CRÒNIQUES DEL PRIMER NADAL: RODERIC

Mal de ventre. Sí, sí, mal de ventre, tal qual. És que no heu patit mai de mal de ventre, vosaltres? A mi ja m’ho va semblar que aquell formatge no havia fermentat bé. Però és clar, els pastors passem molts dies fora de casa, a la muntanya, buscant prats per alimentar el bestiar, i just aquells dies havia fet curt de viandes al sarró. Així que tenia gana i vaig pensar: Roderic, sense manies, que val més morir amb la panxa plena després del plaer de sadollar l’estómac, que d’ànsia per no haver pas menjat! I em vaig cruspir aquell formatge pudent. Després vaig jeure per fer la becaina, que del ramat ja se n’ocupava el Pinxo.

Ja queia la tarda, que van venir en Lluquet i en Rovelló a despertar-me. Roderic! Roderic! –em cridaven sense pietat, ja des del turó de la font. El Pinxo els bordava amistosament, fent rodolar la cua de content. Roderic, aixeca’t, home! Que no has vist l’estrella? Mil estrelles, estava veient jo, però no les del cel infinit, sinó les que em disparaven els budells. Estaven exaltats. Alguna cosa passava, deien, i una estrella més brillant que cap altra es movia molt de pressa per la volta celeste. Volien seguir-la, apa, anem. Em sembla que no em trobo gaire bé, els hi vaig dir. Au, deixa’t estar i anem! Les panxes, en aquell instant, van començar a fer carreres per les meves entranyes. Un recargolament de tripes agut em va fuetejar l’intestí fins que els gasos van trobar la seva sorollosa sortida natural. És un senyal, va insistir en Rovelló. Aquest pet pudent és un senyal? va reblar, burleta, en Lluquet. No, home, no fotem! Parlo de l’estrella! En Pinxo va bordar, que és l’únic que sap fer. Vinga, som-hi!

Em van ajudar a posar-me dempeus. Feia fred, una boira espessa se’ns ficava per dins embussant els pulmons i gelant la sang, però almenys els budells se m’havien ficat a puesto. Vam caminar una bona estona. Pel camí se’ns anaven afegint altres pastors i gent de tota casta i espècie. Finalment, l’estrella es va aturar. Se sentien els plors d’un nadó, i ens hi vàrem atansar. En aquell moment, però, la panxa es tornà a manifestar amb la pitjor de les seves expressions, i una urgència precipitada es va apoderar del meu cos. Vaig començar a córrer -Roderic, on vas?-, vaig sentir que em cridava en Lluquet. No podia anar de ventre en aquella planúria plena de gent, i més que s’hi acostava provinents de tots els punts cardinals. Finalment, passat l’estable al qual tothom es dirigia, vaig localitzar uns turonets al fons a la dreta amb una mica de vegetació on buidar amb una certa intimitat. Tot i així, algú em va veure, em va assenyalar, i va riure en veu alta. Un caganer!, va cridar. Sí, un caganer, allà, a la muntanyeta! Aviat la rialla va ser generalitzada. Tothom es petava de riure, vés, quina gràcia, allà m’hagués agradat veure’ls a ells, els molt malparits. Si fins i tot el nen nounat aquell va deixar de plorar per posar-se a riure, o almenys així m’ho va semblar. El pitjor és que no podia parar, s’havia obert la resclosa merdosa i allò no tenia aturador possible. Tot l’alleujament que sentia al ventre se m’inflamava de vergonya a les galtes.

Diuen que, amb el temps, la història posa a lloc a tothom. Mentida podrida! Que de la meva trista figura de caganer se n’ha fet escarni pels segles dels segles, però ningú no coneix de la bona fe d’en Roderic el bon pastor, i només se m’ha quedat la figura ajupida i el malnom de Caganer, disfressat amb vestits tant de ric com de pobre i substituint la meva fisonomia anònima per les de futbolistes, de polítics o dels personatges més estrambòtics del moment.

Doncs mireu què us dic: que així rebenteu tots, fills de mala mare, el proper cop que hagueu de passar per l’excusat.

