dimarts, 25 de març del 2014

ESFDE: M. Rojals



"Han passat el matí al barri de la Ribera, seguint la ruta de 1714 guiada per un company de la universitat del Nel. Avui es documenta per a la novel·la, que ja ha decidit que serà històrica, així podrà treure la pols a la carrera. Abans de posar-se a buscar feina seriosament, s'ha donat fins a l'estiu per tenir embastada l'obra de la seva vida, la que comença un cop cada any més o menys així: Què vol ara la gent, Nona?, la gent no vol llegir, la gent mira sèries, i ha de ser com un guió de sèrie, apocalíptica i trepidant. Darrere les ulleres, l'Anna aixecava una cella. L'endemà, el futur novel·lista li venia que el públic necessitava històries de superació, de força interior, que potser es deixaria assessorar per tal o tal periodista que feia les contres al diari. Ella el deixava somiar, perquè sempre era preferible a sentir-li les queixes: Estic bloquejat, Nona, no ho veig clar, no puc salvar ni un capítol, quina merda."

L'altra
Marta Rojals

dimarts, 18 de març del 2014

ANIVERSARI



El temps és un cigarret que es consumeix a l’espona del cendrer. Una nova creu sobre un número del calendari, un nou calendari a la paret greixosa de la cuina. La capa de pols que es diposita sobre el llibre que dorm a la tauleta de nit, el plor d’una criatura en mig de la foscor cruel, un estol de pardals, una silueta a la finestra, la trompeta agosarada del vell Louis. És un gos malparit que borda en la llunyania a la llum platejada de la lluna tota la nit, totes les nits. L’ombra del que érem i del que som. La projecció del que serem. És un tango de Gardel amb aquell accent brivall -... sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando...-, un tanca la porta que no ens sentin els nens. És fer el canvi de roba de l’armari, desmuntar l’arbre de Nadal, obrir un nou brik de llet.

El temps és bufar espelmes i fer ampolles, acompanyar la vídua en el sentiment, parlar ara o callar per sempre, i tal dia farà un any. És memòria, és amnèsia. Posar a carregar el mòbil que s’està quiet, sense bateria, o sentir un missatge remot al contestador. Veure brotar, un altre cop, els rosers del jardí, les onades salades del mar, de la mar. És sentir una previsió meteorològica optimista per al cap de setmana vinent, badar mirant passar els núvols. Tastar unes croquetes de cortesia i pensar en la mare. Trobar una altra factura de la llum a la bústia, arribar a final de mes.

El temps és posar un rotllo de paper higiènic nou en el vell quarto de bany, fer el llit, despertar-se al matí. Una anotació a l’agenda, una becaina d’urgència. Una sala d’espera amb gent desesperada. Una visita inesperada que no acaba de marxar mai. És una pausa per a la publicitat, un tornem en sis minuts, un sí, molts no. Són cent anys de soledat i un t’agrada conduir? És un s’està carregant informàtic, l’espai entre cançó i cançó, entre el final d’un acudit espès i l’explosió de rialles espontànies.

El temps és remenar absent una tassa de cafè, un afanya’t que es refreda, la sola de les sabates gastada, la foto esgrogueïda del casament d’algú que ja no hi és, el gel de l’àrtic del gintònic que es desfà pacientment. Un hem de parlar o un em portarà el compte si us plau. Picar a la porta del cap de departament i esperar el seu endavant. És un vespre ventós, a l’estació freda i despullada, a l’espera d’un tren que indefectiblement arribarà amb retard. És tot allò que no li vaig poder dir, fer punxa a un llapis, desfer les maletes, un només estic mirant mentre passeges per la llibreria. Seguir ballant quan l’orquestra ja ha deixat de tocar. Un de gran vull ser, un d’aquí uns mesos em jubilo. Tornar a pintar el sostre del menjador. Llençar un tomàquet que s’ha podrit, rellegir una carta vetusta, de quan encara s’enviaven i rebien cartes encara que no fossin d’amor, i somriure amargament.

El temps és inflar les rodes de la bicicleta, tornar a mirar el mapa abans de preguntar al primer que passi, esperar a que torni a bullir l’aigua i coure durant dotze minuts. Mirar els tràilers abans no comenci la pel·lícula. Endreçar els calaixos, fer neteja, fer un pipí.

El temps és esperar que et truqui. O trucar tu i esperar que contesti sentint els monòtons tons telefònics, escoltant els monòtons batecs del cor. Un penja tu, no tu primer. És no ho tenim però ho podem demanar, un verificant les seves dades, la cua del peatge de Martorell un diumenge quan fa bo. És passin per l’altra caixa, si us plau, un com ha crescut aquesta criatura, un most esperant ser vi.

