-Disculpi’m, que vaig bé per anar al carrer Major?
-Home, va vostè una mica de qualsevol manera...
-De qualsevol manera?
-Si, si, de qualsevol manera. Pensi que avui és diumenge, i
la gent va al carrer Major ben mudada, per passejar i a lluir el que no té.
-I com es pot lluir el que no es té, si em permet la pregunta.
-Doncs no, no li permeto.
-I això?
-Això és la meva dona. Digues hola, carinyo.
-Hola, carinyo.
-Com està la seva dona.
-Bé, gràcies per preguntar.
-No, si no era una pregunta, era una constatació... En fi, tant
de gust, jo em dic Miquel. I vostè, senyora?
-No, no m’enyoro pas. Vés quina bestiesa! De què se suposa
que m’hauria d’enyorar?
-Doncs no ho sé. De la joventut perduda, potser?
-I ara, jo no he perdut res de res. I, en tot cas, el que es
perd si es busca bé, s’acaba trobant.
-Escolti’m, deixi la meva senyora amb pau, eh?
-Amb molt de gust la hi deixaré si m’indica on és aquest tal
Pau.
-Doncs diria... diria
que deu ser al carrer Major passejant amb la dona.
-Ah, doncs digui-ho, sense por.
-Deu ser al carrer Major passejant amb la dona.
-Molt bé. Així, permeti’m que insisteixi: que vaig bé per
anar al carrer Major?
-No sé si va bé. Potser porta una copeta de més.
-Vostè creu?
-Doncs no gaire, la veritat. Més aviat sóc agnòstic.
-Ah, doncs jo sóc Capricorn, ho sóc des que vaig néixer i
fins que em mori. Jo no sóc d’aquests que es canvien de camisa segons cap on
bufa el vent.
-Jo sóc infermera, però només de vuit a tres.
-Només de vuit a tres? I de tres a vuit?
-Cinc.
-Correcte!
-Dóna gust parar a conversar amb gent com vostès. Gent així
ja no es troba...
-Jo ja li he dit, si es busca bé, tot s’acaba trobant.
-Fins i tot el carrer Major?
-Sobretot el carrer Major!
