temps és un ànims que tu pots,
un no servirà de res. És un queden cinc minuts, un ja tanqueu?, un falta molt?,
un puc anar?, un ja has acabat? Un espavila’t!
Un potser més endavant, un ara o
mai i un mai més.
És que et preguntin quants anys
fas i, dubtant, haver de pensar la resposta uns instants. Que és el mateix que
una eternitat.
