dimarts, 23 de febrer del 2016

ESFDE: Umberto Eco



"I mentrestant tenia el mateix somni que tots els perdedors, és a dir escriure un dia un llibre que em portaria glòria i riquesa. Per aprendre com es feia per convertir-se en un gran escriptor fins i tot vaig fer de negre (o ghost writer com també en diuen ara, per ser políticament correctes) per a un autor de novel·la negra, que al seu torn per vendre firmava amb un nom americà, igual que els actors dels espagueti western. Però estava bé treballar a l’ombra, protegit per dues cortines (l’Altre, i l’altre nom de l’Altre).

Això d’escriure la novel·la negra d’un altre era fàcil, només calia imitar l’estil de Chandler, o en el pitjor dels casos de Spillane; però quan vaig provar d’escriure alguna cosa meva, em vaig adonar que per fer una descripció, d’algú o d’alguna cosa, remetia a situacions literàries: no era capaç de dir que algú es passejava una tarda neta i clara, sinó que deia que caminava “sota un cel de Canaletto”. Després vaig veure que en D’Annunzio també ho feia: per dir que una tal Costanza Landbrook tenia certes qualitats, posava que semblava una criatura de Thomas Lawrence, observava que l’Elena Muti tenia unes faccions que recordaven certs perfils del Moreau jove, i l’Andrea Sperelli feia pensar en el retrat del gentilhome desconegut de la Galeria Borghese. I així per llegir una novel·la hauria calgut anar a consultar els fascicles d’alguna història de l’art en venda als quioscos.

Si en d’Annunzio era un mal escriptor, no volia dir que jo també ho hagués de ser. Per alliberar-me del vici de la citació vaig decidir no escriure més."

Número zero
Umberto Eco