dimarts, 28 de juliol del 2015

DIMECRES



-Disculpi’m, que és Atenció a l’Usuari?

-No, ja no treballa aquí. El van jubilar anticipadament. Es veu que era discriminatori envers les usuàries. Però jo l’atendré gustosament.

-Ah! I vostè és...

-Atenció a la Ciutadania.

-Ah, bé. Doncs veurà, senyor Ciutadania, jo venia perquè si no ho tinc mal entès, avui és dimarts.

-Sí senyor.

-I pel que es veu, m’han arribat veus de que demà serà dimecres.

-Està clar.

-I no només serà una estona, no, sinó que la previsió és que sigui dimecres tot el dia.

-Així és.

-Tot el sant dia!

-Sí senyor.

-Doncs no hi estic d’acord. Em va fatal que demà sigui dimecres, i volia presentar una queixa, a veure si s’hi pot fer alguna cosa. És que jo, els dimecres...

-No veig què s’hi podria fer, senyor.

-Es podria ajornar. Passar-ho a un altre dia, més endavant. És que si demà pogués ser diumenge seria fantàstic. Però si no pot ser, amb deixar-ho en dijous o en divendres ja m’estaria bé...

-Però senyor, els dies de la setmana són els que són, això  ja se sap!

-Ho podrien deixar per a finals d’agost. Sí, cap a finals d’agost seria el més prudent. S’imagina que no hi hagués cap dimecres fins a finals d’agost?

-Això és impossible!

-Impossible! Com si hi hagués coses impossibles, home de poca fe!

-No veig com...

-A veure, no és veritat que la Terra gira al voltant del Sol?

-Psí...

-Però fa uns segles, no només era el Sol el que girava al voltant de la Terra, sinó tot l’Univers. Si es va poder canviar una cosa així, com no s’ha de poder ajornar unes setmanes el dimecres?

-No sabria què dir-li.

-I la Terra no era plana? I bé es va convertir en rodona. I els homes érem micos, i no podíem volar, i es va crear Amèrica del no-res...  primer no hi era i, tot de sobte, pam!, un continent nou... si tot això ha estat possible...

-Ho sento, però després del dimarts ha de venir el dimecres. Ho diu la Llei.

-Quina Llei?

-Doncs... no ho sé... alguna Llei.

-Trobo que vostè, senyor Ciutadania, sap ben poques coses. A veure, que jo sàpiga, existeixen la Llei de la Gravetat, la Llei de Murphy, la Llei de la Oferta i la Demanda i la Llei del Talió. Ah, i la Llei del Més Fort. I cap de les lleis conegudes parlen dels dies de la setmana!

-Però home de déu, hi ha més lleis: el Codi Civil, el Codi Penal, el Codi de Comerç...

-A veure, a veure, a veure... estem parlant de lleis o de codis? Perquè si comencem a barrejar peres i pomes...

-Miri, deixi-ho estar. No s’hi pot fer res, cregui’m. Demà serà dimecres, exactament com la setmana passada, i l’altra i l’altra. I no se’n parli més.

-Vostè és una mica feixista, oi? Ja sabia jo que amb aquest nom de Ciutadania...

-El següent, si us plau!!

-Es que no hi ha ningú més. Podria demanar hora per a una altra consulta?

-És clar, però no tinc hores fins la propera setmana. Per a quin dia la voldria?

-Per al dimarts, és clar, a veure si d’aquí una setmana podem arreglar això dels dimecres...

dimarts, 14 de juliol del 2015

ESFDE: Emili Bayo



"Ets capaç de reconèixer les històries tristes quan passen per davant de la teva finestra?

Per què no? Tinc bon olfacte per a aquests assumptes. Em guanyo la vida amb això. En el fons, qualsevol vianant es troba enxampat en alguna història embolicada. Només cal tenir la paciència de mirar-lo de prop i amb atenció. El problema de la vida és que sempre es resol amb el mateix final.

La mort...

A les meves novel·les jo puc interrompre la història en el punt que més m’agradi i crear la il·lusió d’un final feliç.

Vols dir que la literatura fa trampes...

Per descomptat. La literatura és el territori natural de la mentida. Però és l’única manera que ens serveixi de consol.

Sempre t’aixeques del llit tan eufòric?"

La bombolla sentimental
Tot el que et vull dir
Emili Bayo

dimarts, 7 de juliol del 2015

SUPERDAD



No estava preparat. No, de cap de les maneres no es pot dir que estigués preparat. Les meves preocupacions passaven, com havien passat sempre des de que tenia coneixement, per tenir cura del bestiar i mirar de tant en tant el cel, pregant perquè caigués un bon xàfec que encara em permetria salvar la collita. Mentre, la Martha posava a refredar els seus pastissos de formatge amb nabius a l’ampit de la finestra de la cuina, on l’estofat anava fent xup-xup, omplint el graner d’aquell apetitós aroma. I així anar fent.

Ni predictors, ni classes pre-part, ni visites al ginecòleg. Ni tan sols omplir la paperassa per rebre en adopció i que el funcionari de torn d’un país exòtic t’anés dient, sorneguer, que falta ara una pòlissa, ara un segell, ara una autorització. Tot això hauria implicat un procés de mentalització, una adaptació al medi. Compres un bressol de fusta i pintes l’habitació de blau amb nuvolets. Fas un sorral sota el porxo, poses una barana de seguretat a l’escala i fulleges revistes de pares a la biblioteca de la parròquia. Res.

I de cop i volta, zas!, un nen caigut del cel. Literalment. I la Martha dient que què mono, que si ens el podríem quedar, però com te’l vols quedar, dona? que sí, que direm que és el fill de la meva germana... I jo que ja no tenia edat per embolicar-me en temes de bolquers i xumets, i ella que no ho volia veure... total, que no vaig poder dir res. Ja se sap que quan a la Martha se li posa una cosa al cap...

I és clar, tothom pensa en el nen, que què bonic que seria poder volar, i tenir súper poders, i salvar la humanitat d’ella mateixa, i tot això. Però fer-li de pare, ah, ningú no pensa en en Jonathan, el pobre granger. I com pots fer valer una autoritat paterna a un nen que només amb la mirada et pot fulminar? Eh? Que el tanques a l’habitació, castigat, i surt volant per la finestra i se’n va al Pol Nord fins que se li passa l’emprenyament. I tu vinga a patir, i aquest nen on carai es deu haver ficat. Que si l’amenaces amb una surra, se te’n fot a la cara, o que si el renyes et bufa una mica i apareixes al bell mig del poble, entre el negoci de cotxes usats d’el babau d’en Ben Updike i la botiga dels Worthwood, sense saber ni com hi has arribat.

I això que el nen va sortir bo. Però això no treu que, com a totes les famílies, no hi hagués moments de tensió. Com quan se li va ficar al cap que jo no era el seu pare de debò, això ja ho teníem, però que el seu pare biològic era el científic més important del seu planeta i no un mediocre granger amb un grapat d’acres de cereal de secà. Que si no fos perquè el seu planeta havia esclatat... en fi, coses de la canalla, res que un bon psicòleg no li pogués treure del cap.

Ara, això sí, n’estic molt, d’en Clark. Ja se sap que els pares sempre estem orgullosos dels nostres fills. No pot ser d’una altra manera. Però ser el seu pare no fou gens fàcil, cregui’m.