El temps és un ànims que tu pots, un no servirà de res. És un queden cinc minuts, un ja tanqueu?, un falta molt?, un puc anar?, un ja has acabat? Un espavila’t!

Un potser més endavant, un ara o mai i un mai més.


És que et preguntin quants anys fas i, dubtant, haver de pensar la resposta uns instants. Que és el mateix que una eternitat.

dimecres, 5 de març del 2014

TOT EL QUE PUJA, BAIXA



S’esperen tots dos davant la porta de l’ascensor. El penetrant perfum d’ella fa la seva funció, i el posa en alerta. Discretament, li mira les cames. En té dues, i totes dues són precioses, enfundades en unes mitges semitransparents, fosques, que s’arrapen desesperades a la carn ferma i tornejada del seus bessons, dels seus genolls, de la part dels seus malucs que s’amaguen sota la falda del vestit jaqueta. No s’atreveix a mirar més enllà.

El clinc de l’ascensor i l’esllavissament suau de les portes en obrir-se el fan aixecar la mirada. La deix passar al davant, cavallerosament, i aprofita per estudiar detingudament el moviment sinuós dels seus glutis arrapats a la falda. Després entra ell. Quan està a punt de preguntar-li a quin pis va, ella pitja decidida el sis, que s’encén amb una llum vermella que sembla un senyal d’alerta. Ell prem el nou, que indefectiblement també s’il·lumina descaradament. El fil musical de la cabina els abraça amb una suau melodia absolutament asèptica. Un sis i un nou, vaja. Una bonica combinació aritmètica.

Subjecta el maletí davant seu amb les dues mans. Es mira les sabates enllustrades la nit abans, per fer alguna cosa; una delicada pàtina de pols els hi mata la brillantor. No pot evitar tornar a mirar-li els genolls. Sospesa si aquella licra es deu acabar als malucs amb una bonica i excitant blonda florejada o si deuen ser uns funcionals pantys els que li cenyeixen tots els misteris que queden ocults a la vista. Pensa en la seva roba interior, que se l’imagina perfectament conjuntada com el seu vestit jaqueta, però d’un color força més picant. Li mira la cara, fent com si es mirés els números digitals de l’aparell per saber en quin pis estan. Es creuen accidentalment la mirada i, violentats, se somriuen, i desvien ràpidament l’esguard, ell al sostre, ella als peus, evitant tots dos els múltiples reflexos que els hi ofereixen els miralls de la cabina.

Ara és ella qui li mira les sabates, i pensa qui li deu enllustrar tan curosament. Potser encara viu amb la mare, o potser té una xicota que s’ocupa d’ell. En la seva ment ressentida en contra de la inutilitat domèstica masculina, no pot ni considerar que hagi estat ell mateix qui l’hi ha posat una capa de crema, que l’ha repartida per la pell suau de l’empenya amb un drap vell, tendrament, com ho faria ella per la seva esquena quadrada i ferma mentre li xiuxiuejaria expressions pujades de to a l’orella. És guapo, el malparit, i es veu d’una hora lluny que està en forma. Li hauria de dir alguna cosa, pensa ella. Li hauria de dir alguna cosa, pensa ell.

Entre el tercer i el quart, l’ascensor fa un ronc estrany i una sotragada gens habitual, i tots dos s’inquieten. Primer per por que l’ascensor s’hagi espatllat i es quedin atrapats allà dins. Després, desitjant que l’ascensor s’hagi espatllat i es quedin atrapats allà dins. Però el moment passa com passa la vida, i l’aparell segueix elevant-se desafiant les lleis de Newton.

Sisè pis, la maquinària es frena tímidament, el clinc de rigor i les portes que s’obren amb delicadesa. Al davant apareix la recepció d’unes oficines comercials, i una noieta atabalada parla per telèfon darrera el taulell, tot remenant papers. Va, digue’m alguna cosa, pensa ella. Si, és clar, però... què li podria dir? pensa ell. Tot just un instant abans de que les portes es tanquin novament, ella salta de la cabina i amb pas ferm sobre uns talons que l’eleven cap al regne dels cels, saluda la noieta de recepció, que es veu que es diu Marina. Hola, Marina, bon dia. La flaire profunda del perfum resta a la cabina mentre es tanquen les portes, i l’acompanyen a ell en el viatge vertical de tres pisos amb destí a l’ensopida  rutina diària.