CRÒNIQUES DEL PRIMER NADAL: JOSEP

Tot va ser com un malson. Imagini’s, un dia se’t presenta la dona i et diu que està prenyada. Que estàs què?! Per un moment vaig pensar que l’havia entès malament, que em deia que estava disgustada per alguna cosa, molesta... emprenyada, vaja; però no, quan em vaig girar i li vaig veure aquella carona, aquells bassals davant els ulls i la mirada atemorida escombrant el terra de la cuina, vaig saber que l’havia entès bé. Prenyada, la mala puta! Jo, que sóc bona gent i tal, doncs és clar, davant les seves voluptuositats femenines havia intentat les mil i una maniobres, que si xata, que què guapa que estàs avui, que vine aquí que et faré un petó, i quina bona olor que et fan avui els cabells... I una mà que se’n va per aquí, l’altra que explora per allà... ja m’enteneu, oi? Que un no és de pedra, coi! Però ella que no, Josepet, que espera’t una mica, que després serà millor, més bonic, quan estiguem cassats i tot això. 

I jo, doncs bé, què hi farem, si s’havia d’esperar, doncs esperarem. Com a mínim una oportunitat millor. Que no n’hi havia gaires, per això, que jo em matava a treballar tot el dia a la fusteria, que si ara serra uns taulons, i jo xerrac en mà vinga a serrar; que si ara carrega en aquest carro aquells mobles, i vinga a carregar com una mula; que si escombra una mica, home, que està tot ple de merda, i servidor allí amb la granera amunt i avall. I arribava a casa que la lluna ja era a puesto, brillant sobre la foscor, i m’enllitava baldat per llevar-me en unes poques hores, amb la maleïda lluna encara penjada allà dalt, lluitant amb les primeres clarianes de l’alba, i apa, cap al taller, que si passa el ribot per aquí, que si clava uns claus per allà... però de fotre un clau com déu mana, ni somiar-hi. I de sobte resulta que la molt garrina està prenyada. Encara la veig com si fos avui, amb un bombo creixent en les seves entranyes per culpa de no tancar les cames més que amb el seu pobre Josepet!

I sí, m’ho volia explicar tot, em va dir sanglotant, que jo em mereixia la veritat. I va i m’explica no sé quina història d’un refomut colom que era part d’una santíssima trinitat que era un, però eren tres. I també hi sortia déu i sa mare, en aquell relat fantàstic. Però que ella era verge, eh?, que no l’havia tocada cap home i que la seva virtut estava intacta! I jo que ho sentia tot i no ho volia sentir. Ja em direu. La dona prenyada i jo sense haver sucat el melindro.

Em va destrossar la vida. I és clar, l’havia de repudiar, l’únic que tenia al cap era que l’havia de repudiar i que ja s’ho farien ella, el seu bombo i el colom del tres en uno aquell.

I la vaig repudiar. No sé perquè, però, després sempre es va dir que vaig estar amb ella fins el final. Mentida podrida! Tot això de la família sagrada són mandingues. La vaig repudiar ben repudiada, i no vaig manar que la lapidessin... mira, no ho sé per què. O no és veritat que després del naixement el bon Josepet desapareix totalment de la tradició, de les escriptures i de tot arreu? És clar, perquè no vaig ser-hi mai! Mai!!

El dia que va néixer la criatura, vaig caçar un colom, el vaig rostir al forn ben rostit, i me’l vaig cruspir amb salsa de gessamí i prunes confitades. I des de llavors, cada 25 de desembre he fet el mateix. I em consta que no sóc l’únic, que molta gent, en aquestes dates tan assenyalades, encén el forn i atia els fogons per a tan magna operació culinària. Fins i tot famílies senceres es reuneixen cerimonialment per engolir voraçment una d’aquestes aus. Potser el malparit del colom ha anat deixant un rosari de prenyades i tothom busca venjança... però què dic, ara, com si la història del colom fos creïble. Ja no sé ben bé què em dic. Si algú s’ho empassa, que baixi déu i s’ho miri.

I qui diu cuinar un colom, diu un pota blava o un gall dindi, que per al cas és el mateix. Que els bombin a la mare, al seu fill bord, i al malparit del colom, que jo ja n’estic més que fart de tota aquesta història i no vull que m’emprenyin més.

EL CARTELL DEL DIA 1.12

Botiga indeterminada, Tarragona (Tarragonès)